Paraigues transparents

Deixem que una vegada més en Garcilaso de Canet il·lumini la nostra vida amb la seva excel·lent prosa. Tot generós ell, ens regalarà un article sobre un dels punts fonamentals de la cultura japonesa: els paraigües. Jaja. És broma, evidentment. Però el que sí és cert és que fins i tot en el dia a dia podem trobar petites diferències culturals.

Foto treta de Kirai.net, una pàgina web d’un espanyol amb moltíssima informació sobre el país del Sol naixent.

Tothom qui hagi corregut per Japó en un dia de pluja, s’haurà adonat de lo populars que són els paraigües transparents. A mi això m’encuriosia molt i després de quedar moll uns quants dies i perseguir i preguntar a una infinitat de japonesos que em prenien per boig, he construït una teoria irrefutable. Els motius de tal popularitat són dos:

• El preu. Tot i ser lletjos i voluminosos, costen 100 ¥ en un tot a 100 o en el pitjor dels casos, 300 ¥ en un konbini. Evidentment són una merda i duren un ídem però per aquest preu no ens podem queixar pas. La quantitat de konbinis que hi ha ens permet anar més despreocupats i poder comprar el paraigües a l’últim moment.
  
• La visibilitat. Per tonteria que sembli, crec que és un motiu fonamental. Potser us semblarà una xorrada però hauríeu de veure la quantitat de gent que va en bici a Japó, inclús quan plou. Si fessin servir un paraigües opac, em passaria el dia al carrer filmant les seves hòsties i penjant els vídeos a internet. Malauradament no és així i opten pels paraigües transparents.

Ara ho enteneu, no?

Conseqüències

Plogui o no, els paraigüers de qualsevol comerç estan sempre plens. Com que només valen 100 ¥, la gent se’n despreocupa i se’ls oblida, o se’ls trenca i allà el deixen o potser és que els fa mandra carregar-lo quan deixa de ploure.

Més d’una vegada he estat temptat d’estirar-ne un perquè total no es notaria. Però com que seria molt trist ser deportat per robar un paraigües transparent, no ho he fet.

Del que sí estic convençut és de l’intercanvi de paraigües. En un paraigüer amb 25 paraigües transparents iguals, és impossible recordar quin és el teu, a menys que hi facis una marca, però això ja aniria en contra del concepte d’usar i tirar.

Curiositats

A varis llocs, com per exemple els museus (lloc que com sabeu freqüento moltíssim) hi ha guarda-paraigües amb candau. Allà hi posem la merda del vint duros, donem la volta al candau i ens emportem la clau.

A l’entrada dels centres comercials no hi ha això sinó bosses de plàstic per paraigües que eviten que en un dia de pluja el terra quedi tot enmerdat. Sí, els japonesos són gent cívica i tothom les fa servir. És una operació bastant semblant a posar-se un preservatiu.

Fins i tot hi ha alguns llocs on poses el paraigües per un forat (ja no dic a què recorda) i quan l’estires te’l trobes enfundat.

Aquests automatismes i els vàters-fonts lluminoses deixen clar que encara estem a anys llum dels japonesos.