Nagoya és una ciutat moderna. Té 8 milions d’habitants i no ofereix gaires atraccions turístiques. De fet, la majoria d’agències de viatges no l’inclouen als seus itineraris, i les guies no en dediquen masses pàgines.
Tanmateix, és una bona ciutat per viure. Els serveis són una meravella. El transport públic és puntualíssim, tant el bus com el metro. Tots els noms estan romanitzats (la pronúncia escrita amb l’alfabet occidental). També hi ha bastants estrangers i cuines i restaurants de tot arreu.
Al trobar-se al centre de Japó, és una bona base d’operacions. Tokyo està a dues hores en shinkansen (tren bala) i Osaka i Kyoto a una.
La frase ‘el món és un panyuelu’ no es tradueix a l’anglès com ‘the world is a tissue’ sinó com a ‘small world’. I és cert que de vegades hi ha aquelles casualitats inversemblants, com per exemple, aquesta:
Aquests tres primers mesos per tant, s’han caracteritzat per les cites dels diumenges, els ‘Sundays with Stephen’, a qui he batejat carinyosament com a Stephanie.
Fins ara (fa poc que va tornar a UK) tenia dues nòvies: la d’ulls blaus i la d’ulls rasgats.
A l’arribar a Nagoya, la ciutat estava preciosa, amb els cirerers florits en el moment de màxima esplendor. Els japonesos ho solen anar a veure (i beure) a parcs, fent pícnics i amb uns estats d’embriaguesa que freguen el coma etílic.
Disfrutant del doble espectacle de les flors i dels borratxos vam passar la meitat de la primera cita.
Tsurumai koen (parc Tsurumai)
Després vam anar a visitar el temple d’Osu-kanon.
Osu és un districte ple de galeries comercials, botigues de roba i un bar on les camareres van vestides de chacha. Tenia ganes d’anar-hi però he sentit dir que no deixen tirar fotos. Maleïda la gràcia!
El segon diumenge de lluna de mel, visitàrem Nagoya-jo, el castell de Nagoya.
Els de la foto són uns guies que ens van fer una visita guiada gratuïtament, cosa a agrair. Ens enteràrem de coses que mai hauríem descobert per nosaltres mateixos, com per exemple, que quan es construí el castell, el shogun Tokugawa manà als diferents senyors feudals d’arreu de Japó que enviessin pedres per a mostrar la seva lleialtat. Tot i que moltes han quedat esborrades amb el pas del temps, originàriament totes les pedres duien l’emblema del clan.
Per dins, el castell és un museu i s’hi guarden coses com l’armadura de l’avi d’en Darth Vader.
Al costat, hi ha un teatre de Noh, i tot i no representar-s’hi cap obra, un altre dia vam anar-hi a fer un cop d’ull. Allà vam trobar un parell de màscares i ens vam dedicar a versionar una de les escenes d’Eyes Wide Shut.
El següent cap de setmana, l’Stephanie volia posar-me gelosa, així que va portar l’Ayumi a la cita. Després del ménage-à-trois a un love hotel, vam visitar
Aquestes són les vistes des de dalt de la torre
De nit guanya algo
Aquell cap de setmana era el 50è aniversari de la restauració/reconstrucció del castell, que fou bombardejat durant la guerra contra els americans. Un dels actes era aquesta parade.
Vam matar el dia donant una volta per Sakae, el centre comercial i d’oci de la ciutat. Sakae està atiborrat de gent les 24 hores. De dia van de compres, i de nit de borratxos.
La següent trobada va tornar a ser una cita romàntica a dos. Vam anar al port de Nagoya.
Els japonesos, amants de les rèpliques, són aficionats a crear parcs temàtics d’altres països. En aquest cas, han posat dos carrers de cartró pedra al costat del port i ho han anomenat ‘el poblat italià’.
‘Hay muchos otros pero éste es mi fusil. Mi fusil es mi mejor amigo y es mi vida. Sin mi, mi fusil no sirve. Sin mi fusil, yo tampoco sirvo. Tengo que disparar a dar al enemigo, hasta que en vez de guerra haya paz. Amén.’
L’Stephen i el seu fusell
Una altra de les activitats que vam fer plegats va ser anar a veure jugar els Nagoya Chunichi Dragons al Nagoya Dome, un estadi força xulo.
Al principi, la idea em feia bastant de pal, la veritat. L’únic que sé de beisbol és el palo-mato que jugàvem de petits. La veritat però és que el partit va passar ràpid i es féu prou entretingut.
...gent del públic fent servir prismàtics, i el jugador babau que tenia les cheerleaders a menys de
Els netejadors també mereixen ser homenetjats. Ara ja poden explicar als seus néts que hi ha una foto seva per internet.
La mossa de la foto no va parar quieta ni un sol minut. Si al llit és igual, el nòvio deu estar content. Probablement no aquella nit. Dubto que li quedessin forces.
Vam rematar el dia amb un sopar que ens van clavar la de Cristo per quatre racions de tapes i un parell de cerveses.
Un altre cap de setmana, una altra sortida. Aquesta vegada a Seto. Una guia deia que hi havia un camí antic molt bonic, que semblava tret de la peli Spirited away de Hayao Miyazaki i bla bla bla. La veritat, caca de la vaca. 
Lo curiós és que per anar-hi, vam fer-ho amb un tren totalment automatitzat (sense conductor) i que funciona amb imants. En comptes d’anar sentint el tra-ca-tra, sures. Durant el trajecte no es permet utilitzar el mòvil.
L’última sortida plegats va ser més exitosa. Vam anar al barri d’Arimatsu, on sense saber-ho, hi havia un festival. Estava ple de gent i de paradetes on venien roba i teles tintades.
Amb la calor que feia, vam trobar el millor lloc on parar-nos, el cafè Mamaru, un altre bonic nom per la col·lecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada