Avui m’he despertat de ressaca (fruit de les cerveces d’ahir) i recordant un viatge de fa molt de temps (fruit de l’insondable misteri que és la ment humana).
Corria l’any 2004 i quatre amics que anys abans havien estalviat quatre duros per comprar-se un futbolín, decidien anar de vacances.
Es diu futbolín perquè jugues amb bolins –deia el menys anormal de tots.
El destí d’aquells penjats molt fumats no estava massa clar.
El de les vacances, tampoc.
L’agència però, els ho va posar fàcil. Com a pobres universitaris que érem, l’oferta més barata ens va semblar la millor. Així és com va néixer el viatge a
Tunísia
Sota aquestes línies, el drink team...
A l’esquerra el sr. Velasco, Lus pels amics.
Al mig com els viciosos (o com el pernil en un entrepà de pernil) n’Evarist Plànet.
A la dreta, en Xorx, l’infermer d’aquell manicomi ambulant.
I a l’altra foto, el més sumbat de tots, en David Màrkex.
‘El bungalou ens rebé amb les portes obertes’ i ‘Al bungalou el rebé amb les potes obertes’ són dues frases que sintàcticament s’assemblen molt. Semànticament ja no tant. La cremor anal de la segona frase és molt superior al de la primera.
Només arribar i obrir la porta d’una de les habitacions, ens trobem el matalàs del llit recobert de pètals de rosa. Quin detall més romàntic de no haver estat 4 tius que no paràvem de fer pets. I és que crec que amb un parell de setmanes més menjant aquell curri i desprenent aquells gasos, hauríem aconseguit tapar el forat de la capa d’Ozó. I si no, pregunteu a en David. Cito textual ‘tot el puto menjar tenia el mateix puto gust de curri i espècies, la qual cosa em provocava cagarrines constantment’.
La pareja felís
El menjar era buffet lliure i el complexe en si estava molt bé. Tenia un munt de serveis: piscina, minigolf, discutreca, etc.
Dos apunts de l’amic holandès sobre la discutreca:
‘Recordo que vam anar a ¨lligar¨ a la disco de l'hotel i veient el panorama (l’única tia que valia una mica la pena estava ballant amb el seu pare) vam comprar tota la cervesa de l'hotel i vam anar a fumar xixa.’
‘Recordo la cervesa sense alcohol. Crec que la compraven al mercadona de Calella. Jo també n'havia comprat. Fills de puta.’
La primera cervesa de les vacances
Els quatre porquets ensenyant a jugar a minigolf a un grup d’alemanys.
Els alemanys tenien molt mal perdre, i tot enfadats perquè els havíem trencat la cara, van pagar a un conserge perquè es passés la nit pul·lulant prop del nostre bungalou.
Si els havíem guanyat al minigolf, també els podíem guanyar en això, estava clar.
La primera intentona va ser oferir-li un got de whisky al de seguretat. El tiu se’l va fotre a glop/30seg, és a dir, feia un glop, donava una volta al bungalou, feia un altre glop. Així successivament fins que es va acabar la copa abans que es desfés el gel.
Sigui perquè en volia més, sigui per mostrar-nos que ell no es venia per tant poc, el cabron tornava i tornava i tornava. Així fins que li vam donar una ampolla de whisky gairebé plena i va desaparèixer per la resta de la nit.
Resultat del partit?
Naltros 2 – Nazis 0
(Conserge llest 3)
Sense moros a la costa, teníem via lliure per passar les caluroses nits a la terrasseta fent intensius de xixa i bacardi-cola (o xixa i calimotxo pel punky del grup).
Segons en D.M. el moret de l’hotel ens va recomanar que en comptes de posar aigua a la xixa, hi poséssim birra o whisky. A mi em sembla recordar que va ser idea teva, amic.
L’únic criticable del resort és que estava lluny de tot. Ens havien dit que no hi havia bars a prop, però naltros, tossuts de mena, vam voler comprovar-ho.
Acte seguit, n’agafa un amb la mà, l’aixeca, el magreja, li acosta el cigarro i li comença a fer coses rares. Menys fumar-se’n la saliva, li va fer de tot.
D’haver-ho fet un altre, l’expedició s’hagués reduït a tres membres, però el sobrenom de
Millor deixem-nos estar de sentimentalismes que no interessen a ningú i expliquem el viatge per can Tunis…
Un tiu que no parava de suar (El posàvem nerviós nosaltres? Seria el seu primer dia a la feina? Li apretarien els calçotets?) ens va vendre la moto i li vam contractar (i pagar) dos viatges.
Pel primer havíem d’estar l’endemà a les 6,30 del matí a la recepció de l’hotel. Molt aviat. Massa aviat perquè aquella nit ens la passaríem fent xixes i rient les burrades d’un i altre.
El moment que passà a la posteritat és l’Evarist tornant del vàter i dient ‘cuidado quan t’eixugues el cul, que el vàter es mou’. El sr. Lus i jo vam creuar mirades i un atac de riure ens va fer caure fulminats a terra. Què vol dir que el vàter es mou? Què cony m’importa? ...mentre el sr. marron hagi evacuat...
I és que després d’una estona de transcedental conversa, sàvies paraules i interessantíssims intercanvis de punts de vista, descobríem que en David i l’Evarist s’eixugaven el cul assentats i nosaltres drets.
2-2 era un empat, i clar, sorgí la controvèrsia. Qui era el raro?
Posteriorment, un gran esforç d’investigació i moltíssimes hores preguntant a amics, a no tant amics, al jefe, etc. com s’eixugaven el cul, vam arribar a una conclusió: Tot depèn de com t’ensenyessin de petit.
Que important és saber respectar aquestes diferències que ens fan a tots iguals! Perquè tots caguem i ens eixuguem el cul, no?
En un moment qualsevol de la nit sentim la crida d’una mesquita. No entenem res. ‘Que raro que algú s’aixequi a resar a mitja nit’ pensem. Mirem el rellotge per si cas i eren passades les 6 del matí.
Dos tius en estat etílic i dos tius sobats que havien parat el puto despertador sense immutar-se, fan les maletes en un temps rècord. Roben pa i embotits del buffet i arriben tard a recepció, on ja hi havia el guia apretant que el bus marxava.
Unes quantes riellades per alliberar els 10 minuts d’estrès i ja estàvem on tour.
Qui més acabaria patint aquelles presses, tot i endur-se la maleta més grossa i plena, fou en David. Es va oblidar la bossa d’aseo i a més no li agradava la roba que havia “triat”. Solució? Vestir-se tres dies d’Evarist i queixar-se ininterrompudament ‘aquesta roba no em queda bé’. Que dur és ser presumit! I que dur és ser amic d’un presumit.
Ens passem el viatge dormint la mona fins que el guia ens desperta amb el seu micro. Via rectal li haguéssim fotut en aquells moments.
Havíem arribat al colisseu d’el Jem, el segon més gran del món, només superat pel de Roma.
Tot i que el colisseu havia estat bombardejat i algunes parts estaven en ruïnes, la visita per les grades, l’arena i les catacumbes va ser interessant. La llàstima és que una de les càmeres que dúiem no tenia piles i l’altra tirava les fotos borroses. És una pena tenir records borrosos. A vegades la culpa la té l’alcohol, a vegades una càmera que no xuta bé.
En aquest viatge ens vam recórrer el país de nord a sud. Van ser moltes hores d’autobús. Moltíssimes. La primera estona de desert estava bé, per allò de la novetat. Però quan dúiem unes quantes hores veient res més que sorra, ja començava a cansar. El no haver dormit la nit anterior va resultar ser un gran encert.
Tot s’ha de dir, les estones que no dormiem també es van fer bastant amenes. Era un autobús ple d’espanyols i qui probablement va fer més amics (tot i dur les seves samarretes independentistes/antifeixistes plenes de forats) va ser en Lus. No parava de fer amics el tio. Ell guarda un record especial de “l’entranyable família madrilenya, amb l’Álvaro, el fill petit, flipat amb els drumillos, que no parava de preguntar ‘¿Por qué fumáis eso?’ ‘¿Eso es marihuana?’ ‘Papa, yo también quiero fumar como ellos!!’ o ‘¿Por qué dormís???"
La següent parada va ser a Sfak, un poblat on s’havien rodat les escenes de desert de no sé quina peli de la guarra de les galàxies. Una informació que tot i que ens la pelava d’allò més, el guia va repetir dues-centes vint-i-set vegades, que és un número prim.
Seria aquella la cova de l’Obi Wan?
Lo millor del lloc no era el desert sinó les cases, que passaven totalment desapercebudes. Estaven construïdes per sota el nivell de terra. En comptes de sobresortir, s’endinsaven al terreny. Això és perquè en no sé quin moment històric, no sé quin poble fugitiu va idear aquest sistema per evitar ser vistos pels seus perseguidors.
El nucli central de la construcció era el pati, un sot gran d’uns 7 ó
Vista de la casa des del carrer
Les habitacions eren forats excavats a les parets del pati. Per accedir a les de dalt, hi havia una mena de graons i una corda per enfilar-t’hi. Amb les noves normatives de minusvàlids no vendrien gaires cases aquesta gent.
El patio
La cuina
Resumint, que és una construcció tant poc útil com original i romàntica a la vegada.
La següent aventura és la més recordada, uns per bé i l’altre per malament. Va ser el passeig amb dromedari pel desert.
Primer de tot van vestir el grup amb xilava
i quan tothom estava “camuflat” de local, assignaven els camells.
Davant nostre hi havia una tia molt gorda de Mallorca que s’havia assentat amb nosaltres per dinar i que l’Evarist assegura que li robava el menjar del plat.
A aquella afamada senyora de tant gran embergadura li van assignar el pitjor camell que hi havia O eren dromedaris allò? Eren els que tenen un gep i surten al paquet de camel.
L’animal, no el del paquet sinó el de la gorda de les galàxies, estava famèlic, sidós, mig moribund i ple de cicatrius. Encara no entenc com no l’havien sacrificat.
La cosa va anar així:
1- La dona s’hi seu sobre.
2- El camell alça les dues potes de darrera.
3- Tremolant moltíssim aconsegueix alçar les de davant.
4- 0,2 segons després cau desplomat a terra.
Ningú va dir res però tothom sabia que passaria. Joder, el sorprenent és que no hagués passat. D’haver estat així, m’hagués comprat dos camells famèlics com a souvenir.
Fan baixar a la dona dient-li literalment 'tú muy gorda' i diuen al grup que havia de pujar algú més prim. Totes les mirades pensant i ara a qui li tocarà el camell sidós?... i va i el guia assenyala a en David! 46 persones suspirant, 1 cagant-se en la puta i els seus tres amics pel terra rient. Jajaja. Que bo que va ser.
La volta va ser molt maca… i entretinguda, perquè cada vegada que giràvem el cap, vèiem el camell (amb un David somrient a sobre) llençant patades a l’aire. Encara deuria estar emprenyat perquè li havien posat la gorda a sobre. Juas juas.
En Lus dalt
La llarga jornada va acabar en un resort a mig del desert on ‘Tots els guiris estaven prenent el Sol com persones civilitzades i hi havia un cartell de prohibit tirar-se per la cascada [de la piscina]. La primera cosa que van fer els espanyols en arribar va ser tirar-se de cap per la cascada.’
A l’endemà es va seguir el mateix esquema: marató de bus i parades ocasionals.
La primera va ser en uns pous de sal a mig del desert. Estava xulo perquè l’aigua de cada pou tenia un color diferent. Se’ns van acabar les piles de la màquina i les que vam comprar eren una puta merda que es doblegaven en els dits d’en Tarzan (i per tant no funcionaven). Un altre cop, una llàstima no tenir fotos perquè era bastant curiós de veure.
L’atracció principal del dia era Chebika, un poblat enmig del desert on s’havia rodat el paciente inglés. Aquesta informació, a l’igual que la d’Star Wars, el guia ens la va recordar unes 200 vegades. Que pesat que era el pobre! Jo no entenc com la gent li preguntava coses. Li preguntaves l’hora i t’explicava la història del primer rellotger tunisià i de tota la seva família. Així de pesat era.
Chebika era realment espectacular. Amb l’excepció d’aquesta zona, fins allà on t’arriben els ulls és desert. El motiu que aquí hi hagi vegetació és que sota hi ha una corrent d’aigua subterrània. I lo riu és vida.
Una de les úniques fotos que sortim tots quatre
Prop de Chebika hi havia un mercat on per primera vegada (però no última) els mercaders ens preguntaven d’on érem i començaven a dir-nos frases en català, tipus ‘Pujol, Pujol’ o ‘Barcelona és bona si la bossa sona’. Dit amb menys finura: ‘el bazar, amb els regateigs i els morets que sabien una puta frase cutre en qualsevol idioma del món per tal de vendre una puta pulsera, joder!’
El tema és que se la sabien llarga. Sabien com buscar-se la simpatia del turista o sinó que li preguntin al basc que quasi es posa a plorar quan enmig del desert un venedor d'escorpins li va parlar en euskera per a guanyar-se un parell d'euros. ‘Ahí va la hostia, Patxi. No me hablan euskera en Donosti y me lo hablan en medio del desierto. ¿Cómo no le voy a comprar algo?’
La següent parada va ser la ciutat-oasis de Sadi Bouzid. Vam donar una volta en un carro mentre zampàvem per vint-i-cinquena vegada dàtils de la zona.
El burro de quatre potes tirant d'un carro ple de burros de dues potes
De cop, tots els carros s'aturen i ens fan baixar per veure com un avi de 80 anys s’enfila descalç a una palmera. Un cop dalt, l’home es posa a ballar.
El nostre Tarzán particular també ho va intentar però només posar el peu nu a la palmera ja va desistir.
Dos segons després de fer la foto als niños tunesinos, aquests corrien darrera el carro demanant-nos calers. Al tirar una moneda, van parar de córrer, la van agafar i es van donar per satisfets.
És trista la vida de vegades. No sé què deuria representar per aquells pobres nanos, però és trist que el què uns tirin quan estan de vacances serveixi a altres per sobreviure. El món està mal repartit.
Després d’unes quantes hores més de bus, arribàvem a Kairouan, una antiga ciutat fortalesa. Allà hi ha una important mesquita on ens feia gràcia entrar, per curiositat. Tot sorprès, el guia ens va dir que no podíem entrar perquè no érem musumans. Ell no entenia que hi volguéssim entrar. Nosaltres no enteníem que ell no ho entenia. Collons, venim al teu país a fer el guiri, no?
La paret i la torre de
Això és el què es podia veure de l’interior de la mesquita des d’una botiga de souvenirs del costat.
I després retirada al bungalou, prèvia marató de bus.
L’endemà mateix començava el tour number two.
Aquest cop no seria un viatge maratonià sinó una excursió d’un dia a Tunis, Cartago i Sidi Bou Said.
Vàrem matinar, aquest cop sense incidents, i en poques hores ens plantàvem a l’antiga ciutat romana de Cartago.
Imatge del golf de Cartago
L'excursió va començar amb una visita al poc que quedava de les ruïnes romanes.
Una de les càmeres era de la broma. Quan no feia fotos borroses, torçava la part inferior de la imatge.
En Lus i en Xorx posant pel següent videoclip d’en Michael Jackson.
El centre termal de Marc Antoni estava una mica més sencer i era més fàcil fer-se una idea de com deuria descansar un romà després d'un dur dia donant ordres als seus esclaus.
La segona ciutat del dia era Sidi Bou Said. Totes les cases eren de parets blanques i fusteria blava. Ja ho diuen, o tots moros o tots cristians.
Vam entrar a una casa museu, amb la distribució interior típica:
El pati i l’edifici dels homes davant i el pati i l’edifici de les dones darrera.
Pati dels homes
L’edifici dels homes
Pati de les dones
Les cases de Sidi Bou Said tenen molts cossos a diferents alçades. Es feia molt entretingut mirar-te els terrats de les cases des d’un punt elevat. Malauradament, al ser un viatge organitzat, no vam poder gaudir gaire temps d’aquella vista. Cap queixa però. No havent mirat res abans de marxar, la millor opció era contractar un viatge organitzat i que ens portessin de lloc a lloc. Amb els pocs dies dels que disposàvem, va ser una gran manera de veure moltes coses.
Ens van dur a visitar un museu, on el fotògraf del grup va ser vilment criticat perquè no parava de tirar fotos. És dur ser un geni incomprès! Hauríeu d’haver vist lo interessant que eren les voltes del sostre, els estucats, les columnes…zzzzzz zzzzz…
Cada qual a lo seu…
I per acabar el viatge, una visita a Tunis, la capital
Davant de l’ajuntament
Un cop allà ens vam deixar perdre per la medina, “el mercadillo”.
Va ser una experiència interessant. Tant les paradetes com l’ambient del mercat era maquíssim però el que era un conyàs era haver de regatejar per qualsevol cosa.
Un Java rialler a l’esquerra i un Lus catxondo mirant-se la rossa a la dreta
Els altres dos membres segurament comentant l’última regatejada d’en David, que va començar nerviós i va acabar amb els mercaders als seus peus demanant-li pietat. Evaristo diu ‘a en Márquez li regalaven les coses de les botigues per a que deixés de regatejar. A sobre el mamón estava emprenyadíssim perquè deia que l'havien timat.’
I és que realment, veure’l en acció era brutal. ‘Esto es una puta mierda. En mi pueblo, veinte duros’ fou l’intent de regateig més suau de la tarda.
Sense temps per res més, la cosa va acabar tal i com va començar… amb una nit de xixa i bacardi-cola.
A nivell personal, el viatge de tornada va ser horrible. Vaig agafar un gripasso i amb la pressió de l’avió em va venir un mal d’orella de collons. Pensava que se’m rebentava el timpà, i em vaig passar tres hores cargolat contra la finestra pensant ‘si us plau, aterrem ja’. ‘Quin tiu més raro’ deurien pensar les hostesses. El cert és que mai més ho he tornat a passar tant malament, ni a l’anar al vàter després de menjar arròs una setmana seguida.
Però això ja és una altra història, perquè de moment, la d'avui ja s'ha acabat.
Ohhh. Que maco és recordar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada