Heidi

Avui farem un salt encara més enrere en el temps i recordarem una sèrie que ens acompanyava en els nostres dies de bolquers. Bé, de bolquers o de sense bolquers, perquè llavors podíem anar en pilotes per la casa i ningú ens titllava de pervertits o degenerats. Al revés, rebíem comentaris tipus ‘ai, que graciós’.

Ara que ho tenim una mica més crescudet, queda mal vist fer-ho -a no ser que hi hagi rius d’alcohol pel mig, és clar. I si no em creieu, probeu de fer-ho un dia que us vinguin a sopar els sogres, a veure si rebeu comentaris gaire caritatius.

Va, prou rotllo. Avui parlem d’aquella nena de mofletes vermells que no es canviava mai de roba, ni després de revolcar-se pel monte, ni després de fer guerres de caques de cabra.

Heidi

アルプスの少女ハイジ, (Arupusu no Shōjo Haiji)

Direcció Isao Takahata

Any 1974

Episodis 52

Per aquells que per un motiu o altre tinguin mala memòria, recordarem que la pobreta Heidi era una nena orfa de pare i mare. La seva tia estava tant farta de lo empallegosament dolça de la nena, que l’enxufa al monte a viure amb el seu avi, un vell cascarràbies.

L’home es mostra reaci al principi, però la Heidi és tan pura, tan tendre i ingènuament feliç que el cautiva i farà que li canviï la personalitat… el típic vell que amb l’edat es torna dolç (…)

La Heidi s’ho passa tant bé que no vol tornar a la ciutat. Part de la culpa la té en Pedro, un pastor de cabres que calma les ànsies amb el seu ramat. Tot i que no surtin imatges explícites (més faltaria, són uns dibuixos per nens) l’autor així ens ho fa entendre en molts moments de la sèrie.

Però lo bo dura poc, i aviat la tieta repesca la nena i l’envia a Frankfurt, no a menjar ídems precisament. La porta a viure amb la Clara, una nena paraplègica. Just quan s’estaven a punt d’inventar les cadires de rodes amb motor, a la part blanca de l’ou li dóna per aixecar-se i caminar. Tanta gent pagant viatges a Lourdes i l’únic que haurien de fer és anar a la muntanya.

De seguida les dues nenes es fan amigues i tenen que suportar les cabronades de l’estricta senyoreta Rottenmeier, una tutora amb nom i cara de bulldog, qui va ser el trauma infantil del meu ex jefe.

Les opinions i gustos dels demés són respectables però jo crec que si hi tanta gent feixista és per merdes com aquesta. Ja començant per la cançó d’inici amb aquella veu que et rebenta el timpa en 20 segons. I si algú s’empara amb els valors que pretenia ensenyar… vinga va, no fotem!

D’acord que eren uns dibuixos per nens però és que era una sèrie extremadament irreal. Tothom és bo, el món és meravellós, el nen sense dents és el pringat del poble i hom li fa passejar les seves cabres a canvi de res, les invàlides caminen, etc etc.

Què cony ens podia ensenyar una sèrie així? A anar de pardillo i que la vida ens fotés un parell d’hòsties?

Jo particularment preferia els Barrufets, que sí oferien un reflex més real de la societat, amb diferents arquetipus de personalitats i on també hi havia dolents: el cabronet i genial Gargamel.

Ens en podríem enfotre durant hores de la sèrie però per no fer-ho llarg, acabarem amb un acudit verd…

- Abuelito, abuelito, que sale Clarita.

- Bueno, tú chupa que ya saldrá Blanquita.