Kurashiki

Kurashiki és una tranquil·la ciutat que es troba a la prefectura d’Okayama. Hi viuen unes 400.000 persones, contant japonesos i gaijins de manera conjunta.

Mapa en japonès de la part oest de l'illa de Honshu. El punt vermell marca l'ubicació de Kurashiki.

Història de la ciutat

En l’era Tokugawa, el port de Kurashiki era un dels més importants del país.

Al segle XVII es fan els canals d'aigua i es construeixen magatzems de paret blanca amb teulada negra. Per entendre’ns: es crea una distribució urbana tipus Empúria Brava però amb magatzems en comptes de cases de pijos.

Durant la restauració Meiji (s. XIX) es construeixen vàries fàbriques.

Al 1930 s’hi construeix el primer museu d’art occidental del país, una cosa que en un altre lloc no valdria la pena ni comentar però sí a Japó, un país tradicionalment tan impermeable en matèria estrangera.

Els canals de Kurashiki són la part més maca i concorreguda de la ciutat, tant a l’estiu com a l’hivern. No vaig tenir la sort d’anar-hi durant la primavera, però veient les fotos, puc dir que el conjunt de cirerers florits, desmais i cases de fusta reflectides al canal és preciós.

El museu Ohara és aquest primer museu que comentàvem, dedicat a obres d’art occidentals. Es va constituir al 1930 i conté més de 100 obres. En destaquen l’anunciació d’El Greco i alguna obra de Monet, Renoir o Gauguin. És curiós i bonic a la vegada el contrast d’art occidental en una zona tan tradicional de la ciutat.

A prop hi ha la casa dels Ohashi, la residència d'una família comerciant benestant, on es pot veure l'estil de vida de l'alta esfera de la classe mercant uns segles enrere.

Interior i exterior de la Ohashi-ie

Una altra atracció de Kurashiki és l’Ivy square (la plaça de les enfiladisses), una fàbrica de maons vermells amb les parets cobertes d’enfiladisses. Segurament passaria totalment desapercebuda a occident però pel fet ser atípic a Japó, és considerada una de les atraccions de la ciutat. Com sempre, el problema de viatjar a l’hivern: la natura no està en el seu màxim esplendor. El resultat? Una façana una mica tètrica, la veritat:

La sorpresa va ser que a l’entrar, em vaig trobar tot de japonesos fent cua en mig d’una plaça.

A l’apropar-me per veure què hi donaven, vaig veure que esperaven el seu torn per a fer mochi, els típics pastissets d’arròs japonesos que han sortit a tantes pel·lícules i mangues, i que costen de tragar al principi, però que són adictius de mena.

Ja apurant una mica-bastant-molt, dintre l’itinerari turístic de la ciutat hi podríem incloure el Piggybank museum (el museu de les guardioles).

El Piggybank va ser un altre dels molts llocs que estaven tancats per vacances de cap d’any i per tant em vaig quedar amb les ganes d’entrar-hi. Hi ha guardioles d’arreu del món, de colors i formes clàssiques, de més originals i divertits, temàtics, etc.

Resumim el dia. Abans d’anar-hi no m’esperava massa de Kurashiki. La creia una ciutat amb un passat comercial/industrial de la qual els japonesos en solen destacar els seus aspectes occidentals. La veritat és que no està gens malament i em va agradar bastant. És un lloc agradable on anar a donar una volta i passar-hi mig dia de relax o un dia si decidim entrar a museus i voltar les botiguetes d’articles fets a mà que hi ha.

Per acabar, el mapa turístic de la ciutat:

Bitchu-Takahashi

Després del succedani, ve de gust l’autèntic.
Al futbol, després d’un partit d’aquell equip que juga amb els colors del paper de vàter (abans de ser utilitzat), ve de gust veure’n un del Barça.
Amb els castells japonesos passa el mateix. Després d’una xuminada de castle-hotel de formigó, et venen ganes de veure’n un de veritat.

L’endemà de visitar Onomichi i veure aquella burda imitació de castell, em va entrar el mono. O pel tamany que tenia, potser el podríem considerar orangutan. Perquè us feu una idea, tan grans eren les ànsies que al cap de només 19 minuts d’haver pujat al tren, ja n’havia de baixar. No és que patís un atac d’ansietat o saltés en marxa –joder, ja ho deien a Trainspotting ‘los yonkis no somos gilipollas’. Senzillament, havia arribat al primer destí del dia: Fukuyama.

De la ciutat de Fukuyama només en coneixia el seu castell reconstruït (sic) de 5 plantes. No vaig trobar ni una sola guia que parlés d’altres llocs d’interès, i la pàgina web de la mateixa ciutat (aquí) tampoc en feia bona publicitat. Així que en menys d’una hora el ionki tornava a estar al tren i amb un altre castell a la butxaca.

El cos principal del Fukuyama-jo

Aquest castell seria un segona divisió. No és l’original i la reconstrucció és correcta però no mata. L’emplaçament tampoc li fa guanyar punts i per tant es trobaria lluny de les places d’ascens a primera. Estaria per allà mitja taula.

Sujigane gomon (esq) Fushimi Yagura(dreta)

Yudono (esq) Shorou (dreta)

A 40 minuts més de tren hi ha Kurashiki, la ciutat on passaria la nit. Abans de visitar-la però, vaig anar volant a l’hotel a deixar les maletes per poder agafar un altre tren i arribar d’hora a Takahashi.

Prefectura d’Okayama

Takahashi és un petit poble d’interior que gairebé no coneix ningú. I com el coneixia jo? Altra vegada, gràcies a aquesta web on hi ha tots els castells japonesos.

Em quedava poc temps a Japó i m’havia marcat l’objectiu de caçar tants castells com pogués. Al veure que quedava a prop de la ruta traçada, no ho vaig dubtar ni un moment. Anar-hi si o si.

Degut a lo desconegut del lloc, vaig ser l’únic tontet en baixar del tren. Al veure’m, els vilatans probablement es deurien preguntar què cony fotia un dos de gener un guiri tan lleig a la seva merdeta de poble. De fet, al baixar del tren i quedar-me glaçat en dos segons jo també m’ho vaig preguntar. Altra vegada es va reafirmar allò que la majoria no pot estar tan equivocada. I és que la majoria dels passatgers feia una estona més de tren i arribava a una zona bastant famosa de ressorts i onsens... bé, una altra, perquè als japonesos els encanta això de banyar-se en pilotes i en comunitat, els bukkakes i altres marranades vàries.

Afortunadament, al costat de l’estació hi havia un bar i amb un parell de carajillos de Hakushika se’m va passar la tonteria del ‘per què collons no he fet el mateix?’ Ja amb aquella calor interior va començar la visita a la vila del “pont alt” (traducció literal de Takahashi). Primer, Raikyu-ji, un temple mig famós pel seu jardí de grava rastrillada. És maco si et ve de camí, però crec que mai justificaria canvis d’itinerari.

Raikyu-ji

Gairebé al costat hi havia d’haver una altra de les suposades atraccions turístiques, Ishibiya furusato, un carreró on teòricament hi havia tres cases samurais...

La realitat? De les tres, una l’havien fotuda a terra i les altres dues estaven tancades. Amb un esforç i deixant fluir el ki interior (el sake ajudava), podies visualitzar la vida uns quants segles enrere. La conclusió que vaig extreure és que quin luxe això de poder calçar espardenyes i utilitzar calefacció dintre casa!

A continuació va tocar un ascens, el del turó on hi ha el Bitchu-Takahashi-jo, una de les perles dels castells japonesos. Tot i tenir un nom (bitchu) que de petit el deuria convertir en la riota de la classe, el Bitchu-Takahashi és un dels pocs espècimens que ha sobreviscut a incendis, guerres i reformes, i pot fardar de conservar-se tal i com va ser construït al s. XVII.

La pujada al turó se les porta però realment val la pena. Les vistes són molt maques i per fora el castell és preciós. Per dins, doncs no ho sé perquè estava tancat per vacances d’any nou. Una gran putada perquè en tenia moltes ganes, però és el que té viatjar quan la resta del país està de vacances.

Castell de Bitchu-Takahashi

Bitchu-Takahashi és el castell construït a una cota més alta (480 m.) de tot Japó. Com es pot veure a les fotos, és un castell petit, de només dues plantes, però és que estant dalt d’un muntanya tampoc calia fer-lo més alt, no?

Cartell explicatiu de les diferents parts del castell

Apa xaval, ara baixa tot lo que has pujat

Abans de tancar la visita a la ciutat, vaig passar per davant (sense entrar no fos cas que m’hi quedés tancat per error o perquè algun cabronet em volgués el mal) el temple-fortalesa de Shorenji.

A diferència dels nostres, en el passat, els monjos japonesos no es dedicaven a abusar dels escolanets sinó que aprenien a lluitar. De fet, alguns dels guerrers més cultivats eren monjos o havien passat períodes d’aprenentatge amb ells. Només cal que recordem que en Krilín, l’humà més fort de la Terra, provenia d’un temple de monjos.

Un cop al tren de tornada, em fotia plàcidament uns sushis que acabava de comprar al kombini de l’estació. L'atenta mirada dels veïns de vagó gairebé fa que em sentin malament. Em van estar clavant els ulls des de que vaig obrir el bento fins que me’l vaig acabar. Us puc assegurar que ni vaig fer remor ni se’m va caure un sol gra d’arròs al terra. No, cap tros de peix tampoc. Només quedava una explicació possible: per estatura i bellesa m’havien confós amb en Brad Pitt. Per altra banda, comprensible, doncs no és la primera vegada que em passa, però hòstia, una mica de dissimulo.

Però no, al final resulta que tampoc era això. Es veu que hi ha una norma japonesa no escrita que diu que al tren et pots fotre les birres que vulguis, però que de menjar només snacks. La pregunta és per tant, evident: què és un àpat i què és un snack? La diferència és tan sutil que ho haurem de deixar per un altre dia.

Apa, mata ne.

Toyota

Toyota va ser la ciutat que va posar punt i final a tres anys destrossant l’ancestral i respectuosa cultura japonesa…

Sayonara, Choldi-san! Per fi, el poble nipó torna a respirar tranquil.

Ubicació de Toyota a Japó

Toyota està a la prefectura d’Aichi, d’on n’és capital Nagoya. Hi viuen 200,000 persones i és una ciutat industrial bastant sosilla. Si digués que m’agrada, mentiria. Tot i tenir tots els serveis necessaris per a viure plàcidament, no té cap mena d’atractiu, i a la que tenia el dia lliure, sempre en fugia.

Bandera de la ciutat de Toyota

És interessant com a Japó les estacions de tren arriben a determinar l’arquitectura urbana. Les estacions són un nucli de vida, i al construir-ne una, comencen a créixer coses al seu voltant. De fet, és raríssim trobar una estació enmig del no res. Encara que sigui un poble de mala mort (com ara Arenys), com a mínim hi haurà un kombini o una petita botigueta al costat. Estació i kombini són dos conceptes tan inseparables com polítics i sangoneres a Espanya.

Amb 200,000 habitants, els serveis prop de l’estació de Toyota es multipliquen. Hi ha tot lo necessari per viure còmode: varis supermercats, restaurants, bars, kombinis, bancs, correus, la biblioteca municipal i dos gimnasos.

Estació de Toyota

Parlem del topònim de Toyota. D’on creieu que li ve el nom? Va ser el poble que li va donar el nom a l’empresa o l’empresa que li va donar nom al poble?

En general són les marques qui agafen el nom de la localitat, però en aquest cas va ser al revés, i l’antic municipi de Koromo va passar a dir-se Toyota.

Koromo era un poble que es sostenia en el comerç de la seda. Quan la demanda de seda va disminuir, la població va entrar en crisi, i això va incentivar a Kiichiro Toyoda a establir-hi la seu per la seva emergent empresa automobilística. Al 1959 la població va canviar el nom per Toyota.

Japó és un país modèlic en molts aspectes. Per exemple, en promoure l’ús de cotxes híbrids. Altruísticament o per raons de màrqueting, a la ciutat de Toyota hi ha varis punts de recàrrega (gratuïta) de bateries.

Punt de recàrrega al costat de l’estació de Toyota

Com si fos una benzinera, aparques i endolles el surtidor al teu cotxe.

Com sol passar, a un mes de marxar encara no havia visitat els llocs més típics de la ciutat on vivia. Per tant, això és el què em vaig dedicar a fer un fred dissabte de febrer.

Tot i que Toyota no sigui l’hòstia d’atractiva, sí que té alguns punts d’interès.

Un d’ells és el Toyota Stadium.

De tant en tant, quan es preveu molta afluència de gent (partits importants o contra rivals forts) el Toyota Stadium es converteix en la seu dels Nagoya Grampus. Un dia d’aquests jugaven contra els Urawa Reds i amb uns amics vam anar a veure’ls. L’any anterior els dos equips ho havien fet prou bé i ens havíem auto enganyat pensant que potser veuríem un futbol una mica decent. Caca de la vaca. Els ‘Gra-amb-pus’ van perdre 0-1 en un partit avorridíssim, sense passes verticals (no fos cas que a un avi li agafés un atac de cor), i on el clímax, com no podia ser d’altra manera, va arribar amb un gol de rebot.

El nivell de la J-League deu ser com el de Segona B espanyola. Ara, l’experiència va valdre la pena. Per fi vaig veure l’estadi per dins –fins llavors l’havia estat veient durant més de mig any per fora mentre anava a córrer-.

El què em va sorprendre molt van ser els aficionats, en especial els dels Urawa Reds, que es van passar els 90 minuts cantant sense parar en un partit avorrit en què no els anava ni els venia res. Els clubs nipons res tenen a envejar a moltes altres aficions del món.

Imatges de l’estadi per dins i per fora.

Nota: Amant inútil de la informàtica que és un, per error em vaig carregar totes les imatges d'aquell dia. He hagut de recórrer al recurs trapero de robar les fotos d'algun pobre desgraciat que les ha penjat a internet.

El segon punt d’interès de la ciutat és prou obvi: la fàbrica de Toyota.

La pròpia empresa organitza tours gratuïts en anglès o japonès que estan força bé. Estan molt sol·licitats i s’ha de reservar plaça amb un parell de setmanes d’antelació. Per fer les reserves, es pot fer des d’aquí.

Foto d'un grup qualsevol abans del tour

Jo, com suposo que molts altres, mai m’havia parat a pensar en detall en el procés de producció d’un automòbil. És allò que mires el resultat sense fotre ni cas del procés. I per això mateix va ser molt interessant poder veure amb els propis ulls tots els passos, els estudis i optimitzacions per a millorar la productivitat, els robots, etc etc.

De fet, anar a la fàbrica de Toyota és una excursió típica de les escoles d’Aichi-ken, i quan els ho vaig comentar a l’escola, la majoria se’n va fotre de mi. Cabrons.

També hi ha una part museu dedicada a la història de la companyia, nous models, etc.

[En aquest cas, no hi ha fotos de l'interior perquè no estava permès]

Com arribar-hi en transport públic:

Hi ha vàries maneres d’arribar-hi, però la més fàcil és agafant un autobús amb direcció Toyota Kinen Byoin des de l’estand n°4 de l’estació de Toyota-shi. S’ha de baixar a la parada Toyota Honsha Mae. El trajecte són uns 30 minuts i costa 290 ¥.

A part de la fàbrica, també val la pena el museu Toyota, que està a la parada ‘Geidai Dori’ de la línia Linimo, una línia que funciona amb un tren magnètic sense conductor.

Museu automobilístic Toyota

Els amants dels automòbils, en especial els antics, s’ho passaran teta. El museu Toyota és un museu històric amb una gran varietat de models antics, tant de dintre com de fora de Japó.

Jo m’ho vaig passar teta. Hauria pagat per poder-me pujar a una d’aquelles anticualles i donar una volteta.

Dos models que em van fer caure la llagrimeta van ser el dos cavalls d’en Tintín i el Fiat d’en Lupin de la peli El Castell de Cagliostro, que és on segons l'Spielberg té lloc “la millor persecució de cotxes de la història del cine”.

Quin fart de posar-cera/polir-cera es deuria fotre en Daniel-san. No hi havia ni un sol bri de pols. Increïble! Matrícula d’honor per l’encerador.

Hispano Suiza, Alfa Romeo, … No faltava cap de les marques mítiques.

Un parell de Toyotes

Inclús hi havia aquesta mena de cadira-motocicleta, on es va muntar una japonesa a fer una demostració. Desafortunat (per no dir desgraciat) que és un, quan vaig arribar ja estaven en els aplaudiments.

L’última cosa d’interès de la ciutat és el museu d’art municipal, que està a uns deu minuts a peu de l’estació de Toyota-shi.

És un museu d’art modern -amb tot el què això comporta- i per tant hi haurà a qui li encantarà, hi haurà qui pensarà que tot són collonades, i hi haurà a qui li agradaran algunes de les obres. Jo m’incloc en el tercer grup.

Al costat del museu hi ha Shichisu turret, una torreta reconstruïda de la qual posant-ne dues fotos ja us n’he donat més informació de la què volíeu:

Quan és estiu arriba l’Oden matsuri i Toyota es vesteix de gala. Tallen el carrer principal i una autèntica marabunta de gent omple els carrers.

Pel festival de l'any 2009 el cel amenaçava tempesta però això no va espantar a ningú (a mi tampoc). I què va passar? Que vint minuts abans de començar els focs artificials caigué un senyor diluvi que féu inútils paraigües, impermeables i vestits de submarinista.

[Les fotos de la tempesta també van patir l'inutilisme del fotògraf. Us haureu de conformar amb el relat]

Va ploure amb una intensitat brutal durant més de trenta minuts. Vaig quedar xop de cap a peus i me’n vaig anar plorant i resignat cap a casa. Després de canviar-me de roba encara plovia, però com que havia baixat la intensitat, van anunciar que farien els focs igualment! I sí senyor, i tant que els van fer. La primera vegada a la meva vida que veig que fan focs artificials sota la pluja. Per no ser el burro que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, vaig passar i em vaig quedar a casa sense mirar-los. Això sí, ben sec i fotent-me pa recent fet al forn de casa amb pernil d’ànec acabat d’arribar d’Espanya.