Estil indirecte

Avui em cagaré en el puto estil indirecte del japonès i dels japonesos. És una cosa que em molesta molt i a la que no em podré acostumar mai.

En el moment de parlar de qualsevol tema (o problema) és obligatori donar mil-i-una voltes abans de passar a lo realment important. Fer-ho directament seria massa brusc i de mala educació.

En la meva humil opinió, no anar al gra comporta una pèrdua molt gran de temps. Tant de formalisme m’avorreix moltíssim i m’ha fet frustrar incontables vegades. És com tenir diarrea i fer cua per jinyar en un vàter havent-n’hi altres de buits. Absurd, no?

L’equació de primer grau seria:

Hòstia, que vull cagar = Hòstia, que vull dir això.

Anem per feina i deixem-nos de tonteries burocràtiques, si us plau.

Molts cops m’entren ganes de fer com el tio de la foto i passar de lo políticament correcte. Ara, no sé si seria més rude pixar al carrer o dir-li al de manteniment -Avui he intentat fer quatre fotocòpies i la màquina se m’ha encallat cinc vegades. Honorable tècnic, podria vostè fer l’honorable favor d’arreglar l’honorable fotocopiadora d’una honorable vegada? (Això sense haver parlat prèviament de quina calor fa o de quantes vegades s’han de fer gàrgares per a prevenir la nova grip).

Vaja, que en aquest país, és molt fàcil sentir-se com en Pippin a la reunió d’Ents.

El prorrogar lo important ja ens ho trobem

en el llenguatge mateix. Un exemple tonto:

En català diem ‘No parlo japonès’.

En japonès 「私は日本語を話しません。」Watashi wa nihongo o hanashimasen (En quant a mi, japonès no parlo)

Anal-itzem:

En català es pot ometre el subjecte i començar directament pel verb, la part més important de l’oració. És a dir, primer diem lo important i després afegim els detalls (complements).

En japonès, el subjecte no s’omet gairebé mai i el verb sempre va a final d’oració. És a dir, que al revés que nosaltres, comencen per la palla i acaben per lo important. I com més formal sigui l’estil, més allargarem la pajilla i més tardarem a dir lo que realment volem dir.

No ho sé. Lo del llenguatge potser és anecdòtic, potser no. Perquè, de fet, pensem en paraules, no? És el pensament que determina el llenguatge o és el llenguatge que determina el pensament?

Mmm… deixem que la pregunta quedi a l’aire i que lingüistes i filòsofs es fotin les faves. Naltros concentrem-nos en l’estil indirecte japonès.

En cas de reunions, crec que és molt més fructífer anar al gra i solucionar el problema lo abans possible. Primer, perquè és al començament quan tothom està fresc. Segon, perquè arreglar-ho d’inici allibera mals de cap.

Si jo no ho faig així, el problema m’està rondant pel cap i no em puc relaxar. Sóc raret o a algú més també li passa?

A part de la pèrdua de temps, que mira, “encara”, el que em rebenta més de l’estil indirecte és el no dir les coses a la cara. Rajar per l’esquena no està mal vist però criticar constructivament a la cara d’algú, sí. Quanta hipocresia!

A Japó es porta molt aquest bon rotllo superficial i és molt estrany que una persona se’t queixi obertament. És clar que parlo de la meva experiència personal i generalitzant, potser m’equivoco.

Dos exemples tontos d’estupidisme indirecte a la feina.

A la guarderia d’ara, treballo en equip amb les professores japoneses. Durant l’hora d’anglès, cadascuna m’ajuda amb la seva classe. En acabat, omplen un paper (el feedback) opinant i valorant la lliçó. Si creuen que he fet algo malament, ho posen, i em sembla perfecte. Dels errors se n’aprèn i molts cops hi ha coses de les que un mateix no s’adona. Ara, el que no puc entendre és que no m’ho diguin quan passa, i jo així ho pugui rectificar al moment. En el cas de no ser possible perquè és massa llarg d’explicar o perquè trencaria el ritme de la classe, per què no fer-ho tot just acabar la classe?

Però no, el sistema és el següent:

1. Omplir el document en japonès.

2. Entregar-li a la sots-directora, que se’l llegeix i

3. envia per fax a l’única persona de l’empresa que parla un anglès decent.

4. Aquesta en fa una traducció més o menys encertada i li

5. reenvia al profe d’anglès (jo).

Temps aproximat del procés: una setmana.

Una cosa que es podria arreglar al moment tarda una setmana! Tot sigui per evitar que el profe de torn s’agafi un consell com una ofensa personal.

El segon exemple té més a veure amb la persona que amb el procediment.

A l’empresa on estava abans, venien la moto de “classes d’immersió” (classes 100% en anglès). Ho trobo molt bona idea perquè tot i que els nens no entenguin tot el què dius, els fas pensar. No entendre què et diuen i fer servir l’imaginació és una part importantíssima a l’aprendre un idioma.

Per ajudar-nos en cas de problemes, teníem a classe les assistants, profes japoneses que parlen anglès. Vaja, que allà també treballàvem en equip, aquest concepte que només el nipó pur pot entendre tan bé.

Jo, no japonès de naixement, crec que si formes part d’un equip, vols que aquest ho faci bé. Cadascú ho fa lo millor que pot i ajuda als altres, sempre intentant que hi hagi bona comunicació, solucionant problemes -interns i externs-, donant idees, etc.

Doncs bé, seria injust si generalitzés perquè vaig treballar amb deu persones diferents i de problemes només en vaig tenir amb una. Una zorra quarentona malfollada o senzillament no follada pel seu marit.

Posarem aquesta foto per no posar la seva autèntica. Xineu-li els ulls, treieu-li 10 anys, poseu-li 10 kilos, i és ella. El somriure i la mirada transmetien la mateixa candidesa.

Tant a ella com a la resta d’assistants, els havia intentat fer veure que no m’enfadaria si feien comentaris o em deien coses que havia fet malament. Al revés, que realment apreciaria el seu punt de vista perquè m’ajudaria a fer-ho millor. Laputa (li donarem un nom de cotxe a l’atzar) mai em va fer cap comentari… per davant, perquè per darrera no parava.

Feia temps que notava que Lameuca estava de rebot. Érem un equip de dos i no hi havia comunicació. La dona no em parlava ni abans ni durant ni després de les classes. Ni em tornava la salutació. Al preguntar-li què li passava, responia ‘res’ i se n’anava de l’habitació fins que començava l’altra classe.

De tant en tant, el mànager em trucava i comentava una llarga llista de coses que “havia fet malament i que havia d’arreglar”. Mai em va dir el nom de qui es queixava però era obvi. Lo trist del tema és que moltes d’aquelles coses no eren veritat. Se les inventava o m’acusava de fer coses amb mala fe. Per exemple, un dia, corrents amb un alumne de dos anys, el nen va i ensopega -normal, a aquesta edat encara no coordinen bé. Comentari: quan s’enfada, en Jordi tira els nens a terra. Serà puta. Una altra perla: En Jordi tira folis laminats a modo d’estrella ninja contra els nens.

Pensant-hi, perquè dic ‘hòstia, potser ho has fet sense adonar-te’, vaig recordar que en una de les classes estava ensenyant la diferència entre els verb ‘throw’ i ‘give’ (throw the ball / pass the ball, throw the flashcard / pass the flashcard). Evidentment, eren els nens qui passaven o llençaven els objectes cap a mi. Mai a l’inversa, que poc, però una mica de sentit comú encara tinc.

El fet és que al final, tant es va queixar la tia que el mànager va decidir canviar-me a mi d’escola, cosa que no vaig entendre mai. Com pots primar a una persona així? No sóc ni la primera ni l’última persona amb qui ha tingut problemes. Em consta que uns quants profes han passat pel mateix i sempre han acabat sent canviats de centre ells.

La llista de zorreries i calúmnies de LaBagassa és interminable. Jo sol en podria escriure un llibre i titolar-lo ‘el professor que odiava els alumnes’ però ja m’he desviat prou parlant d’aquella mala puta. No s’ho mereix.

L’únic que volia dir amb el segon exemple és que aquest sistema condueix a punyalades traperes. Punt.

Potser és la barrera cultural que m’impedeix entendre-ho. Potser és que pels japonesos, criticar a una altra persona a la cara és molt ofensiu, però per a mi, no fer-ho és hipocresia. Prefereixo molt més la sinceritat que aquest hippisme de bon rotllo pro-no discussions. Fora el somriure per davant i la punyalada per darrera. Tenir opinions diferents és normal, i debatre-les no és dolent, igual que no és dolenta l’enveja per si sola sinó el que alguna gent fa en el seu nom. Que això, home, que pensar diferent no significa enemistar-se amb algú. Tan difícil és entendre-ho?

-va dir el cascarràbies d’en Choldi-san