Avui a la guarderia hi ha hagut un pollo bastant gordo per culpa meva. Posem-nos en context.
Treballo de profe d’anglès en una guarderia amb nens de tres, quatre i cinc anys. De tant en tant, a les classes fem role-plays, situacions reals on els nens han de seguir una sèrie d’instruccions i conversar en inglaterro. Aquesta setmana representava que estàvem a l’aeroport, i els enanitos havien de:
1-Fer una fila índia davant el mostrador de l’aerolínia.
2-Entregar el passaport (que prèviament havien pintat a classe) i contestar les preguntes: Com et dius? Quants anys tens? D’on ets? A on vas?
3-Agafar la targeta d’embarcament i anar al punt de control.
4-Ensenyar el passaport i obrir la maleta.
5-Embarcar l’avió.
6-Assentar-se i cordar-se el cinturó.
7-Menjar sushi, beure suc de taronja, dormir, jugar a videojocs, etc.
8-Descordar-se el cinturó i sortir de l’avió caminant en ordre.
Les classes estaven anant fenomenal, de les millors fins ara. Als nens els ha agradat molt i ha sortit molt bé. Han entès què havien de fer, ningú s’ha partit el llavi ni ha partit el del veí, etc etc. Les professores, la mànager, inclús la directora m’havien felicitat per la idea i el desenvolupament.
Però hi ha hagut un problema, causat per les targetes d’embarcament:
Si heu fet clic a la foto, haureu vist que el nom del passatger és Osama Bin Laden. Buscant pel google ‘boarding pass’ em van sortir aquestes. N’hi havia d’altres però aquestes m’havien cridat l’atenció. A l’ampliar-les i veure el nom vaig pensar ‘hòstia, millor no’. Però com que eren per utilitzar a classe i els nens no saben llegir anglès, m’ho vaig repensar i vaig decidir utilitzar-les. Gran cagada.
El merder ha vingut quan la professora que recollia els tiquets no parla ni papa d’anglès i no ha entès què li deia. La tia va, i en comptes de recollir-los, els dóna com a record. Jo estava confiat que els havia deixat on li havia dit, i quan ha acabat la classe, me n’he anat a la següent. Els he trobat a faltar i me n’he anat a buscar-los, però ja era massa tard. Els nens estaven camí de casa amb Bin Ladens a la maleta. Jo no sabia si matar-me a mi o a ella.
Confiava que no passaria però tots coneixem la llei de Murphy. Els nens han arribat a casa i tots contents li han dit a sa mare: -Mare, mare, mira què hem fet amb en Choldi-sensei.
-Oh, què maco, el teu profe t’ensenya a ser un bon terrorista.
I clar, el telefon de la guarderia ha començat a sonar...
Escolta, què fan els nens a les classes d’anglès? Per què la meva filla té el bitllet d’un terrorista a la maleta? És que ningú s’hi va fixar? Com pot ser que se us colés una cosa així? etc etc.
Vaja, que ha estat un cúmul de situacions desafortunades però que m’han passat per burro. M’ho podia haver estalviat canviant el nom o senzillament escollint una altra targeta d’embarcament. Més val ser prudent i fer les coses ben fetes.
A veure com acaba el tema, si amb la guarderia suggerint-me l'harakiri, amb una carta explicativa als pares o com una anècdota més del profe guiri que lia pollos cada dues setmanes. Un dia hauria de fer un recull de les millors liades i publicar-les.
Tan tan ta taan tan. Tan. Ta tan. Ta taan. (marxa fúnebre)
I les desgraciades de les vacances d’estiu arribaren a la seva fi. Els familiars no les ploraren, però jo sí i molt. Ara, abans de tornar a la rutina de profe de dia i alcohòlic de nit, m’aturaria a fer una estada d’una nit i mig dia a la ciutat de Niigata.
Mapa de Japó
Mentre esperava el tren, em vaig trobar un altre nom japonès graciós: els centres comercials…
Per respecte al col·lectiu gay, no farem bromes.
Sabia que Niigata caria totalment d’interès turístic però per la salut de la nostra amistat, em vaig sacrificar. Volia corroborar-vos que la ciutat és un merda, no fos cas que us gastéssiu la pasta en un bitllet d’avió i hi anéssiu a parar per error.
Lo del motiu és mentida, evidentment. M’hi vaig aturar perquè no volia fer tantes hores de tren en un mateix dia.
-I què se’n pot dir de Niigata?
Que és la ciutat més gran de la costa del mar de Japó i que el seu port és entre cometes important.
Sense massa a veure, el que sí es pot fer a Niiperra és menjar bé. El port fa que hi hagi molt de peix fresc, i la quantitat d’arrossers que hi ha a la prefectura fa que el seu arròs tingui anomenada. Vaja, que era el dia perfecte per atiborrar-me de sushi, i així va ser. El que no vaig poder fer va ser una copa després de sopar. No per falta de ganes sinó perquè no hi van haver collons de trobar un pub normal. Tot eren hostess, aquells bars on una tia t’omple el got i et cobra la cervesa a preu de mamada.
Ara un moment de serietat, si us plau.
Niigata és també tristament famosa per ser l’últim lloc que ha patit un terratrèmol cafre. A dia d’avui, clar, perquè cada quatre o cinc anys el país en pateix algun de gran magnitud. El de Niigata va ser l’any 2007 i va tenir una escala de 6,6. Va haver-hi més de mil ferits, van morir onze persones, 324 edificis van caure a terra i hi va haver un llarg nombre de desperfectes.
Mapa de la zona afectada pel terratrèmol
Aquestes són les quatres fotos que vaig tirar a la ciutat de Niigata maula:
Pont Bandai, de dia i de nit
Niigata des del Toki Messe, l’edifici més alt de la ciutat.
Em feia molta il·lusió veure el mar interior de Japó i la veritat és que em va decebre una mica. Ara, s’ha de dir que és culpa meva. De racons macos segur que n’hi ha molts, el problema és on em vaig fotre jo. S’ha de ser burro per anar a gaudir del mar a una ciutat. És com anar a la Barceloneta a gaudir del mediterrani. Absurd, no?
El mar interior de Japó des de Niigata
Niigata. Citizen plaza.
Temple de Minatoinari
Museu d’història
Niigata, antiga duana
Toki Messe
La mateixa tarda que deixava Niizorra, perdó, Niigata, em retrobava amb la Raquel i en Ramon.
Tram i Choldi davant el rellotge daurat de l’estació Joan Roig (JR) de Nagoya.
Com que la parelleta estava cansada i carregava maletes, no vam visitar la ciutat. Vam fer una petita volta per Sakae, el districte comercial i d’oci de la ciutat, i vam anar al Hub, el pub on sempre quedem amb els amics.
Sakae des de l’Oasis 21
Naltros amb en Jon i en Rodrigo, dos espanyols més treballant de profes d'anglès.
Més tard aniríem a dormir a la residència japonesa de la família 25 cm i posaríem el punt i final a les vacances.
Aquest és el recorregut de les vacances. La línia grisa és el trajecte, l’estrella ninja els punts on vam fer nit, i les petjades, els punts visitats.
La següent etapa de les vacances va ser una travessa en solitari per les Dewa Sanzan, a la prefectura de Yamagata. Les Dewa Sanzan són tres muntanyes sagrades pel xintoisme i a cada una d’elles hi ha un santuari. Una ruta de pelegrinatge les uneix totes tres, i el seu inici lògic seria a Haguro-san, “la muntanya del naixement”. Segon vindria Gas-san, “la muntanya de la mort”, i per últim, Yudono-san, la del renaixement.
Mapa de Japó
Dewa Sanzan
Dels tres temples, Haguro-san és el que està a una cota més baixa (414 m) i això fa que s’hi pugui accedir tot l’any.
Per arribar-hi en transport públic hem d’agafar un autobús a l’estació de Tsuruoka. Ens deixarà a la base o a dalt si volem, però recomanaria fer el camí des de baix. Lo maco és precisament el camí d’ascens, que passa través de cedres centenaris. Lo dolent són els 2446 graons que hi ha i que fan que arribis a dalt amb la samarreta ben xopa. Aquest any, Choldi-san s’endugué el premi de míster samarreta mullada. Que fos l’únic participant no hi té res a veure.
Durant l’ascens, gaudeixes de la tranquil·litat del bosc de cedres gegants per on passa el camí. Lluny queden els sorolls i les aglomeracions dels grans urbs japonesos.
Com deia el poeta, la bellesa de la natura no es pot comparar amb la creada per la mà de l’home.
De tant en tant hi havia alguna que altra construcció i la veritat és que era d’agrair. Era l’excusa perfecta per fer una paradeta i recobrar l’aire. El més destacable són el pont vermell i la pagoda de cinc plantes del s. XIV, catalogada com a tresor nacional.
Aquest és el primer temple del camí. Després ve el torii d’entrada i ja comença el festival d’escalons.
La gent que resava feia una reverència, tres palmades i una altra reverència. La veritat és que em perdo totalment amb el procediment. N’he vist no sé quants ja. No sé si depèn del temple, de la regió, o del “devot” de torn.
L’anhelada porta d’arribada.
El camí no és esgotador però sí que et fa suar una miqueta -lo de la samarreta mullada era exagerat. Sense forçar i tatarejant la cançó d’en Rocky es fa en una horeta aproximadament.
Haguro-san, el temple principal
A mig camí hi ha un mirador bastant maco amb una casa de te, un lloc estratègic on fer una parada.
La foto està tirada durant la baixada, que cascava molt més que la pujada.
I l’endemà al matí, a matinar i pujar Gas-san, la muntanya de la mort. La nit la passaria en un ryokan on vaig fotre’m un dels millors àpats des que sóc a Japó. Allà vaig conèixer uns avis que tenien la filla casada amb un noi espanyol. Eren molt oberts, simpàtics, li fotien al sake que no vegis i no recordaven ni el nom ni la ciutat del seu gendre. Entre ells i un home quarenton que em tirava la canya, vaig estar distret.
La ruta dels tres temples es pot fer tota en un dia. Un autobús uneix Haguro-san, la vuitena estació de Gas-san i Yudono-san. Si mai hi aneu, us recomanaria pujar Haguro-san a peu, agafar l’autobús fins la vuitena estació de Gas-san, pujar la muntanya i baixar fins a Yudono-san. Un cop allà, agafar l’autobús de volta a Tsuruoka. Si disposeu de més temps i esteu en forma, us podeu estalviar l’autobús de Haguro-san a la vuitena estació de Gas-san i fer-ho a peu.
Pujar a Gas-san, “la muntanya de la mort” em va dur un parell d’horetes. El cim i el temple estan a una cota de 1984 m, i degut a les nevades la resta de l’any, la pista només està oberta de mig juliol a octubre.
Sense ser res de l’altre món, el camí era una mica complicat i requeria calçat de muntanya i un mínim de físic. Des de dalt de la carena hi havia unes vistes de la regió més que bones. En dies completament clars es veu el mar interior de Japó.
Els que es veuen a les fotos són pelegrins, o gent vestida de pelegrí.
Si, si. La cosa pujava amunt.
El temple de Gas-san és petit i per res ostentós. La veritat és que després d’haver fet l’ascens i haver pagat 500 ¥ d’entrada, em va decepcionar una mica. Al pagar, un tiu amb bastó i sense dents es fot a cridar a pulmó una oració mentre sacseja un pal.
Suposo que era pel meu bé però fill meu, em vaig acollonir. La combinació de cansament, 2000 metres, muntanya de la mort i tiu desdendat amb bastó era més del que els meus budells podien aguantar. Ben aviat vaig haver d’anar al vàter a descarregar l’acolloniment.
Després d’alliberar pes i d'haver tocat el sostre del dia, iniciava el descens cap al tercer cim.
Tothom qui hagi anat a la muntanya haurà viscut la variabilitat del temps. Feia un dia de Sol espaterrant que em va socarrimar la pell albina, però en aquest faldó en concret hi havia una boirada que no deixava veure-hi a més de deu metres. O potser era una prova d'en Déu per veure si era un mort valent amb ganes de renéixer.
La segona prova per guanyar-me la resurrecció ja jinyava una mica més. Aquí el tio es va passar. No pels trams d’escales gairebé verticals sinó perquè el camí passava entremig de canyisses i arbusts que sobrepassaven l’espatlla. La zona és a vegades freqüentada per ossos i a falta d’un mes per hivernar, les bestioles tenen bastanta gana. Afortunadament, lo més pelut que em vaig trobar va ser un avi amb barba.
Després de caminar dues hores, arribava a destí: Yudono-san, la muntanya del renaixement. Allà hi ha el temple més sagrat dels tres. Tan sagrat és que no deixen tirar fotos i que has d'entrar descalçat.
El que es venera és una roca de color vermellós que diuen que té propietats curatives i no sé què més.
La foto, tirada des d'aquest angle i tan lluny perquè no m'enganxessin, desmereix el lloc. Sacra o no, quan la tens davant és espectacular.
Hi havia unes escales per pujar dalt de la roca. De per sí sola aquesta cremava l’hòstia i et deixava les plantes del peu ben maques, però és que a més queia un xorrillo d’aigua bullint que ni t’explico.
Alegria doble: resurrecció i segona Bola de Drac en un mateix dia. Ja només me’n falten cinc per aconseguir un Canet independent.
Matem el tema amb una foto de la vuitena estació de Yudono-san, inici o final del camí depenent de per on es comenci.
El conductor oficial del Tohoku tour 2009 (ce muà) conduïa com el cul. La marejada majoria el féu abdicar i en el seu lloc col·locaren una japonesa d’aparença innocent i dolça. El que poc s’esperaven els colpistes era la conducció kamikaze de la recent ascendida al tron. Cada cop que agafava el cotxe, la tia rebaixava els temps del GPS (i la nostra esperança de vida) a la meitat. Per unanimitat, l’endemà se’m restituiria el poder.
Llarga vida a Choldi-san! Jaja.
Tot el que puja, baixa. Els avions, els entrepans de pernil de camí a l’estómac o els pantalons a l’hora de cagar. Les ereccions i els viatges a Tohoku no s’escapen a aquesta llei física. Fins aquell moment havíem estat pujant Tohoku per la banda est, després de tocar el punt més nord, vam començar a baixar per l’oest.
La prefectura d’Akita ampliada (dreta) i la seva situació a Japó (esquerra)
El dia que deixàvem Aomori vam fer un altre bon tute de cotxe. Aquest cop seria per carreteres secundàries que passaven a través de poblets de quatre cases, bonics i pintorescs però on l’hivern ha de ser molt dur. Per no passar-nos el dia conduint, vam aturar-nos a fer una caminadeta al voltant d’un llac.
Només arribar vam veure que el lloc estava minat de libèl·lules. Quan l’Asuka ens va dir que aixecant el dit un bitxo d’aquells s’hi posaria sobre, ens en vam fotre poc. Encara estàvem rient que ella aixeca el dit i en menys de mig segon una libèl·lula apareix del no res i se li posa a la punta. Semblava una escena treta d’una pel·lícula de Hayao Miyazaki, amb nosaltres fent de nens cabronets de ciutat que se’n riuen de les coses que diu la protagonista poblerina, però que al final veuen com tenia raó.
Fent clic a la foto veureu en detall les ales de la libèl·lula. Val la pena fer-ho.
En Ramon tot gelós no volia ser menys, així que la prota li va passar la libèl·lula i vam tenir el nen content per dues hores. A la seva dona no l’hi va fer tanta gràcia però, i després d’haver tocat aquell bitxo alat no li volia donar la mà. Està clar que mai plou a gust de tots.
La següent parada del dia seria a Nyuto Onsen, uns banys termals enmig de la muntanya. Jo feia des de Hokkaido que no em banyava en un onsen autèntic i en tenia moltes ganes, la veritat. La putada és que aquell centre termal obre al públic fins les cinc de la tarda. Més tard només s’hi poden banyar els hostes del seu ryokan i l’estada val bastanta pasta.
Al moment d’anar-hi no hi havia ningú, ni dintre ni vigilant la porta, així que ens vam poder colar i tirar aquest parell de fotos del bany comú exterior.
Les mosses estaven contentes perquè creien que ens podríem banyar junts i descobrir si la llegenda dels 25 cm. in repos era veritat o no. Quina desil·lusió es van dur les pobres quan ens van dir que era massa tard. Així doncs, la llegenda continuarà sent llegenda i escatimant centímetres. Jeje.
Nyuto Onsen és un dels centres termals per excel·lència. Hi ha vàries termes, més i menys modernes i de més i menys luxe, però per viure l’experiència d’un onsen tradicional, us recomanaria Tsuru no yu, que es conserva tal i com estava al s. XVII. Tsuru no yu és la imatge que surt a la majoria de guies quan parlen d’onsens. Les seves instal·lacions no són modernes, i per exemple, la dutxa és una galleda amb aigua freda i una pastilla de sabó. Però precisament per això, i per estar a l’aire lliure, i pel paisatge que l’envolta (que ha de ser increïble quan neva) és perquè us recomano anar a aquest i no a un altre.
De camí a Nyuto Onsen ens havíem aturat a un temple abandonat on l’únic que hi havia eren abelles d’aquelles assassines. Per sort aquesta vegada cap va entrar al cotxe i ens vam estalviar shows lamentables.
A Japó és prou comú trobar-te amb temples, parcs temàtics, hotels i altres edificis abandonats. Hi ha gent, com per exemple aquest friki anglès, que es dedica a recórrer el país, entrar en aquests llocs i passar-hi la nit. Jo no ho entenc. L’únic que tens a guanyar amb aquest hobby de chico malo és que un dia se’t caigui per sobre un sostre en mal estat o tossis sang per haver-te tragat pols de fibrocement.
Nosaltres, que tenim una mica més de sentit comú, vam preferir pagar i dormir en un còmode llit d’hotel. Aquella nit i la següent les passaríem a Kakunodate, un poblet fundat al 1620 on havien arribat a viure 80 famílies de samurais.
Mapa de Kakunodate
La nostra visita va coincidir amb les festes de l’Obon. Tothom estava de festa, els carrers plens de paradetes de menjar, la gent cantava i ballava i fins i tot donaven sake gratis. Desgraciadament, quan vam arribar ja anaven per l’última ronda.
Vídeos i fotos dels balls
A part de balls a l’escenari, també n’hi havia en rotllana enmig del carrer. Hi participava gent de totes les edats, des de nenes ben petites fins a àvies amb marcapassos.
En el temps d’anar a una paradeta i tornar, les dones havien marxat i en el seu lloc hi havia uns tamboriners a punt de tocar.
L'endemà visitàvem el barri samurai de Kakunodate, un dels més ben conservats del país. Hi ha una desena de cases en perfecte estat i a algunes d’elles s'hi pot entrar.
El samurai de Sant Cebrià a la casa de la família Odano
Les tres porquetes i el llop a la casa de la família Matsumoto
Jardí de la casa de la família Kawarada.
(canviant la W per una G, queda un nom d’allò més graciós)
Casa de la família Iwahashi.
Tots els arbres que es veuen a la foto són cirerers. Al moment de florir queden completament coberts de blanc i és senzillament espectacular. Al costat del riu hi ha una altra filada de cirerers igual o més bonica. Els dos llocs fan que Kakunodate sigui un dels punts més concorreguts en època de hanami (contemplació de cirerers).
(Fotos robades d’internet)
Tazawako és un altre dels punts d’interès de la prefectura d’Akita (sense P, que si no queda com li diuen a la Francisca a casa seva). El llac Tazawa és el més profund del país (423 m) i això fa que a pesar d’estar per aquelles latituds, no es congeli a l’hivern.
Tot i estar bastant explotat pel turisme (hi ha moltes embarcacions, patins, motos d’aigua, hotels, etc) el cert és que el llac encara conserva el seu encant natural.
Mapa del llac Tozawa i rodalies
La part no maca del llac
En alguns punts, el color de l’aigua és impressionant. Agafa tons safirs, maragdes o té una transparència acollonant.
Estàtua de Tatsuko
El llac Tazawa i el temple Gozaishi amb i sense nosaltres.
Llac Tazawa. Temple d’Ukiki
Aquella nit seria la del comiat. Ja prèviament Biel-bo havia deixat la comunitat de l’anell i s’havia quedat a Rivendel. Però és que l’endemà de l’últim sopar el grup es dissoldria per no tornar-se a formar mai més. L’Aragorn, la Legolas i en Gimli se n’anirien cap a Kyoto, mentre que la hobbit japonesa ho faria cap a Gunma-Rohan i en Jordi-Sméagol cap al mont de la mort. Sobre ell sol cauria la responsabilitat de carregar amb el pes de l’anell únic, però això és una altra història i més val que no ens posem tristos abans d’hora.
Quedem-nos ara amb les fotos de l’últim sopar a un izakaya.
Tot estava boníssim però també s’ha de dir que alguns plats sorprenien una mica, com per exemple, tempura de gelat o pollastre fregit acompanyat de crispetes!
Rotllets, tofu i sushi
Bola massiva de tempura, i karaage amb crispetes
Tempura de gelat
Cadascú content amb lo seu. Uns amb el seu chobitto de cervesa i la que no tenia gana amb la seva copeta de gelat.
Rendim-nos davant un altre clàssic japonès en blanc i negre.
Hara-kiri
(切腹)
Director Masaki Kobayashi
Any 1962
Durada 135 minuts
Títol original Seppuku
Amb aquest nom és fàcil imaginar-se que l’argument girarà entorn el tallar-se les tripes amb el ganivet del pa. Harakiri significa literalment ‘tallar tripes’, i per ser considerada una expressió vulgar, en el seu lloc s’utilitza la paraula Seppuku. Curiosament, les dues paraules tenen els mateixos caràcters però escrits en ordre invers: 腹切 (harakiri) – 切腹(seppuku). A mi em sona igual que dir ‘tanto monta’ o ‘monta tanto’ però als japonesos, no.
Aquest suïcidi ritual estava present en el bushido, el codi d’honor dels samurais. Les causes per cometre’l eren vàries. Per exemple, deshonra, obligació, morir amb honor abans que caure a mans de l’enemic, lleialtat al seu senyor, crims imperdonables, etc.
Quan no era “voluntari” sinó per sentència d’un tribunal, la víctima tenia un termini. De no complir-lo, el condemnat era executat i la seva família caiguda en desgràcia.
El procediment era el següent: el suïcida es tallava horitzontalment i d’esquerra a dreta la panxa. Llavors treia l’espasa i s’atravessava verticalment l’estómac. Tallar-se l’abdomen feia que moltes vegades les tripes sortissin enfora. Era un espectacle grotesc i a la vegada una putada per la dona de la neteja, pobre.
Però no patiu que l’art del suïcidi va evolucionar. Per escurçar el patiment va passar a haver-hi un secundari que tallava el cap de la víctima en el moment convingut, en general escollit pel propi difunt. Abans de morir, clar. Va passar de ser un espectacle gore a un ritual simbòlic on la víctima s'apuntava l’estómac amb una daga i el botxí feia la seva feina.
Podríem passar hores i hores debatent-nos a favor o en contra de l'harakiri, igual que ens podríem passar hores parlant del seu ritual o de gent famosa que l’ha comès.
Tot i prohibir-se a l’any 1873, la pràctica encara és “present”. En el Japó feudal i com a mostra de lleialtat, els samurais el cometien per seguir el seu senyor a l’altra vida. Hi ha exemples més recents però, com ara el general responsable de l’atac a Pearl Harbor, que es va suïcidar quan l’emperador va morir. O molts soldats que van matar a la seva família primer i a ells mateixos després per tal de no viure el deshonor de ser ocupats pels americans. Podrien haver començat matant-se ells, els molt gilipolles.
Context històric de la pel·lícula
La batalla de Sekigahara és una de les més famoses de la història de Japó. Ha sortit en centenars de llibres, pel·lícules, mangues, animes, etc. Va ser el punt d’inflexió que va posar fi a les guerres entre diferents clans feudals i va dur a la unificació de Japó. I en temps de pau, els samurais començaven a estar fora de lloc.
Argument de la pel·lícula
Després de fracassar intentant-se guanyar la vida com sabia, un samurai recorre tota la distància fins a Tokyo per cometre seppuku a casa d’un daimyo (senyor feudal). El seu havia mort i ell es sentia fora de lloc en aquest nou Japó. Aquell daimyo va quedar tan impressionat pel codi d’honor del samurai que no només no el permet suïcidar-se sinó que a més li dóna feina. La notícia corre com la pólvora i moltes persones se’n volen aprofitar. Farsants i pobres es presenten a les portes dels daimyos a demanar que els deixin cometre seppuku. En realitat però, el que busquen és la compassió del senyor feudal i que els doni feina o unes monedes perquè fotin el camp de casa seva.
Un dia Hanshiro Tsugumo es presenta a casa del clan Iyiu dient que vol cometre seppuku. El senyor feudal accepta i el deixa passar. Hanshiro diu que abans de morir, té una història per explicar…
que no revelarem per no treure-li gràcia a aquesta gran peli.
Potser per tenir cònjuge japonesa, potser per portar massa temps en aquest país menjant sushis caducats, o potser perquè senzillament és una bona pel·lícula, el cert és que l’he gaudit moltíssim. Tot i que el tema del suïcidi està molt present, ni és una peli gore, ni gira entorn la seva pràctica. Parla de la lleialtat i codi d’honor d’uns i la hipocresia d’altres.
