Part XII

Ja han convergit les històries dels tres personatges en una. L’acció s’enrevessa i s’acosta el final...

PART XII. DOCTORS-DOCTORES I INFERMERES. L’ENIGMÀTIC I POLIFACÈTIC VIL·LARET

Assentat a la butaca i amb un somriure d’orella o orella, complagut romania l’indi preferit dels nens, el senyor Kai per Bai. Amb la cigala entre les dues mans i bufant-se la punta, reposava després de la marató sexual que acabava de re-córrer. I és que ja que l’havia curat, la Meggy volia comprovar si a partir d’aquell instant anal espai-temps, el seu nou amor(f) seria l’únic o no; si passaria amb un rabo o per contra, els continuaria volent tots. Us puc assegurar però, inquiets lectors, que amb aquell cigalot, qui en vol més!? Qui vol un frankfurt podent tenir sempre un bratswurt o una malaguenya??

Amb això que l’aleshores feliç Kai per Bai aixecà la mirada. Mentre contemplava la cara -ara enganxifosa- de la seva bellesa nòrdica, veié darrera un quadre que li sonà. S’hi fixà i veié que la foto que hi havia emmarcada era la del seu antic metge i mentor, el doctor Vil·laret. Aquell ésser pel qual de jovenet havia sentit un profund amor i per qui gairebé es canvia de sexe, i així poder fer les tisores amb ell. I és que el pobre, durant molt temps patí aquesta inquietud, la qual derivà en ansietat i per la qual pasqual finalment acabà obsessionant-se.

Sort (per no dir Reus o Tarragona) que un dia va quedar deslumbrat per aquell bonic rostre femení. Qui per cert, en veure la cara d’estupefacció que feia el seu nou promès, tingué la premonició que quelcom sinistre s’avenia.

- Uixxx! Mal Auguri (pensà la zorra, amb tot el respecte per l’animal)

- Hòstia! El doctor Vil·laret!!! - intervingué l’asiàtic

- Què passa, que el coneixes? Ens el van recomanar. Té fama i prestigi arreu del planeta i a l’hemisferi sud de la Lluna la Pruna també.

- Doncs si, el conec. És molt conegut per aquí la zona. I pel que tinc entès, no precisament per la bona fama. Potser a la Lluna la Pruna si, però aquí no. És un personatge una mica enigmàtic i d’un passat més que tèrbol.

- No em diguis.

Immediatament després d’aquesta intel·lectual conversa, decidiren dirigir-se ràpidament cap al book on teòricament estaven l’ara Dra. Xena i el pobre yankee. A l’arribar i al veure que no eren allà, un terrible pesar els travessà l’ànima i els enfosquí el cor. Sabien, o més ben dit, sospitaven, que res de bo li podia estar succeint al seu yankee de l’amor. Sortiren al carrer en busca d’alguna possible pista, senyal, o tríptic informatiu que aclares què coi estava passant.

En comptes d’això, trobaren al drogata d’en Louis Van de Kul encara pel terra tot tirat. La Meggy el veié, però com totes, que obliden ràpid (el què els interessa, clar) decidí deixar-lo podrint-se allà mateix, sense recordar, o sense voler recordar tot el que aquest havia fet per ella.

A uns centtt metres de la consulta del doctor, es trobaren un pobre home, que de la canya que li havia fotut la porno-princesa se li havia rebentat el frenillo, havia sortit al carrer en busca d’ajuda, però al veure que la txorra li txorrejava sang (valgui la redundància) s’havia desmaiat. Li van fer recobrar el sentit, amb un xarop de color groguenc, recepta treta de la botica de l’agüela. Al tornar en sí i veure que tornava a tenir davant aquella màquina del sexe, el pobre turquinès de la txorra rebentada va preferir cantar com una almeja abans de tornar a ser víctima de la mujer-vampiro, com fou coneguda per les llegendes del poble a partir d’aquella feta. Li dedicaren una estàtua al bell mig del poble, on apareixia amb un parell d’ullals, els ulls saltons, la cara com enganxosa i plena d’un líquid blanquinós, i amb dos penis arrencats amb els collons penjant a les mans. La insaciable vampira comerabos piro-pop piro-popo popopo és el nom amb què batejaren l’escultura.

I fou llavors quan el turquinès del frenillo rebentat els explicà on vivia el doctor, que era ni més ni menys que a les muntanyes bessones, unes muntanyes en forma de cul en pompa situades a les afores del poble.

I de camí cap allà, en Kai per Bai li relatà a la Meggy la història de la seva infància, els seus estranys gustos i la relació sensei-deixeble mantinguda amb el Dr. Vil·laret. Ella gairebé tralla de l’emoció. De l’emoció de saber que acabava de prometre’s amb un travolillo a qui li agradava més posar-se tangues ajustats que a ella mateixa.

Bé... aclarits els malentesos i després de jurar-li i perjurar-li no-sé-quants cops que ella era la seva llum, el seu motiu per viure, el què l’ajudava a aixecar-se cada dia i totes aquestes bajanades que s’han de dir per poder mullar el xurro, van prosseguir el viatge, sense cap altra incidència que destacar.

A l’arribar al doble turó, a la galta est hi havia una caseta de fusta, d’aspecte abandonat, de les que a una peli de por li dius al protagonista no burro, no entris que et pelaran, però com que no és una peli de por, no cal que us hi esforceu. Apart, el guionista i director sóc jo i he decidit que entrin.

De fora presentava un aspecte abandonat, amb els porticons de les finestres corcats i a punt de caure, els vidres plens de pols, les fustes de les parets despintades i l’herba del jardí sense segar.

Per acabar-ho d’adobar, un inquietant silenci regnava a l’ambient.

Arribaren amb una picap (propietat de l’individu del penis rebentat) i tot just baixar de la fragoneta, el conductor donà mitja volta i enfilà el camí de retorn, sense despedir-se d’aquell parell de tarats mentals. Féu la maniobra amb tanta mala fortuna però, que intentant esquivar una ovella es despenyà precipici avall, donant sis voltes de campana i fent molta remor. Malgrat l’aparatositat de l’accident, aquest és, com tants altres, un petit detall sense importància.

Entraren a la casa per la porta, clar, com fa la majoria de les persones.

Interiorment, la caseta estava molt ben cuidada, no hi havia ni un bri de pols, i tot estava decorat amb un gust excel·lent, simulant una antiga casa colonial victoriana. Al fons del passadís a mà dreta, on normalment hi trobem el bany, hi havia un ascensor. Hi entraren, i per sorpresa seva, veieren que malgrat que des de l’exterior només es veia una planta baixa, també hi havia 5 plantes soterrades.

Continuanalà