El club del suïcidi

Hola amics,

Fa menys de 90 segons que he acabat de mirar una peli que m’ha deixat en estat de shock. Tant perplex estic que em veig obligat a parlar-ne ara mateix. Com que l’he mirat sol, em desfogaré amb l’ordinador i aquell qui avorrit, algun dia ho llegeixi.

Crec que temps enrere algú me n’havia parlat, l’Alba si no recordo malament.
La peli en qüestió és japonesa, com tot lo relacionat al blog.
El nom és

El club del suïcidi
自殺サークル (Jisatsu saakuru)

L’arrencada ja et deixa cagat.
Situació: Estació de Shinjubu, Tokyo. 19.00h. (hora punta)
Arriba un grup de 54 colegial·les. S’agafen de la mà, conten fins a tres i salten a la via quan passa un tren express.
Tot queda inundat de sang i vísceres.

Del fet se’n parla pels carrers. A les notícies. Als diaris. A les escoles. A tot arreu.
A partir d’aquest suïcidi col·lectiu, més gent es va suïcidant.
De seguida, la peli es centra amb les investigacions de la poli. Els estimats agents de la llei i l'ordre van totalment perduts, i al principi, tracten el cas com a assassinat. Aposten per un culpable qui d’alguna manera força les vícitmes a acabar amb la seva vida. No obstant, que tot sigui una “moda passatgera” entre el jovent no queda descartat.

La peli està plena de coses surreals, com per exemple, uns nens que no paren de tossir i que truquen a la poli donant pistes encriptades. I també hi ha lloc per unes quantes paranoies, com ara un grup d’escolars dient que això mola, que han de formar un club i aconseguir superar la xifra dels 54. Tot emocionats, acaben saltant pel terrat de l’escola.

Jo m’he perdut vàries vegades i al final m’he fet una teoria. A veure si algú s’anima a donar la seva opinió i coincidim.
Si no, hauré de mirar les continuacions ja que Suicide club forma part d’una trilogia. L’acció de la segona és anterior a la de la primera. El nom en japonès és ‘Noriko no Shokutaku’, traduït a l’anglès com Noriko’s dinner table i a Espanya, crec que com a ‘El club del suicidio 2.’
El rodatge de la tercera part encara no ha començat.

M’he quedat també dubtant de les intencions de l’autor. No sé si és tant sols una peli gore sense més o vol anar més enllà i ser una crítica social. Japó és el país amb l’índex de suïcidis més alt del món.
Això sí, la peli dóna que pensar.

Fitxa tècnica
Guionista i director
Shion Sono

Duració
95 minuts

Aquí va l’escena inicial a ritme de música folk

Deixeu de llegir si no heu vist la pel·lícula o us l’axafaré!

Aquesta són les conclusions que n’he tret:

1. No hi ha cap club del suïcidi.
2. Els promotors són el grup de nenes Dessert amb els seus missatges subliminars.
3. La connexió amb un mateix és entendre’s a un mateix i ser capaç de decidir si seguir amb vida o suïcidar-se. I per tant, entendre/acceptar que la gent esculli aquesta opció.
4. Hi ha algunes coses que em ballen. Per exemple, el fet que el grup instigador siguin nens. Cap nen es suïcida a la peli. Què pretèn dir l’autor? Que els nens són els únics connectats amb sí mateixos? I què hi té a veure la pàgina web? I el grup freak vuitanter?

Déu n’hi do. Feia temps que una peli no em deixava perplex. Salvant les distàncies però l’última vegada fou Mullholand Drive de David Lynch, una bona obra d’aquest llunàtic i genial director de cine.