Shin-chan

Shin-Chan
クレヨン しんちゃん, (Crayon Shin-chan)

I el doble real d’en Shin-chan…o potser,
amb qui es va inspirar l'autor.
Què va ser primer? L’ou o la gallina?

Autor
Yoshito Usui

Fitxa tècnica
El manga es comença a publicar al 1992 i encara a dia d’avui es continuen publicant noves històries. Ara mateix ja hi ha més de 570 episodis.
L’anime sortí a Japó el mateix 1992, tardant uns quants anys a arribar a TV3.

Shin Chan és un manga/anime que ens va enganxar de més grans, quan uns estaven a l’institut i altres en un cole de monges (sic).
Feia temps que uns dibuixos no tenien tanta popularitat, i la raó del seu èxit suposo que perquè a tots ens divertien les entremaliadures d’un xaval cabronet… el què tots dúiem dins.

Intro en català

La sèrie tenia molts punts genials. Personalment, a mi em feia molta gràcia quan en Shin-chan movia el cul al so de ‘culet-culet’, i quan ensenyava la xorra dient ‘troooompa’.

Com recordarem, la sèria narra les aventures d’en Shinnosuke Nohara, un nen de 5 anys que va al parvulari i és aficionat a les noies, a l’ultraheroi i a enrabiar a sa mare.

La sèrie és una caricatura de la societat japonesa, parodiant-ne molts aspectes, com ara les sèries d’herois tipus Ultraman o Power Rangers (encara molt populars entre els nens), la costum del marit d’anar a emborratxar-se al sortir de la feina, etcètera.
També es mostren molts aspectes de la cultura japonesa i algunes de les seves tradicions, com ara la celebració de l’any nou, el festival dels nens, …

A diferència d’altres sèries amb dibuixos més polits, aquesta està feta amb crayon (colors de cera). El dibuix és molt senzill, inclús dolent podríem dir.
Llavors, què ens atreia de Shin-chan?
Està clar, no? Diàlegs i situacions delirants que ens feien pixar de riure.
A Japó, la sèrie va aixecar polèmica al principi, per la falta de respecte del mocós Shin-chan cap a la família i els rígids modals tradicionals japonesos.

Curiositats: Japó està ple de sans.
Shin és l’abreviatura de Shinnosuke, el nom del protagonista, i chan és el diminitiu afectiu que es posa a un nom. S’usa per nenes i nens petits, tot i que hi ha gent que sempre fa servir la paraula chan quan parla amb una dona més jove.

Així per exemple, a una nena de nom Maria, se li diria Maria-chan. Al fer-se adulta, se la tractaria de Maria-san, tot i que algú -sobretot en situacions informals- li continuaria dient Maria-chan.
A un nen, els pares del qual siguin cruels i li posin Constancio, se li diria Constancio-chan. Quan el nen creixi una mica (5-7 anys) probablement li emprenyarà que li diguin chan i se li canviarà per kun, quedant com a resultat Constancio-kun. Ja d’adult, se l’anomenarà Constancio-san.

Apart de les terminacions –chan, –kun, i –san, n’hi ha una altra: –sama. Aquesta comporta molt de respecte i s’utilitza al parlar amb persones d’un estrat social superior (per ex. l’emperador), però també quan t’atenen en un negoci.
Aquí a Japó, a diferència d’Espanya, dóna gust anar a qualsevol comerç, sigui restaurant o botiga. Sempre et tracten com un rei. Somriuen, són amables i sempre et donen les gràcies. Tenen clar que tu ets qui pagues i que tractant bé a la gent s’aconsegueixen més clients. Realment funciona i és molt més agradable ser atès cortesment que no pas pel cambrer borde de torn que et tira els plats a la taula.

Avui acabarem d’una manera freak:

Opening en català-valencià

En castellà

I en japonès

Quina us agrada més?