El viaje de Choldi

Kurashiki

2011-08-22T06:52:00.000-07:00

Kurashiki és una tranquil·la ciutat que es troba a la prefectura d’Okayama. Hi viuen unes 400.000 persones, contant japonesos i gaijins de manera conjunta.

Mapa en japonès de la part oest de l'illa de Honshu. El punt vermell marca l'ubicació de Kurashiki.

Història de la ciutat

En l’era Tokugawa, el port de Kurashiki era un dels més importants del país.

Al segle XVII es fan els canals d'aigua i es construeixen magatzems de paret blanca amb teulada negra. Per entendre’ns: es crea una distribució urbana tipus Empúria Brava però amb magatzems en comptes de cases de pijos.

Durant la restauració Meiji (s. XIX) es construeixen vàries fàbriques.

Al 1930 s’hi construeix el primer museu d’art occidental del país, una cosa que en un altre lloc no valdria la pena ni comentar però sí a Japó, un país tradicionalment tan impermeable en matèria estrangera.

Els canals de Kurashiki són la part més maca i concorreguda de la ciutat, tant a l’estiu com a l’hivern. No vaig tenir la sort d’anar-hi durant la primavera, però veient les fotos, puc dir que el conjunt de cirerers florits, desmais i cases de fusta reflectides al canal és preciós.

El museu Ohara és aquest primer museu que comentàvem, dedicat a obres d’art occidentals. Es va constituir al 1930 i conté més de 100 obres. En destaquen l’anunciació d’El Greco i alguna obra de Monet, Renoir o Gauguin. És curiós i bonic a la vegada el contrast d’art occidental en una zona tan tradicional de la ciutat.

A prop hi ha la casa dels Ohashi, la residència d'una família comerciant benestant, on es pot veure l'estil de vida de l'alta esfera de la classe mercant uns segles enrere.

Interior i exterior de la Ohashi-ie

Una altra atracció de Kurashiki és l’Ivy square (la plaça de les enfiladisses), una fàbrica de maons vermells amb les parets cobertes d’enfiladisses. Segurament passaria totalment desapercebuda a occident però pel fet ser atípic a Japó, és considerada una de les atraccions de la ciutat. Com sempre, el problema de viatjar a l’hivern: la natura no està en el seu màxim esplendor. El resultat? Una façana una mica tètrica, la veritat:

La sorpresa va ser que a l’entrar, em vaig trobar tot de japonesos fent cua en mig d’una plaça.

A l’apropar-me per veure què hi donaven, vaig veure que esperaven el seu torn per a fer mochi, els típics pastissets d’arròs japonesos que han sortit a tantes pel·lícules i mangues, i que costen de tragar al principi, però que són adictius de mena.

Ja apurant una mica-bastant-molt, dintre l’itinerari turístic de la ciutat hi podríem incloure el Piggybank museum (el museu de les guardioles).

El Piggybank va ser un altre dels molts llocs que estaven tancats per vacances de cap d’any i per tant em vaig quedar amb les ganes d’entrar-hi. Hi ha guardioles d’arreu del món, de colors i formes clàssiques, de més originals i divertits, temàtics, etc.

Resumim el dia. Abans d’anar-hi no m’esperava massa de Kurashiki. La creia una ciutat amb un passat comercial/industrial de la qual els japonesos en solen destacar els seus aspectes occidentals. La veritat és que no està gens malament i em va agradar bastant. És un lloc agradable on anar a donar una volta i passar-hi mig dia de relax o un dia si decidim entrar a museus i voltar les botiguetes d’articles fets a mà que hi ha.

Per acabar, el mapa turístic de la ciutat:

Bitchu-Takahashi

2011-02-18T00:37:00.001-08:00

Després del succedani, ve de gust l’autèntic.
Al futbol, després d’un partit d’aquell equip que juga amb els colors del paper de vàter (abans de ser utilitzat), ve de gust veure’n un del Barça.
Amb els castells japonesos passa el mateix. Després d’una xuminada de castle-hotel de formigó, et venen ganes de veure’n un de veritat.

L’endemà de visitar Onomichi i veure aquella burda imitació de castell, em va entrar el mono. O pel tamany que tenia, potser el podríem considerar orangutan. Perquè us feu una idea, tan grans eren les ànsies que al cap de només 19 minuts d’haver pujat al tren, ja n’havia de baixar. No és que patís un atac d’ansietat o saltés en marxa –joder, ja ho deien a Trainspotting ‘los yonkis no somos gilipollas’. Senzillament, havia arribat al primer destí del dia: Fukuyama.

De la ciutat de Fukuyama només en coneixia el seu castell reconstruït (sic) de 5 plantes. No vaig trobar ni una sola guia que parlés d’altres llocs d’interès, i la pàgina web de la mateixa ciutat (aquí) tampoc en feia bona publicitat. Així que en menys d’una hora el ionki tornava a estar al tren i amb un altre castell a la butxaca.

El cos principal del Fukuyama-jo

Aquest castell seria un segona divisió. No és l’original i la reconstrucció és correcta però no mata. L’emplaçament tampoc li fa guanyar punts i per tant es trobaria lluny de les places d’ascens a primera. Estaria per allà mitja taula.

Sujigane gomon (esq) Fushimi Yagura(dreta)

Yudono (esq) Shorou (dreta)

A 40 minuts més de tren hi ha Kurashiki, la ciutat on passaria la nit. Abans de visitar-la però, vaig anar volant a l’hotel a deixar les maletes per poder agafar un altre tren i arribar d’hora a Takahashi.

Prefectura d’Okayama

Takahashi és un petit poble d’interior que gairebé no coneix ningú. I com el coneixia jo? Altra vegada, gràcies a aquesta web on hi ha tots els castells japonesos.

Em quedava poc temps a Japó i m’havia marcat l’objectiu de caçar tants castells com pogués. Al veure que quedava a prop de la ruta traçada, no ho vaig dubtar ni un moment. Anar-hi si o si.

Degut a lo desconegut del lloc, vaig ser l’únic tontet en baixar del tren. Al veure’m, els vilatans probablement es deurien preguntar què cony fotia un dos de gener un guiri tan lleig a la seva merdeta de poble. De fet, al baixar del tren i quedar-me glaçat en dos segons jo també m’ho vaig preguntar. Altra vegada es va reafirmar allò que la majoria no pot estar tan equivocada. I és que la majoria dels passatgers feia una estona més de tren i arribava a una zona bastant famosa de ressorts i onsens... bé, una altra, perquè als japonesos els encanta això de banyar-se en pilotes i en comunitat, els bukkakes i altres marranades vàries.

Afortunadament, al costat de l’estació hi havia un bar i amb un parell de carajillos de Hakushika se’m va passar la tonteria del ‘per què collons no he fet el mateix?’ Ja amb aquella calor interior va començar la visita a la vila del “pont alt” (traducció literal de Takahashi). Primer, Raikyu-ji, un temple mig famós pel seu jardí de grava rastrillada. És maco si et ve de camí, però crec que mai justificaria canvis d’itinerari.

Raikyu-ji

Gairebé al costat hi havia d’haver una altra de les suposades atraccions turístiques, Ishibiya furusato, un carreró on teòricament hi havia tres cases samurais...

La realitat? De les tres, una l’havien fotuda a terra i les altres dues estaven tancades. Amb un esforç i deixant fluir el ki interior (el sake ajudava), podies visualitzar la vida uns quants segles enrere. La conclusió que vaig extreure és que quin luxe això de poder calçar espardenyes i utilitzar calefacció dintre casa!

A continuació va tocar un ascens, el del turó on hi ha el Bitchu-Takahashi-jo, una de les perles dels castells japonesos. Tot i tenir un nom (bitchu) que de petit el deuria convertir en la riota de la classe, el Bitchu-Takahashi és un dels pocs espècimens que ha sobreviscut a incendis, guerres i reformes, i pot fardar de conservar-se tal i com va ser construït al s. XVII.

La pujada al turó se les porta però realment val la pena. Les vistes són molt maques i per fora el castell és preciós. Per dins, doncs no ho sé perquè estava tancat per vacances d’any nou. Una gran putada perquè en tenia moltes ganes, però és el que té viatjar quan la resta del país està de vacances.

Castell de Bitchu-Takahashi

Bitchu-Takahashi és el castell construït a una cota més alta (480 m.) de tot Japó. Com es pot veure a les fotos, és un castell petit, de només dues plantes, però és que estant dalt d’un muntanya tampoc calia fer-lo més alt, no?

Cartell explicatiu de les diferents parts del castell

Apa xaval, ara baixa tot lo que has pujat

Abans de tancar la visita a la ciutat, vaig passar per davant (sense entrar no fos cas que m’hi quedés tancat per error o perquè algun cabronet em volgués el mal) el temple-fortalesa de Shorenji.

A diferència dels nostres, en el passat, els monjos japonesos no es dedicaven a abusar dels escolanets sinó que aprenien a lluitar. De fet, alguns dels guerrers més cultivats eren monjos o havien passat períodes d’aprenentatge amb ells. Només cal que recordem que en Krilín, l’humà més fort de la Terra, provenia d’un temple de monjos.

Un cop al tren de tornada, em fotia plàcidament uns sushis que acabava de comprar al kombini de l’estació. L'atenta mirada dels veïns de vagó gairebé fa que em sentin malament. Em van estar clavant els ulls des de que vaig obrir el bento fins que me’l vaig acabar. Us puc assegurar que ni vaig fer remor ni se’m va caure un sol gra d’arròs al terra. No, cap tros de peix tampoc. Només quedava una explicació possible: per estatura i bellesa m’havien confós amb en Brad Pitt. Per altra banda, comprensible, doncs no és la primera vegada que em passa, però hòstia, una mica de dissimulo.

Però no, al final resulta que tampoc era això. Es veu que hi ha una norma japonesa no escrita que diu que al tren et pots fotre les birres que vulguis, però que de menjar només snacks. La pregunta és per tant, evident: què és un àpat i què és un snack? La diferència és tan sutil que ho haurem de deixar per un altre dia.

Apa, mata ne.

Toyota

2011-01-21T00:45:00.001-08:00

Toyota va ser la ciutat que va posar punt i final a tres anys destrossant l’ancestral i respectuosa cultura japonesa…

Sayonara, Choldi-san! Per fi, el poble nipó torna a respirar tranquil.

Ubicació de Toyota a Japó

Toyota està a la prefectura d’Aichi, d’on n’és capital Nagoya. Hi viuen 200,000 persones i és una ciutat industrial bastant sosilla. Si digués que m’agrada, mentiria. Tot i tenir tots els serveis necessaris per a viure plàcidament, no té cap mena d’atractiu, i a la que tenia el dia lliure, sempre en fugia.

Bandera de la ciutat de Toyota

És interessant com a Japó les estacions de tren arriben a determinar l’arquitectura urbana. Les estacions són un nucli de vida, i al construir-ne una, comencen a créixer coses al seu voltant. De fet, és raríssim trobar una estació enmig del no res. Encara que sigui un poble de mala mort (com ara Arenys), com a mínim hi haurà un kombini o una petita botigueta al costat. Estació i kombini són dos conceptes tan inseparables com polítics i sangoneres a Espanya.

Amb 200,000 habitants, els serveis prop de l’estació de Toyota es multipliquen. Hi ha tot lo necessari per viure còmode: varis supermercats, restaurants, bars, kombinis, bancs, correus, la biblioteca municipal i dos gimnasos.

Estació de Toyota

Parlem del topònim de Toyota. D’on creieu que li ve el nom? Va ser el poble que li va donar el nom a l’empresa o l’empresa que li va donar nom al poble?

En general són les marques qui agafen el nom de la localitat, però en aquest cas va ser al revés, i l’antic municipi de Koromo va passar a dir-se Toyota.

Koromo era un poble que es sostenia en el comerç de la seda. Quan la demanda de seda va disminuir, la població va entrar en crisi, i això va incentivar a Kiichiro Toyoda a establir-hi la seu per la seva emergent empresa automobilística. Al 1959 la població va canviar el nom per Toyota.

Japó és un país modèlic en molts aspectes. Per exemple, en promoure l’ús de cotxes híbrids. Altruísticament o per raons de màrqueting, a la ciutat de Toyota hi ha varis punts de recàrrega (gratuïta) de bateries.

Punt de recàrrega al costat de l’estació de Toyota

Com si fos una benzinera, aparques i endolles el surtidor al teu cotxe.

Com sol passar, a un mes de marxar encara no havia visitat els llocs més típics de la ciutat on vivia. Per tant, això és el què em vaig dedicar a fer un fred dissabte de febrer.

Tot i que Toyota no sigui l’hòstia d’atractiva, sí que té alguns punts d’interès.

Un d’ells és el Toyota Stadium.

De tant en tant, quan es preveu molta afluència de gent (partits importants o contra rivals forts) el Toyota Stadium es converteix en la seu dels Nagoya Grampus. Un dia d’aquests jugaven contra els Urawa Reds i amb uns amics vam anar a veure’ls. L’any anterior els dos equips ho havien fet prou bé i ens havíem auto enganyat pensant que potser veuríem un futbol una mica decent. Caca de la vaca. Els ‘Gra-amb-pus’ van perdre 0-1 en un partit avorridíssim, sense passes verticals (no fos cas que a un avi li agafés un atac de cor), i on el clímax, com no podia ser d’altra manera, va arribar amb un gol de rebot.

El nivell de la J-League deu ser com el de Segona B espanyola. Ara, l’experiència va valdre la pena. Per fi vaig veure l’estadi per dins –fins llavors l’havia estat veient durant més de mig any per fora mentre anava a córrer-.

El què em va sorprendre molt van ser els aficionats, en especial els dels Urawa Reds, que es van passar els 90 minuts cantant sense parar en un partit avorrit en què no els anava ni els venia res. Els clubs nipons res tenen a envejar a moltes altres aficions del món.

Imatges de l’estadi per dins i per fora.

Nota: Amant inútil de la informàtica que és un, per error em vaig carregar totes les imatges d'aquell dia. He hagut de recórrer al recurs trapero de robar les fotos d'algun pobre desgraciat que les ha penjat a internet.

El segon punt d’interès de la ciutat és prou obvi: la fàbrica de Toyota.

La pròpia empresa organitza tours gratuïts en anglès o japonès que estan força bé. Estan molt sol·licitats i s’ha de reservar plaça amb un parell de setmanes d’antelació. Per fer les reserves, es pot fer des d’aquí.

Foto d'un grup qualsevol abans del tour

Jo, com suposo que molts altres, mai m’havia parat a pensar en detall en el procés de producció d’un automòbil. És allò que mires el resultat sense fotre ni cas del procés. I per això mateix va ser molt interessant poder veure amb els propis ulls tots els passos, els estudis i optimitzacions per a millorar la productivitat, els robots, etc etc.

De fet, anar a la fàbrica de Toyota és una excursió típica de les escoles d’Aichi-ken, i quan els ho vaig comentar a l’escola, la majoria se’n va fotre de mi. Cabrons.

També hi ha una part museu dedicada a la història de la companyia, nous models, etc.

[En aquest cas, no hi ha fotos de l'interior perquè no estava permès]

Com arribar-hi en transport públic:

Hi ha vàries maneres d’arribar-hi, però la més fàcil és agafant un autobús amb direcció Toyota Kinen Byoin des de l’estand n°4 de l’estació de Toyota-shi. S’ha de baixar a la parada Toyota Honsha Mae. El trajecte són uns 30 minuts i costa 290 ¥.

A part de la fàbrica, també val la pena el museu Toyota, que està a la parada ‘Geidai Dori’ de la línia Linimo, una línia que funciona amb un tren magnètic sense conductor.

Museu automobilístic Toyota

Els amants dels automòbils, en especial els antics, s’ho passaran teta. El museu Toyota és un museu històric amb una gran varietat de models antics, tant de dintre com de fora de Japó.

Jo m’ho vaig passar teta. Hauria pagat per poder-me pujar a una d’aquelles anticualles i donar una volteta.

Dos models que em van fer caure la llagrimeta van ser el dos cavalls d’en Tintín i el Fiat d’en Lupin de la peli El Castell de Cagliostro, que és on segons l'Spielberg té lloc “la millor persecució de cotxes de la història del cine”.

Quin fart de posar-cera/polir-cera es deuria fotre en Daniel-san. No hi havia ni un sol bri de pols. Increïble! Matrícula d’honor per l’encerador.

Hispano Suiza, Alfa Romeo, … No faltava cap de les marques mítiques.

Un parell de Toyotes

Inclús hi havia aquesta mena de cadira-motocicleta, on es va muntar una japonesa a fer una demostració. Desafortunat (per no dir desgraciat) que és un, quan vaig arribar ja estaven en els aplaudiments.

L’última cosa d’interès de la ciutat és el museu d’art municipal, que està a uns deu minuts a peu de l’estació de Toyota-shi.

És un museu d’art modern -amb tot el què això comporta- i per tant hi haurà a qui li encantarà, hi haurà qui pensarà que tot són collonades, i hi haurà a qui li agradaran algunes de les obres. Jo m’incloc en el tercer grup.

Al costat del museu hi ha Shichisu turret, una torreta reconstruïda de la qual posant-ne dues fotos ja us n’he donat més informació de la què volíeu:

Quan és estiu arriba l’Oden matsuri i Toyota es vesteix de gala. Tallen el carrer principal i una autèntica marabunta de gent omple els carrers.

Pel festival de l'any 2009 el cel amenaçava tempesta però això no va espantar a ningú (a mi tampoc). I què va passar? Que vint minuts abans de començar els focs artificials caigué un senyor diluvi que féu inútils paraigües, impermeables i vestits de submarinista.

[Les fotos de la tempesta també van patir l'inutilisme del fotògraf. Us haureu de conformar amb el relat]

Va ploure amb una intensitat brutal durant més de trenta minuts. Vaig quedar xop de cap a peus i me’n vaig anar plorant i resignat cap a casa. Després de canviar-me de roba encara plovia, però com que havia baixat la intensitat, van anunciar que farien els focs igualment! I sí senyor, i tant que els van fer. La primera vegada a la meva vida que veig que fan focs artificials sota la pluja. Per no ser el burro que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, vaig passar i em vaig quedar a casa sense mirar-los. Això sí, ben sec i fotent-me pa recent fet al forn de casa amb pernil d’ànec acabat d’arribar d’Espanya.

Onomichi

2011-01-10T00:32:00.000-08:00

Deixant Iwakuni i resseguint la costa del mar de Seto, vaig arribar a la ciutat d’Onomichi.
Entre aquestes dues ciutats hi havia Hiroshima i l’illa santuari de Miyajima, dos llocs maquíssims. La seva bellesa és incomparable i sabent que potser no hi tornaria, em van entrar moltes ganes d’aturar-m’hi. Al final però, com que ja hi havia estat, vaig decidir passar de les “avellanes” i parar només a llocs “nous”.

-Aixxx. La vida està plena de decisions difícils. Què fer? Optar per la seguretat d’un lloc que coneixem i ens agrada o per la incertesa de descobrir un lloc nou? En quin grup us posaríeu vosaltres, en els que repeteixen vacances cada any o en els que els agrada canviar? Jo m’incloc en el segon. Personalment, tornar a un lloc sempre m’ha acabat decebent una mica. La màgia de lo desconegut s’ha perdut i la segona vegada mai és com la primera.

Onomochi està situat a la prefectura de Hiroshima, a l'oest de Japó.

La distància entre Iwakuni i Onomichi són uns 124 km. aproximadament. En tren, el trajecte dura dues hores i mitja i s’han de fer dos transbords.

Trajecte Iwakuni-Onomichi

Onomichi és un destí literari. Tot i ser petita, és una ciutat famosa on ha tingut lloc l’acció de varis llibres i pel·lícules. Molts són els autors que hi han anat en busca de la inspiració. Un exemple n’és el seu camí de la literatura, un recorregut que serpenteja pels turons de la ciutat al llarg del qual et trobes versos gravats a la roca. A més de gaudir de la poesia (o de lo xulo que queda el japonès escrit a la roca), les vistes al mar són molt boniques.

Plànol esquemàtic de la ciutat. De color grana el camí de la literatura.

El caminet no para de pujar i baixar, i potser més literari no surtiràs, però el segur que t'enduràs a casa són unes bones agulletes.

La ruta dels temples és una altra ruta a peu pel centre de la ciutat que uneix 25 temples. Igual que l’altra, s’enfila per turons, travessa carrerons i té unes vistes que se’t cauen els collons (per allò de la rima obligada). La ruta té uns 2,5 km de llarg i es fa en una horeta (sense aturades).

Aquestes són algunes fotos tirades durant els camins:

Onomichi. Temple de Senko-ji

[Nota: A diferència de la costum espanyola de començar l’any amb una ressaca terrible, el dia 1, els japonesos visiten el temple per tal de començar l’any bé]

[Nota 2: Sí, clar. Aquell dia era 1 de gener]

Això era el castle-hotel d’Onomichi, un enganya caça-castells babaus. En realitat no és més que un hotel (en forma de castell) construït a la dècada dels 60. Evidentment, no contar a la col·lecció.

Un altre dels atractius d’Onomochi és Shimanami Kaido.

Esquema de Shimanami Kaido

Shimanami Kaido és una de les quatre carreteres que uneixen les illes de Honshu i Shikoku, i l’única que és ciclable. La via té 60 km. i passa per set trams de pont que enllacen les dues illes principals amb sis de petites que hi ha al mar interior de Seto.

Una de les vistes de la ruta

L’Asuka ja havia tornat a casa i el que la suka va decidir deixar la bici per un altre moment. Una altra travessa que m’agradaria fer abans de morir de càncer de testicle és fer Japó de nord a sud (bé, pràcticament): des del punt més septentrional de Hokkaido fins al més meridional de Kyushu. Algú s'apunta?

Iwakuni

2010-09-23T00:47:00.000-07:00

La següent parada del viatge va ser a Iwakuni, altra vegada a la prefectura de Yamaguchi, dos noms, com sempre, fonèticament molt agradables, i que es presten a ser utilitzats en discussions del tipus ‘ets un tros d’Iwakuni’, ‘i tu, un cap de Yamaguchi’.

No em voldria fer pesat però la veritat és que Yamaguchi-ken em va sorprendre molt. És una comarca que turísticament no està massa explotada i on hi ha teca per al menys cinc dies. Recordem que en aquest mateix tour, abans havia estat a Shimonoseki, Yamaguchi, Akiyoshi, Hagi i Tsuwano.

Iwakuni a Japó

Curiosament o no, a Iwakuni, tots els llocs d’interès es concentren a la mateixa part de la ciutat, aquesta:

Per arribar-hi, agafarem el retro-bus davant de l’estació. Nota: Als japonesos els fascinen els mitjans de transport i els seus diferents models. Com que aquest només existeix aquí, pujar-hi és per a molts una atracció més de la ciutat.

El retro-bus d’Iwakuni

El pont Kintai-kyo és un dels punts d’interès. Admirat des de fa segles, és la icona de la ciutat. Apart de bonic, el Kintai (de bistec) té una característica sorprenent: fou construït al 1673 sense utilitzar un sol clau. El pont té cinc voltes que s’aguanten sobre quatre enormes pilastres de pedra.

El Kintai-kyo de nit

El pont original havia aguantat gairebé tres segles en peu, però al 195o, un tifó va provocar una riuada que es va endur el pont. En aquells moments, el país estava en plena postguerra i els patrimonis històrics i culturals no s’havien pogut mantindre/preservar com es devia... lògic si pensem que prou feina tenien els pobres nipons per a poder menjar. El pont va caure, però en només tres anys ja tornava a estar construït. Un exemple més de la capacitat de sacrifici i tenacitat dels japonesos.

Una amb mi, per a què quedi constància en els anals de la història. -Si, era 31 de desembre i feia un fred que se les pelava.

La part negativa és que amb l’excusa del manteniment, has de pagar per creuar el pont. La part positiva és que 100 metres més enllà hi ha un altre pont, gratuït, que porta al mateix lloc.

A l’altre costat del riu hi ha el parc Kikko, on havia viscut la família Kikkawa, senyors feudals durant l’època Edo. Dintre el recinte del parc mateix hi ha la residència Mekata, un clan samurai de rang mig:

Just al costat hi ha un petit “museu” amb serps blanques. Degut al clima, als minerals de l’aigua d’aquell riu i a no sé què més, a Iwakuni hi ha serps albines. Diuen que porten sort i ara estan en perill d’extinció. Deu ser per això que fa temps que l’únic gordo que cau a Iwakuni són els lluitadors de sumo.

També pel rècord, vaig entrar-hi, però no us ho recomano. Es paga entrada i el què es veu és el què hi ha a la foto: dues serps dintre una vitrina. La visita dura 2 minuts, contant el treure’s el moneder de la butxaca i el treure i guardar la càmera.

Al mateix parc hi ha el santuari de Kikko. No és espectacular però si que és un lloc maco on fer una passejada.

D’Iwakuni també en destaca el seu castell, l’Iwakuni-jo, originàriament construït al segle XVII en un emplaçament fantàstic. Ubicat al dalt d’un turó era fàcil de defensar, el propi riu li feia de fossa i tenia unes vistes fantàstiques per a gaudir d’un mojito o una sakerinha des de la terrasseta. El problema és que només cinc anys després d’haver-lo construït, el shogun, el cap militar del país, va decretar enderrocar-lo. Que dolenta és l’enveja!

L’actual és una reconstrucció de formigó feta al 1960.

Aquestes són les vistes des del castell:

Vista del Kintai-kyo des del castell

Akiyoshi

2010-09-16T00:40:00.000-07:00

Sortint de Fukuoka i de camí a Iwakuni, m’aturava altre cop a la prefectura de Yamaguchi. Aquest cop no per història i cultura sinó per a visitar les coves d’Akiyoshido, les més grans del país i les segones de tota Àsia.

Mapa de Japó amb la prefectura de Yamaguchi en groc.

Davant l’estació de tren bala de Shin-Yamaguchi, s'agafa el Bocho Kotsu bus, que en 50 minuts et porta a Akiyoshi.

Akiyoshi és espectacular i desconegut a la vegada. No hi ha gaires guies ni pàgines d’internet que en parlin, i la veritat és que la vaig descobrir una mica de rebot. Potser perquè n’havia sentit a parlar poc, o potser per l’orgull tonto de sentir-me’n descobridor, el cert és que em va encantar.

Akiyoshi es divideix en dues zones: Akiyoshi-dai i Akiyoshi-do. Akiyoshi-dai és un altiplà (‘meseta’ en idioma castizo) amb una infinitat de pedres calcàries. Akiyoshi-do són més de 300 km² de grutes subterrànies.

Fa més de trenta mil anys, Akiyoshi estava al fons del mar i era una zona plena de coral. Per activitat sísmica va pujar per sobre el nivell del mar i per l’erosió del vent i l’aigua, ha agafat aquesta forma.

Akiyoshi-dai

Dels 300 km² que hi ha, les coves d’Akiyoshi-do només en tenen 10 d’oberts al públic. I de fet, la ruta turística és de només 1,5 km. Ara, és impressionant. En només aquell tram, la varietat de formes i roques és espectacular.

-Què millor que una cova en plena nevada?

Les imatges valen més que les paraules. Així millor, callem i mirem fotos. Féu clic a sobre si les voleu ampliar.

Buuu... Un Choldi fantasmagòric

Un consell per si mai hi aneu. Penseu que la pròpia roca fa de llençol tèrmic i la temperatura és constant al llarg de l’any: uns 17º aprox. Inclús a l’estiu us farà falta un jerseiet.

Ja que hi era i em venia de camí, em vaig voler aturar a la ciutat de Yamaguchi. La veritat però, és que no hi ha massa cosa d’interès. De les úniques coses que es salven és la pagoda del s.XV.

Temple Rurikoji. Pagoda de cinc plantes.

La pàgina web de la ciutat també en destacava el temple Joeiji i el seu “espectacular jardí de grava rastrillada”. Igual que la gran collonada del temple Ryoanji de Kyoto, el jardí em va decebre enormement.

Per l’altre costat hi havia un altre jardí bastant més prometedor. Llàstima que fos hivern!

-Estiguis a +40 ó a -40, l’escolanet de l’entrada et fa descalçar per entrar al temple.

Fukuoka

2010-09-07T03:20:00.000-07:00

Continuem amb el refrescant tour d’hivern…

Després de tres dies de solter rodamón, l’Asuka va començar vacances. La retrobada va ser a Shimonoseki, on segles enrere havia tingut lloc la mítica batalla entre els samurais Musashi i Kojiro.

Esq- La torre Kaikyo Yume, l’edifici més alt de la ciutat. Dreta- Vista del canal de Kanmon, que separa les illes de Honshu i Kyushu.

Un dels plats típics de Shimonoseki és el fugu (peix globus), un plat que cada any provoca la mort de més de 100 japonesos. El fugu ha fet aparicions estel·lars a dibuixos com a Bola de Drac o els Simpsons i en la seva defensa hem de dir que les víctimes solen ser a pobles i aldees perduts de la mà de Déu. El peix globus és una mica cabronet, i s’infla quan es sent amenaçat. A través de les seves punxes deixa anar un verí capaç de matar fins a 30 persones. Per degustar el plat, doncs, t’has de posar en mans d’un cuiner experimentat que porti anys preparant-lo. No me’n vaig poder estar i en vam demanar un plat.

Sashimi de peix globus

El fugu està considerat una delicadesa. Ara, per a mi, l’únic que tenia de delicadesa era el preu. Amb un sabor insípid i una textura dura, me’l menjava pensant que quina putada haver triat allò com a últim àpat.

Per sort, l’endemà al matí encara respirava i vam poder continuar les vacances. Els tres dies següents els vam passar a Fukuoka, que amb cinc milions d’habitants, és la cinquena ciutat més gran de Japó.

Plànol de la ciutat

De camí a Fukuoka, vam parar-nos mitja horeta a veure el castell de Kokura.

El castell original va ser destruït a l’any 1865 durant la guerra entre els clans Kokura i Choshu. L’actual fou construït l’any 1959 i al fer-lo, van passar del model original i van optar per “un disseny més estètic”.

Per algun motiu, em feia molta gràcia anar a Fukuoka però la veritat és que la ciutat no té res d’especial. Té alguns punts macos i no li falta cap servei -probablement sigui un bon lloc per viure-hi però turísticament no és gaire interessant.

El Canal City és un macro centre comercial on hi ha de tot: restaurants, cines, botigues i demés.

Amb 234 metres d’alçada i una base triangular, la torre de Fukuoka és l’edifici més alt de la ciutat. La vista sobre la badia i la ciutat són espectaculars, especialment de nit. És un dels punts de la ciutat que realment valen la pena.

Vistes des de la torre abans de fer-se fosc (sobre) i després (sota)

Al costat mateix hi ha Robosquare, un lloc recomanable t’interessi o no la robòtica. En principi no m’atreia gaire anar-hi, però ja que estava al costat mateix de la torre, ens hi vam acostar. I també va valdre la pena.

Alguns robots eren molt bàsics, com per exemple, el gat de Hello Kitty, que reconeixia frases i et contestava. Bé, en teoria, perquè a mi no em va contestar. Potser és que coneixia la tírria que li tinc (poques coses fan més ràbia que un gat blanc sense boca i un llacet rosa), o potser perquè el meu japonès és una merda, però el gat cabró no em va contestar. Em sumo al grup d’espanyols que viuen a Japó i que l’anomenen “el gato hostiable”.

De robots conversa també hi havia el model foca (foto esquerra), o robots netejadors (dreta).

Ara, el millor era, amb una gran diferència, l’Aibo, el robot gos. Senzillament, genial.

Els moviments estaven molt aconseguits. Et seguia amb una càmera sensor que tenia al morro. Tiraves la pilota i l’anava a buscar. Seguia algunes instruccions bàsiques (seu, etc). Impressionant... ja falta menys per la invasió dels terminators.

Un dels atractius de Fukuoka, són els yatais, les paradetes de menjar que munten a partir de les 7 de la tarda. La majoria són de ramen (fideus) o yakiniku (carn fregida) però també en pots trobar amb altres tipus de menjar. El què sí recomanaria és no menjar als yatais del canal de Nakasu. S’aprofiten de la seva ubicació i et claven el doble del què pagaries en un altre.

El canal de Nakasu

A l’hivern hi posen plàstics o parets de fusta per tallar el vent i arrecerar-te una mica del fred.

A mitja horeta en tren de Fukuoka hi ha Dazaifu, una ciutat famosa pels seus temples. El més famós de tots ells és el Dazaifu Tenmagu.

Pregàries de fi d’any (ajuda per aprovar l’examen, trobar parella, guanyar al patxinko, poder magrejar a la hostess sense haver de pagar, etc)

Un altre temple que hi ha a prop i que potser em va agradar més, és el Komyozenji. Petit i senzill però amb un jardí de grava rastrillada encantador inclús a l’hivern.

L’entrada eren 200 ¥ que havies de deixar en un pot no vigilat. Beneïda sigui la bona fe japonesa! Coses així només passen en aquest país. L’àngel va poder amb el dimoni i vam pagar el què tocava.

Passejant vam anar a parar a un parell de temples històrics més

Kanzeonji (esq) Kaidanin (dreta)

i on hi havia hagut la seu del govern de Dazaifu, avui una gran esplanada parc on les famílies van a passejar el gos i/o els nens.

Dintre Fukuoka mateix també hi ha varis temples. El què més ens va agradar va ser el complex de Shofukuji. Originàriament construït al segle XII, fou el primer temple zen del país.

Els edificis actuals són reconstruccions. Al llarg dels segles s’ha cremat vàries vegades.

I per acabar, un dels edificis més curiosos que he vist mai: l’ACROS, un híbrid amb tres façanes de vidre i una de ben verda.

Hagi

2010-09-05T07:06:00.000-07:00

La tercera parada de la ruta ‘güestern Japan in the güinter of 2009’ va ser Hagi, a la prefectura de Yamaguchi.

Hagi és una petita població interessant pels seus vestigis samurais i cases de l’època feudal.

Només baixar del tren, em vaig parar al punt d’informació a agafar mapes i guies. Ja que eren gratis, no? La dona que hi havia, que era igual d’amable que de xerraire, em va fotre 40 minuts de tabarra. Va començar explicant coses interessants i va acabar recitant les dosificacions de la ceràmica d’Hagi, ‘anomenada Hagi-yaki, molt bonica i de renom dintre i fora de Japó, i que moshi-moshi...’ Jo només buscava una excusa per sortir d’allà dins. Creuar les cames i fer veure que em pixava va resultar. La part positiva del sagnat d’orella va ser que em guardessin la maleta gratis.

Jokamachi és el nom de l’antic barri samurai construït a l’exterior de les muralles del castell de Hagi.

Gràcies a la lectura de la dona del punt d’informació -li direm així perquè no vaig voler preguntar-li el nom per por a un ‘No, és que els caràcters del meu nom signifiquen nantoka-nantoka i el meu pare me’ls va posar perquè a la seva família sempre hi ha d’haver noms que continguin el caràcter ferro, que transmet fortalesa i tenacitat i moshi-moshi...’, em vaig assabentar que a Hagi, a diferència de la majoria de poblacions d’aquella costa de Japó, la via del tren no travessa la ciutat sinó que la voreja. Fa més volta i per tant el trajecte és més llarg, però el barri històric s’ha pogut preservar molt millor.

Plànol urbà de Hagi

A Hagi hi ha bastants cases de l’època feudal molt ben conservades. Pagant es pot entrar a vàries d’elles però la més recomanable és Kikuyake jutaku. La família que hi vivia no era gens rica. Al contrari. Era de lo més regular i precisament aquí està la gràcia, que serà molt més representativa de com deuria ser la vida del vulgo en aquells temps.

Com sempre, el fora no és gens espectacular. A les cases japoneses, la bellesa i l’harmonia estan pensades per ser gaudides des de l’interior.

L’entrada de la casa (esq) i el saló amb el jardí al fons (dreta)

Un altre dels habitatges que es poden visitar és el de la família Mori, al costat mateix de l’entrada al castell de Hagi.

La família Mori tenia un nivell adquisitiu bastant baix, cosa que ens adonem ja a primer cop d’ull. Fora de ser la típica casassa amb no sé quants cossos, una bonica entrada i un jardí interior per gaudir de les quatres estacions de l’any, aquesta tenia un únic cos allargat i estret, i el jardí era una ikebana en un gerro al menjador.

Davant mateix de la casa dels pobres -que ja m’agradaria tenir-la per mi- hi ha l’entrada a les ruïnes del castell de Hagi. El què en queda és poc més que les muralles, la fossa i una casa de te abandonada. Una llàstima que no l’hagin reconstruït perquè l’emplaçament és perfecte.

En Choldi a la platja de Hagi amb el mont Shizuki de fons.

A la base del turó hi ha les ruïnes del castell i a la cima una torre de vigilància per poder tirar aquelles pedres rodolants gegants als pirates, mongols o xinos cudeiros de torn. El turó està bastant deixat de la mà de Déu i és una llàstima perquè només netejant una mica la vegetació, faria goig. Traient males herbes i quatre arbusts es podria gaudir d’unes vistes la mar de maques. Malauradament, ningú se’n cuida i pujar dalt només serveix per suar les sakerinhes de la nit anterior i reafirmar que la gent puja a les muntanyes perquè hi són.

Dintre el barri samurai de Hagi hi ha alguns carrers que s’han hagut de restaurar més. Tot i estar asfaltats i les parets/muralles de les casa reparades, no es pot negar que ho han sabut fer amb gràcia.

Més antigues residències samurais de la zona

Resum del dia: igual que els dos dies anteriors, m’ho vaig passar teta. Si per alguna cosa es caracteritza la costa San-in, és perquè hi ha punts històricament molt interessants i poc turístics. Lo bo i dolent a la vegada és que no queda a prop de cap ciutat important. Això la converteix en una zona molt tranquil·la però bastant mal comunicada. La putada és doncs, que els trajectes d’un punt a un altre es fan eterns. Potser no és una zona recomanable per un itinerari curt a Japó però sí si l’estada és més llarga o si no és la primera vegada que visitem el país.

I per acabar, unes mostres de Hagi-yaki, la famosa ceràmica de Hagi

casament

2010-05-11T09:55:00.000-07:00

Ei! Perdó a totes. Sento haver-vos preocupat amb aquest silenci tan llarg. Podeu respirar, que estic viu i per tant no cal que us féu el daikiri ...encara. Almenys, espereu a sentir la notícia que us trencarà el cor. Odieu-me si sou possessives o alegreu-vos si sou solidàries i la felicitat dels altres us omple.

Dues imatges valen més que mil paraules...

Doncs sí. Sant Choldi es va casar, se'n va anar de lluna de mel i ara s'ha mudat a la terra de les seques amb butifarra de forma indefinida. Comprensiblement ha estat molt ocupat i no s'ha pogut dedicar a escriure begenades per internet. A veure si a partir d'ara tinc més temps i puc actualitzar el blog més sovint.

PD. El regal de noces el podeu fer a la comte de sempre...

Tsuwano

2010-03-28T21:35:00.001-07:00

Continuem amb el tour nadalenc per Chugoku, l’oest de Japó.

Prefectura de Shimane

El segon dia tenia planejat visitar i passar la nit a Tsuwano, un poblet de la prefectura de Shimane. El lloc es pot fer en 3 o 4 hores tranquil·lament. Per acabar d’omplir el dia, vaig tenir la brillant idea d’improvisar i aturar-me a Iwami, a mig camí entre Matsue i Tsuwano.

Iwami és famós per les seves mines de plata, declarades patrimoni de la humanitat per l’Unesco. En plena revolució industrial europea, Japó encara vivia el seu període d’isolament. Les innovacions tecnològiques no van arribar i les feines es van continuar fent de manera tradicional. Gràcies a això, el paisatge d’Iwami no es va veure gaire afectat i l’aspecte actual de les mines és el què devien tenir segles enrere.

Iwami va continuar amb el comerç de plata fins entrat el segle XX. No recordo si les mines van tancar perquè s’havia esgotat la plata o perquè les extraccions havien deixat de ser viables. Avui en dia n’hi ha un parell d’obertes com a atracció turística… o això és el què deia la guia…

A l’arribar al poble i agafar el caminet cap a les mines, em surt un paio del punt d’informació i em posa els braços en creu (que en japonès significa que no). Al preguntar què passa, em respon que ‘Camí tancat. Cap mina oberta’.

La cara de tonto que se’m va quedar devia ser èpica. Eren les 8 del matí i entre tren i bus havia tardat unes dues hores en arribar a Iwami. Estava perdut en un poble enmig del no res i la temperatura rondava els zero graus. El bus de tornada passava al cap d’una hora i no hi havia ni una trista cafeteria on combatre l’hipotèrmia. Per matar l’estona, vaig anar a voltar els carrers desèrtics del poble fantasma.

Iwami és la localitat perfecta per fer una peli de terror de miners japonesos que rapten i torturen a estrangers perduts.

Entrada a les mines de Rakanjigo (evidentment, tancades)

Tsuwano

Mapa de la ciutat

Entre pitos i flautes arribava a Tsuwano a les 14,00 h. Vaig anar de pet a l’hotel per deixar la maleta i començar ràpidament la ruta pel poble. El primer lloc a visitar va ser Santa Maria-sei-do, una petita capella de fusta enmig del bosc.

Santa Maria commemora la mort de 36 màrtirs cristians perseguits i executats pel govern militar del segle XVI. Em sap greu per ells però em pregunto si als infidels morts per la Inquisició també se’ls considera màrtirs. Parlant en plata, o tots moros o tots cristians.

De Santa Maria surt un petit sender a través del bosc que va fins a Kakuozan Yomeiji. Segons la guia, “un pequeño templo con excelentes mamparas pintadas y un excelente jardín”. Res més lluny de la realitat. “Los años mozos del templo” ja havien passat i el què hi havia era un temple tancat i bastant descuidat. Tenia pinta de portar uns mesos abandonat.

I després del temple budista, cap al santuari xintoista de Taikodani Inari. De la mateixa manera que tots els catalans estem orgullosos de Canet, els japonesos ho estan de la seva antiga capital. Molts municipis s’autoproclamen “la petita Kyoto”. Tsuwano és un d’aquests llocs i el motiu és que Taikodani Inari s’assembla una mica al santuari de Fushimi Inari de Kyoto –si més no, hi ha un munt de toriis.

Per arribar a dalt has de pujar mil escalons i tants toriis.

La benvinguda: el primer pòrtic

Més. I més. I més.

…altos en el camino…

I aquest és el santuari que t’espera a dalt.

En acabat, un altre ascens: les ruïnes del castell de Tsuwano. Teòricament s’hi podia arribar en telecadira però per tercera vegada en el mateix dia, la guia em va enganyar. El telecadira no funcionava i va tocar pujar a poteta. Mirant la part positiva, la mitja hora d’ascens va fer quedar-me amb un jerseiet prim de màniga llarga a ple hivern.

Del castell no quedaven més que quatre muralles però les vistes eren precioses.

Vista de Tsuwano des de les ruïnes del castell

Per acabar de rematar el dia i ja després del descens, vaig anar a passejar per Tonomachi, el casc antic de Tsuwano. Les cases daten de l’època feudal i el carrer principal està emmarcat per dos regs d’aigua a costat i costat. El moment més fotogènic de l’any és a l’estiu amb els lliris florits.

Els regs estan plens de carpes nedant amb la boca ben oberta esperant que els tiris menjar.

A Tonomachi també hi ha destil·laries on et deixen tastar el sake sense compromís. Evidentment hi vaig anar –per fer passar el fred, no us penseu pas. Al final però, em sentia malament i em vaig veure obligat a comprar una ampolla. Remordiments més moment de lucidesa van dur-me a la conclusió: ‘Hòstia, mira! El regal de Nadal de la parenta’. Sí, ja ho sé. Sóc molt dolent per això dels regals. Us podeu imaginar la seva cara quan el va veure.

En fi, que una vegada més, queda corroborat allò que una miqueta d’alcohol eleva la temperatura corporal i ajuda a combatre el fred, però que les idees sorgides a la barra d’un bar no sempre són tan bones.

Destil·leria de sake a Tonomachi, Tsuwano

Resumint el dia, Tsuwano em va agradar molt, el vaig trobar un poblet encantador. Moltes guies no l’inclouen en els seus itineraris típics a Japó, cosa que entenc perquè està una mica allunyat de tot. Però si estem en el país i disposem de més temps, sí que és un lloc on recomanaria anar.

Matsue

2010-03-18T05:30:00.000-07:00

Prepareu les maletes que marxem de viatge!

No us podreu queixar, eh? El viaje de Choldi us porta de vacances des del sofà de casa i gorrejant l’internet del veí. Més còmode i econòmic, impossible.

Chugoku, de color vermell en el mapa, està a l’oest de Honshu, l’illa principal de Japó.

Després de deu hores en el seient del mig d’un autobús nocturn, arribava a Izumo. Allà hi ha el segon temple xintoista més important del país, només per darrera d’Ise. En el què no el guanya ningú és en antiguitat. Izumo Taisha és el temple xintoista més antic de tot Japó. Va ser construït fa més de 1200 anys, tot i que la majoria dels seus edificis són “recents” (construïts 150 anys enrere).

La llegenda diu que a l’octubre les divinitats xintoistes agafen vacances i se’n van al santuari d’Izumo. Mentre a la resta de Japó, octubre és conegut com “el mes sense deïtats”, Izumo Taisha va de bòlid. Més de vuit milions de deïtats xintoistes s’hi deixen caure –menys mal que l’arquitecte era previsor i va dissenyar el temple perquè hi cabessin totes.

Una sorpresa agradable: passejant pel jardí em vaig trobar la quarta bola de drac.

Tres més i per fi aconseguiré les calcetes de noia!

Serà el destí generós amb mi o hauré de gastar-me 100 iens en una màquina dispensadora de calcetes?

Com a la gran majoria de temples japonesos, Izumo Taisha és un temple molt auster on no destaca res en particular. Ara, igual que a la resta, s’hi pot aplicar el concepte de sinergia -l’única cosa que recordo de l’assignatura d’economia que em van fer estudiar a la facultat: “el conjunto es más que la suma de las partes”. Cap part destaca sobre la resta però el resultat és un conjunt bell.

Les cordes devien tenir mig metre de gruix aproximadament.

Temple d’Izumo Taisha

Després del temple, cop de tren i cap a Yasugi. Allà hi ha el museu Adachi, famós pel seu jardí, preciós les quatre estacions de l’any i guardonat com el millor jardí japonès durant set anys consecutius.

Adachi museum

Les fotos mai acaben de fer justícia i les meves, menys. El lloc és preciós i s’hi respira pau. Té aquell no sé què hipnotitzador que fa que t’hi puguis passar hores contemplant-lo.

El museu també conté obres d’art, que com sabeu no és el meu fort. Aquest cop però, vaig gaudir molt. La col·lecció de pintures de Yokoyama Taikan em va encantar. L’home pintava amb senzillesa, contrast, harmonia.

El museu Adachi té una ala dedicada a la ceràmica. Hi ha peces de Kawai Kanjiro (esquerra) i de Kitaoji Rosanjin (dreta).

Els dos llocs estan considerats com a excursions de mig dia des de Matsue. I no és d’estranyar perquè de Matsue a Izumo es tarda 1h20min, i de Matsue al museu d’Adachi, 40 minuts de tren més 20 en un autobús que només passa un cop cada hora. La meva recomanació és no improvisar i planificar les sortides d’avant mà i amb un horari de trens davant.

Matsue

Ubicació de Matsue a Japó

Mapa de la ciutat

Com que havia arribat a Izumo a les 7 del matí, em va donar temps a fer les dues coses i arribar a Matsue a les 14,30h. Encara quedaven un parell d’hores de Sol i me’n vaig anar de pet a Matsue-jo, una de les perles dels castells japonesos.

Castell de Matsue

El cos principal

La torre principal i algunes parts més van aconseguir esquivar la reforma Meiji gràcies a peticions i donacions populars. Les construccions daten de l’any 1611.

L’interior és tot de fusta

La fossa i una de les muralles

El castell vist des d’un dels canals que hi ha a la ciutat

Al nord de la fossa hi ha Shiomoniwate, on hi havia hagut el districte samurai. Avui en dia encara es conserven algunes cases.

Shiominawate, el districte samurai de Matsue

Les cases samurais no eren gens ostentoses, ans al contrari. Des del carrer es veia poca cosa més que una paret. Aquesta paret donava privacitat (i seguretat) a la casa i al seu jardí.

Hi ha cases obertes al públic, i en algunes et fan la cerimònia del te. Degut a un dels senyors feudals, Matsue és una població amb molta tradició de la cerimònia del te. De totes elles, la més interessant és Buke-Yashiki. L’entrada costa 300 ¥ (150 ¥ si ets estranger). A Matsue ser estranger és un privilegi. Tant al museu, com al castell, com a la casa samurai, l’entrada surt a meitat de preu. Gaijins have the power!

La llarga patejada del dia va acabar amb un bany de peus en un Ashiyu a prop de l’estació de Matsue Shinjiko Onsen.

Nama Natsu

2010-03-12T21:38:00.000-08:00

Molts em direu de tot però els què entrin dintre la categoria marranets o garrinets, estaran d’enhorabona. Sense més preàmbuls us presento

Nama Natsu

なま夏

Títol en anglès: Raw Summer

Director: Keisuke Yoshida

Actors: Yutaka Mishima, Sora Aoi

Duració: 56 min

Any: 2005

Sinopsi

Nama Natsu narra l’obsessió de Masuo, un home de trenta-i-tants anys bastant fracassat. El protagonista és un oficinista verge, lleig i gordet que encara viu a casa dels seus pares. Un dia al tren veu una noia de quinze anys i s’obsessiona amb ella. A partir d’aquell moment la seguirà a casa seva, li tirarà fotos i es convertirà en el seu acosador “passiu”. El paio penja les fotos a les parets de la seva habitació i s’estimula la virilitat mirant-les. Quan ja fa un temps que dura la rutina, decideix fer un pas i aproximar-se a la jove…

Que quedi clar que no dono suport a aquest tipus de persones, però en aquest món hi ha malalts mentals i sobre ells se’n fan pel·lícules. Aquesta és una d’elles.

Els més puretes podeu estar tranquils. No hi ha escenes de violacions ni res per l’estil. Nama Natsu és una producció de poc pressupost sobre què li passa (o li deu passar) pel cap a un acosador.

Una altra cosa que es pot veure a la cinta són un parell de fetitxes molt extesos entre els japonesos. El primer són els uniformes, en aquest cas, el de col·legiala. L’altre és l’obsessió malaltissa per la bellesa juvenil. A tothom li agraden les jovenetes, però una dona que sàpiga el què es fa, també té el seu encant, crec. A Japó, en canvi, se les considera iaies. A la què una dona perd la cara de nena, se li fot patada i se’n busca una de nova. Mireu els anuncis i veureu com totes les models encaixen en aquest cànon de dona jove, cara infantil. I és què el mascle japonès busca noies innocents i/o inexpertes. Vaja, que ho siguin o que ho aparentin. Segons alguns és perquè als homes els agrada exercir de protectors i sentir que estan protegint algú. Jo em pregunto si realment és això o és que en una societat tan tradicionalment masclista l’ego masculí no pot tolerar ser qüestionat o criticat per una dona.

Tràiler

Cervesa

2010-03-07T05:07:00.000-08:00

Avui em cago en la cervesa japo, o més ben dit, en els cabrons que la serveixen. És indignant que paguis 500 ¥ et serveixin mig got de cervesa. Quina poca vergonya i quina poca consideració pel col·lectiu d’alcohòlics. Incompresos i rebutjats per la societat, ara a sobre ens roben.

Un got de cervesa estàndard a Japó

Ajuntant el cul i l’escuma se te’n va la meitat del got. Demanes (i pagues) una cervesa i te’n posen mitja. Cabrons! Hauria de ser com a Anglaterra, on per llei, les gerres tenen una línia que indica la quantitat mínima de cervesa que hi ha d’haver.

L’altra cosa amb la què em cago avui és el happoshu (発泡酒), la cervesa que no és cervesa. A Japó la cervesa és cara; una llauna al súper costa uns 210 ¥ (1,80 EUR). I és clar, quan al seu costat veus una altra llauna a meitat de preu, t’hi llences sense pensar-t’ho. És llavors quan la cagues.

Happoshu a l’esquerra, cervesa a la dreta.

Nodogoshi (esquerra) i Clear Asahi (dreta)

Quan les vaig veure per primera vegada, en el cel s’obrí una clariana, començà a sonar música celestial, un cor de castrattis entonà una dolça melodia i els querubins i els angelets dansaren agafats de la mà. Era la meva primera experiència propera a Déu i em sentia un escollit- el Jesús del s. XXI. ‘Hòstia que bé, he descobert la Xibeca japonesa!’ -pensava.

Com que Déu els cria i ells s’ajunten, preveia que aquí Japó també viuria unes quantes nits de cerveses amb els amics. Per tant, valia la pena arriscar-se i provar la birra més barata de la botiga, no?

Aquell fatídic dia, en John, un amic canadenc amb qui és impossible avorrir-se, organitzava una barbacoa. A l’arribar a casa seva amb un pack sota el braç, em va rebre amb un ‘Ah, happoshu. Sí que ets valent.’

‘Tan dolenta és aquesta cervesa?’

‘És que això no és cervesa. Mira la llauna. Enlloc diu cervesa’.

‘Cony, és veritat! Què és això?’

‘Happoshu. I dóna una ressaca molt bèstia.’

Si qui t’ho diu és un animal canadenc que es beu els gots de tub d’un sol glop, és normal que no tingui gaire credibilitat. ‘No beguis com un animal i no tindràs ressaca.’

‘Ja m’ho diràs demà al matí.’

‘Home, el pack és per tots. No me’l beuré pas jo sol.’

Durant les sis hores que va durar la BBQ, vaig beure tres llaunes i em vaig atipar de carn. En cap moment em vaig sentir begut però l’endemà em vaig aixecar amb un malestar impressionant. No sé com el destil·laran però el happoshu aquest és una merda. Junt amb la clara, és la pitjor aberració que se li ha fet a la cervesa. Patrocinar atrocitats no està bé i destrossar-se el fetge tampoc. No bebeu happoshu. Que voleu ignorar el meu consell? No passa res, ja us portaré flors a l’hospital.

Les llaunes de happoshu i les de cervesa s’assemblen. L’aspecte del líquid també i el gust és el de cervesa barata. Però no ho és. El happoshu no és cervesa. Reitero, és la cabronada més gran inventada.

Un pack val 1000 ¥ mentre que el de cervesa costa uns 1700. La diferència de preu és temptadora però no us deixeu enganyar o ho pagareu car. Com veieu, estic fent com la gent gran i repeteixo les coses mil vegades, però és que vull que us quedi clar.

El truc del preu és que per a considerar-se cervesa, hi ha d’haver no sé quin percentatge mínim de civada. Si no hi arriba i s’han utilitzat altres cereals, no es considera cervesa i els impostos són més baixos.

Apa,

Xin-xin

Astroboy

2010-03-01T02:13:00.000-08:00

Com sempre en aquest bloc, comencem la casa per la teulada. Comencem parlant dels anime “moderns” sense haver parlat abans dels clàssics. Portem trenta-dues entrades i encara no havíem parlat del clàssic entre els clàssics. Encara no havíem parlat d’

Astroboy

鉄腕アトム, (Tetsuwan Atomu)

Astroboy és l’anime clàssic japonès per antonomàsia. Si no em creieu i ho voleu corroborar, pregunteu a qualsevol otaku que es faci preuar. Astroboy està considerat com la mare dels animes. Va ser la primera en emetre’s en episodis de vint minuts i en utilitzar l’estètica arrodonida i els ulls gegants tan típics de l’anime japonès. També va ser la precursora de les sèries de robots.

S’ha de dir que a la seva vegada, el personatge d’Astroboy és un homenatge als dibuixos Disney. Mireu lo semblant que és a en Mickey Mouse o a la Betty Boop.

Us havíeu preguntat mai per què en els dibuixos japonesos els personatges tenen els ulls tan grans? Doncs ara ja ho sabeu. És un tribut al “pare” Astroboy i de rebot a Walt Disney. I per què el sr. Disney dibuixava personatges amb ulls grossos? Per la mateixa raó que la majoria de mascotes tenen els ulls grossos: perquè fa mono. Dóna al personatge un toc infantil i innocent.

Títol original

Tetsuwan Atomu (Àtom, el puny de ferro)

Director

Osamu Tezuka

Manga

Publicat entre els anys 1951 i 1968, està recopilat en 32 volums.

Anime

Se n’han fet tres sèries.

La primera és de l'any 1963 i té 192 episodis.

La segona, ja en color, data del 1980 i té 52 episodis.

La tercera es va fer al 2004 i consta de 50 episodis.

Pel·lícula

A l’octubre de 2009 els americans en van fer una pel·lícula d’animació que la crítica s'ha carregat sense cap mena de pietat. Argumenta que no agrada a nens i avorreix a adults. Jo l'he vist i hi estic bastant d’acord. No aporta res de nou, es fa una mica pesada, l’humor és molt pobre i no et desperta les ganes de més Astroboy.

Curiositats

El primer anime d’Astroboy va ser censurat a Amèrica per considerar-lo ‘inhumà, degradant amb els animals i no apte per nens perquè tracta bàsicament d’un científic que captura gossos per convertir-los en robots soldat’.

Argument

El doctor Ochanomizu (traducció literal: aigua de te) crea un robot a imatge del seu fill, mort en un accident. Astroboy té sentiments humans, vista de raigs X, superoïda, botes/coets que li permeten volar, i a més pot disparar pels braços i per darrere. Astroboy lluitarà per la justícia i haurà d’evitar ser capturat per tots aquells que volen crear-ne més com ell.

Entrada de la primera sèrie (en japonès)

Salses rares- capitol 5

2010-02-27T21:07:00.000-08:00

Continuem amb la cuina de supervivència de salses precuinades. La d’avui l’utilitzarem per cuinar albergínies amb carn picada.

Nasu

茄子

Ingredients (com a plat únic per a 2 persones)

3 albergínies (200 ¥)

2 pebrots verds petits (50 ¥)

¼ pastanaga (15 ¥)

200 g. de carn picada (200 ¥)

1 paquet de CookDo 麻婆茄子 (150 ¥)

*Nota: Els ingredients són els mateixos però les quantitats són diferents a les què diu el paquet.

Temps aproximat

20 minuts

Passos

1. Tallem l’albergínia en tires fines.

2. Posem tres cullerades d’oli en una paella i hi fregim l’albergínia.

3. Mentre es va fent, tallem la pastanaga i els pebrots verds.

4. Quan faci un parell o tres minuts que haguem posat a fregir l’albergínia, afegim la pastanaga i el pebrot. Remenem de tant en tant i retirem del foc quan les verdures estiguin fetes (uns cinc minuts aproximadament).

5. En una paella apart, fregim la carn picada. Tirem la salsa, barregem bé i ho deixem un parell de minuts.

* Si no volem embrutir una altra paella, podem fer la carn juntament amb la verdura. Cap problema.

6. Tirem les verdures a la paella de la carn i la salsa. Remenem bé i deixem que es faci tot junt un momentet a foc lent.

Vídeo

Salses rares- capitol 4

2010-02-23T02:48:00.001-08:00

Continuem amb la cuina fàcil de salses precuinades.

Avui toca

Gambes amb xili

Ingredients (per a 2 persones)

300 g. de gambes (300 ¥)

1/3 de ceba verda (20 ¥)

1 paquet de salsa CookDo (148 ¥)　

Temps

10-15 minuts

Passos

1. Netegem i pelem les gambes, i els fem un tallet per l’esquena.

2. Trossegem la ceba verda.

3. A foc lent, fregim les gambes en una paella amb dues cullerades d’oli.

4. Quan s’hagin fet, tirem la salsa i la ceba verda. Remenem bé i ho posem a foc mig.

5. Ho deixem un parell o tres de minuts i a la que faci xup-xup ho retirem del foc.

6. Ho acompanyem de pasta o arròs i ens mengem el plat de 500 ¥/2 pax ben a gust.

Vídeo

The Yakuza

2010-02-22T01:21:00.000-08:00

La majoria de pel·lícules estrangeres ambientades a Japó són una merda. Hi ha molts errors, tiren de tòpics i reflecteixen pèssimament la cultura del país.

Però, tota regla té les seves excepcions i la pel·lícula d’avui n’és una.

The Yakuza

Director: Sidney Pollack

Actors: Robert Mitchum, Ken Takakura

País: USA/Japó

Any: 1974

Duració: 123 minuts

Sobre la yakuza

L’origen de la yakuza “la màfia japonesa” es remunta al s. XVII. Amb la desaparició dels senyors feudals, molts samurais es quedaren sense feina i passaren a protegir regions a canvi de menjar. Més endavant, aquests grups es van anar fent forts i van començar a controlar la prostitució, el contraban i el blanqueig de diner. Ja al s. XX, les seves influències es van estendre a les apostes, a la construcció, a la pornografia, al tràfic de drogues, etc. Després de la segona guerra mundial, bandes amb ideologia d’extrema dreta van començar a extorsionar polítics. Vaja, que la yakuza no són quatre pelacanyes buscant merder sinó una xarxa de crim organitzat amb molta influència.

Els clans yakuza són extremadament jeràrquics i tenen un tatuatge distintiu per diferenciar-se de la resta. El tatuatge base del clan és petit, i llavors, com més amunt de l’escala estigui l’individu, més gran serà el seu tatuatge. Aquestes ampliacions solen contenir elements de la mitologia japonesa.

A Japó no ha arribat la moda d’embrutir-se la pell amb un tatuatge perquè “fa maco”, entre altres coses perquè es relaciona directament amb els yakuza.

Tot i que tallin bastant el bacallà, la majoria de la població preferiria que no existissin, i no volen ni sentir-ne ni barrejar-se amb ells. És per això que a molts banys públics les persones tatuades tenen prohibida l’entrada.

Els nens mullen el llit pensant en ells i com que a Japó no hi ha l’home del sac, les àvies utilitzen els yakuza per a traumatitzar els seus néts. És broma, això m’ho he tret de la màniga, però el què sí és cert és que els fills dels yakuza solen ser marginats pels altres nens i la majoria de famílies no volen tenir-hi res a veure. Tenir un familiar yakuza pot portar problemes a l’hora de casar-se. Encara que el casable no tingui res a veure, s’han donat casos en què l’altra família s’ha oposat al matrimoni pels possibles problemes que podria comportar.

Diuen que els yakuza segueixen un codi d’honor molt estricte. Encara a dia d’avui, quan algú es deshonra a sí mateix o als seus superiors i demanar perdó no és suficient, s’ha de tallar la part superior del dit petit. Aquesta pràctica és coneguda com a yubitsume.

El yubitsume també es practica quan algú abandona el clan.

The Yakuza, la pel·lícula

Ja posats en context, anem a parlar de la peli. Com us deia abans, crec que és una de les poques produccions estrangeres que han aconseguit reflectir bé aspectes de la societat japonesa: el concepte d’honor, el contrast entre la cultura japonesa tradicional i la contemporània, la diferent percepció d’orient i d’occident, etc.

La pel·lícula m’ha encantat; la temàtica, el guió, els diàlegs, els actors, la fotografia, tot està bé. Cent per cent recomanable.

Sinopsi

Harry Kilmer va a Japó a rescatar la filla d’un amic. Allà es retrobarà a Eiko, amb qui va tenir una relació que no va funcionar per culpa de Ken, el germà d’ella. Ken és un ex-yakuza que odia a Harry pel fet de ser americà, però alhora s’hi sent en deute per haver salvat a Eiko després de la guerra. Al final, accedeix i l’ajudarà a rescatar la noia.

Com que no hi ha hagut pebrots de trobar el tràiler, us deixo el principi de la peli:

Nabe

2010-02-17T03:12:00.000-08:00

Avui aprendrem a cuinar un plat que entra especialment bé quan és hivern i fa un fred que pela.

Nabe (鍋)

Nabe, que significa pot/cassola, és també el nom d’un plat de la cuina japonesa. No hi ha una recepta única sinó que varia de regió a regió. La idea bàsica és preparar un caldo amb el gust que ens agradi (miso, soja, kimchi, etc) i cuinar-hi verdures, carn i/o salmó. Es sol cuinar enmig de la taula amb un fogonet portàtil i cadascú va estirant el què més li ve de gust.

Tot i estar boníssim, els japonesos mengen les verdures sense gairebé ni tocar el caldo. Quan ja no queda teca, utilitzen el caldo per a cuinar-hi fideus.

Ingredients (per a 4-6 persones)

Mig rave japonès

Un quart de col

1 paquet de tofu

Una ceba verda i mitja

Un grapat de nila (porro?)

1 albergínia

100 grams de bolets enoki

Un o dos grapats de moyashi (germinat de soja?)

200 grams de carn de porc

100 grams de carn de porc picada

Un litre i mig d’aigua

Soja, sal i sucre (a gust de cadascú)

200 grams de fideus udon o ramen

Temps

15-20 minuts

Passos

1. Pelem el rave japonès i el tallem en forma de mitja lluna. Per a fer-ho, fem un tall longitudinal per la meitat primer, i talls finets transversals després.

2. Tallem la col en quadradets petits (que facin de bon menjar amb palets xinesos).

3. Tallem el tofu en daus.

4. Posem aigua a escalfar i quan estigui bullint, hi afegim el rave, la col i el tofu.

5. Mentre vagi bullint, tallem la resta de verdures:

l’albergínia en talls no massa gruixuts, els bolets que no tinguin més d’un dit de gruix, i la ceba verda i la nila cada cinc centímetres aproximadament.

6. Quan faci uns cinc minuts que hi haguem posat la primera tongada de verdures, hi afegim la resta: les verdures que acabem de tallar, un o dos grapats de soja i el porc. Remenem bé.

7. Al cap de cinc minuts ja estarà fet.

8. Anem pescant el què més ens vingui de gust del pot i ens ho mengem amb poc suc.

9. Un cop ja només quedi caldo, hi tirem els fideus i els coem durant cinc minutets.

*El pas 9 és opcional. No passa res si no mengem fideus després. Ningú ens enviarà a la presó. En comptes de menjar-me les verdures “seques”, molts cops em menjo el nabe com si fos una escudella.

Vídeo

I ja que hi som, una altra recepta de Nabe

Ishikari-nabe

És salmó estofat amb un caldo de verdures típic de Hokkaido. La diferència bàsica entre aquest nabe i l’altre és que utilitzarem miso en lloc de salsa de soja. La resta d’ingredients poden ser els mateixos tranquil·lament. Els cops que l’he cuinat, l’he preparat així:

Ingredients (per a 4-6 persones)

8 grams de dashi

300-400 grams de pasta de miso

1 paquet de tofu

1 tall de salmó

300 grams de cuixa de pollastre

½ rave japonès

1/6 de col xinesa

100 grams de bolets enoki

200 grams de moyashi

Kamaboko (pasta de peix triturat)

2 Cebes verdes

Sal i sucre

4 culleradetes de mirin

*Fideus Udon / Ramen

Procediment

Pelem el rave, el tallem per la meitat (longitudinalment) i fem tallets prims en forma de mitja lluna.

Tallem la col xina en trossos de dos dits per dos dits.

Tallem la ceba verda en talls de 2-3 dits de llargada.

Traiem la part inferior dels bolets.

Tallem el salmó, el pollastre i el tofu en blocs de 3 cm cúbics.

Tirem el dashi a l’aigua i posem la cassola al foc.

Quan l'aigua estigui bullint, li tirem el rave, la col i el tofu.

Al cap de 5 minuts, posem 4 culleradetes de mirin i afegim miso a l’aigua. És un conyàs però per dissoldre’l bé, és millor afegir-lo gradualment que no pas tirar-hi els 300 grams de cop. Posem també unes quatre polzades de sal i dues de sucre.

Al cap de cinc minuts, afegim el pollastre, el salmó i la ceba verda.

Cinc minuts més tard, hi tirem la resta (els bolets, la soja i la pasta de peix triturat)

5 minutets més i ja estarà llest.

Bon profit!