Oh no! Com pot ser?
Un any i mig per aquí i encara no havia parlat de la nit japonesa!
Tantes hores indagant amb l’única finalitat de poder-vos informar i encara no li havia dedicat un trist article.
…desde luegu…
En fi, anem a arreglar-ho.
Sortir de festa per Japó té molts números d’acabar en un karaoke.
La manera de sortir és diferent a l’occidental, o al menys a la que estem acostumats a Spain.
Els japonesos/es solen anar en grups “tancats” de principi a fi. Si van a sopar a un izakaya (restaurant-bar tradicional japonès), és probable que les taules estiguin separades per biombos o algun altre objecte que doni privacitat.
Després del sopar i la beguda corresponent, els japonesos tenen més la costum d’anar a un karaoke que a un club o a una disco. De moment, he anat a un parell i són bastant cutres: sòtans o llocs estrets i lletjos i bastant cars. Una altra cosa que em va cridar l’atenció va ser a la pista de ball, on TOTHOM balla en la mateixa direcció: de cara al DJ, com si fos el gurú a venerar. Les típiques rotllanes de gent “ballant” no existeixen.
Jo m’he fet la teoria que les discos són tan cutres perquè la gent no té la costum d’anar-hi i per allò de l’oferta i la demanda…
O potser és només una casualitat i he anat a parar a un parell d’antros de mala mort, com a tot arreu hi ha.
A mig camí hi ha els pubs. Són una importació i com a tal, solen estar petats d’estrangers i japoneses que van a pillar algo més gros de lo habitual. En aquest ecosistema hi ha una tercera espècie: japonesos/es que hi van amb l’únic propòsit de rebre una classe d’anglès gratis. Ei, i no es tallen gens ni mica, hi foten morro. Et vénen a la taula i diuen directament: et fa res que m’assegui a practicar l’anglès amb tu? S’agraeix l’honestitat però sincerament em toca bastant els ous. 5 ó 6 dies a la setmana fent de profe ja són prous. Si vaig al bar és per relaxar-me amb els amics, no per donar classes i a més gratis, perquè no tenen el detall ni de pagar-te una birra.
I la tercera opció és l’opció reina: el karaoke.
Al principi, pot semblar una idea xorra. Almenys a mi m’ho semblava. Quina gràcia té ajuntar-te amb els amics per fotre galls? De veritat haig de fer el ridícul amb aquesta veuota amb la que em van parir? Amb lo que mola cantar a la dutxa.
La primera sorpresa al perdre la virginitat karaokil va ser que n’hi ha de dos tipus: els oberts (un bar de copes on qui vulgui agafa un micro i canta) i la més popular, els karaoke-box. Aquests són habitacions petites on hi ha la tele, micros, una taula i tants sofàs com persones.
Karaoke Shidax, Kushiro.
Esq- La recepció. Dre- El passadís amb les habitacions/box a costat i costat.
La decoració no us recorda a Alícia en el país de las maravillas?
Una habitació peque on encabir-hi 3/4 persones
Una altra cosa que no té desperdici són els vídeos. En comptes de posar el videoclip original o un concert, surten vídeos surrealistes on sempre hi apareixen flors i un home i una dona.
Superada la vergonya inicial, haig de dir que t’ho passes molt bé. Suposo que beure abans ajuda a desinhibir-te.
En un any i mig hem passat moltes vegades per un karaoke i realment cada cop ha estat diferent. A vegades et sorprèn lo bé que canten alguns, en especial els japonesos (deu ser que és una assignatura a l’escola).
Asuka in action
Aquí més que mai, la nit la fa amb qui hi vas. Els gustos musicals (et trobaràs amb qui tria cançons que no agraden o no coneix ningú) o la personalitat (el tímid, el liante, el qui tria totes les cançons) marcaran la vetllada.
Quan en David i
Quan torni a Canet, sé que trobaré a faltar els karaokes. I de veritat que és per pensar-s’ho. Potser hauríem d’obrir un lloc d’aquests i fer el primer cèntim.
Els germans Rossell in action. Reconeixeu la cançó?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada