Bitchu-Takahashi

Després del succedani, ve de gust l’autèntic.
Al futbol, després d’un partit d’aquell equip que juga amb els colors del paper de vàter (abans de ser utilitzat), ve de gust veure’n un del Barça.
Amb els castells japonesos passa el mateix. Després d’una xuminada de castle-hotel de formigó, et venen ganes de veure’n un de veritat.

L’endemà de visitar Onomichi i veure aquella burda imitació de castell, em va entrar el mono. O pel tamany que tenia, potser el podríem considerar orangutan. Perquè us feu una idea, tan grans eren les ànsies que al cap de només 19 minuts d’haver pujat al tren, ja n’havia de baixar. No és que patís un atac d’ansietat o saltés en marxa –joder, ja ho deien a Trainspotting ‘los yonkis no somos gilipollas’. Senzillament, havia arribat al primer destí del dia: Fukuyama.

De la ciutat de Fukuyama només en coneixia el seu castell reconstruït (sic) de 5 plantes. No vaig trobar ni una sola guia que parlés d’altres llocs d’interès, i la pàgina web de la mateixa ciutat (aquí) tampoc en feia bona publicitat. Així que en menys d’una hora el ionki tornava a estar al tren i amb un altre castell a la butxaca.

El cos principal del Fukuyama-jo

Aquest castell seria un segona divisió. No és l’original i la reconstrucció és correcta però no mata. L’emplaçament tampoc li fa guanyar punts i per tant es trobaria lluny de les places d’ascens a primera. Estaria per allà mitja taula.

Sujigane gomon (esq) Fushimi Yagura(dreta)

Yudono (esq) Shorou (dreta)

A 40 minuts més de tren hi ha Kurashiki, la ciutat on passaria la nit. Abans de visitar-la però, vaig anar volant a l’hotel a deixar les maletes per poder agafar un altre tren i arribar d’hora a Takahashi.

Prefectura d’Okayama

Takahashi és un petit poble d’interior que gairebé no coneix ningú. I com el coneixia jo? Altra vegada, gràcies a aquesta web on hi ha tots els castells japonesos.

Em quedava poc temps a Japó i m’havia marcat l’objectiu de caçar tants castells com pogués. Al veure que quedava a prop de la ruta traçada, no ho vaig dubtar ni un moment. Anar-hi si o si.

Degut a lo desconegut del lloc, vaig ser l’únic tontet en baixar del tren. Al veure’m, els vilatans probablement es deurien preguntar què cony fotia un dos de gener un guiri tan lleig a la seva merdeta de poble. De fet, al baixar del tren i quedar-me glaçat en dos segons jo també m’ho vaig preguntar. Altra vegada es va reafirmar allò que la majoria no pot estar tan equivocada. I és que la majoria dels passatgers feia una estona més de tren i arribava a una zona bastant famosa de ressorts i onsens... bé, una altra, perquè als japonesos els encanta això de banyar-se en pilotes i en comunitat, els bukkakes i altres marranades vàries.

Afortunadament, al costat de l’estació hi havia un bar i amb un parell de carajillos de Hakushika se’m va passar la tonteria del ‘per què collons no he fet el mateix?’ Ja amb aquella calor interior va començar la visita a la vila del “pont alt” (traducció literal de Takahashi). Primer, Raikyu-ji, un temple mig famós pel seu jardí de grava rastrillada. És maco si et ve de camí, però crec que mai justificaria canvis d’itinerari.

Raikyu-ji

Gairebé al costat hi havia d’haver una altra de les suposades atraccions turístiques, Ishibiya furusato, un carreró on teòricament hi havia tres cases samurais...

La realitat? De les tres, una l’havien fotuda a terra i les altres dues estaven tancades. Amb un esforç i deixant fluir el ki interior (el sake ajudava), podies visualitzar la vida uns quants segles enrere. La conclusió que vaig extreure és que quin luxe això de poder calçar espardenyes i utilitzar calefacció dintre casa!

A continuació va tocar un ascens, el del turó on hi ha el Bitchu-Takahashi-jo, una de les perles dels castells japonesos. Tot i tenir un nom (bitchu) que de petit el deuria convertir en la riota de la classe, el Bitchu-Takahashi és un dels pocs espècimens que ha sobreviscut a incendis, guerres i reformes, i pot fardar de conservar-se tal i com va ser construït al s. XVII.

La pujada al turó se les porta però realment val la pena. Les vistes són molt maques i per fora el castell és preciós. Per dins, doncs no ho sé perquè estava tancat per vacances d’any nou. Una gran putada perquè en tenia moltes ganes, però és el que té viatjar quan la resta del país està de vacances.

Castell de Bitchu-Takahashi

Bitchu-Takahashi és el castell construït a una cota més alta (480 m.) de tot Japó. Com es pot veure a les fotos, és un castell petit, de només dues plantes, però és que estant dalt d’un muntanya tampoc calia fer-lo més alt, no?

Cartell explicatiu de les diferents parts del castell

Apa xaval, ara baixa tot lo que has pujat

Abans de tancar la visita a la ciutat, vaig passar per davant (sense entrar no fos cas que m’hi quedés tancat per error o perquè algun cabronet em volgués el mal) el temple-fortalesa de Shorenji.

A diferència dels nostres, en el passat, els monjos japonesos no es dedicaven a abusar dels escolanets sinó que aprenien a lluitar. De fet, alguns dels guerrers més cultivats eren monjos o havien passat períodes d’aprenentatge amb ells. Només cal que recordem que en Krilín, l’humà més fort de la Terra, provenia d’un temple de monjos.

Un cop al tren de tornada, em fotia plàcidament uns sushis que acabava de comprar al kombini de l’estació. L'atenta mirada dels veïns de vagó gairebé fa que em sentin malament. Em van estar clavant els ulls des de que vaig obrir el bento fins que me’l vaig acabar. Us puc assegurar que ni vaig fer remor ni se’m va caure un sol gra d’arròs al terra. No, cap tros de peix tampoc. Només quedava una explicació possible: per estatura i bellesa m’havien confós amb en Brad Pitt. Per altra banda, comprensible, doncs no és la primera vegada que em passa, però hòstia, una mica de dissimulo.

Però no, al final resulta que tampoc era això. Es veu que hi ha una norma japonesa no escrita que diu que al tren et pots fotre les birres que vulguis, però que de menjar només snacks. La pregunta és per tant, evident: què és un àpat i què és un snack? La diferència és tan sutil que ho haurem de deixar per un altre dia.

Apa, mata ne.