Nova casa

Hola amics, avui em sento més feliç, exhultant i trempat que mai. I tot això perquè ja estic totalment establert a la nova casa. Un hurra per en Choldi.

Hip hip hurra.

Hip hip hurra.

Hip hip hurra.

Collons, com us estireu. Tres hurres en comptes d’un… arriben a ser calers i un altre gay cantaria.

Després d’anar tres vegades a l’ajuntament, dues a immigració, una a correus i dues al banc, ja està tot fet. La casa està amoblada i la nova feina començada.

Tota la burocràcia va ser molt avorrida, a excepció d’una de les visites a l’ajuntament. Arribava 10 minuts abans que obrissin els taulells (no per voluntat pròpia sinó perquè així ho volia l’empresa: no podia ser que deixés de produir). Cinc minuts abans de l’hora d’apertura oficial, sonava una musiqueta pels altaveus. Una veu en off fotia una parrafada i en acabar, TOTS els funcionaris de l’ajuntament s’aixequen i comencen a fer estiraments al ritme de la música.

Com a guiri irrespectuós, maleducat i cabrón que és un, em van entrar unes ganes boges de riure, reprimides gràcies la tècnica ninja “observació exhaustiva de les pròpies sabates”. No volia que algun funcionari rancorós es molestés per una innocent riallada i decidís deportar a aquell gaijin insolent.

L’anècdota em va fer anar content la resta del dia. Feia des del temps dels pajeros que tal petita tonteria m’alegrava tant un dia.

Avui veureu les fotos de la nova casa, la que us acullirà quan vingueu a Japó. Perquè aquest any sí vindreu, no?

Aprofiteu ara que l’Euro està fort, collons. Que si tothom està amb la por que hi ha crisi, clar que n’hi ha. Si els uns no gasten, els altres no cobren, i això és una roda.

L’altre dia un vell savi recomanava gastar-se els calers ara, ja que és ara quan és més barat comprar-se un cotxe, una casa o anar de vacances. No fotem, quan l’economia millori, els preus tornaran a pujar. Gastar ara és una inversió i bla bla bla.

Deixem-nos estar de vells savis i de contes de lletera i anem a veure el nou pis a Toyota. Comencem per la furgoneta amb la que vam fer el trasllat.

La frago era amb canvi automàtic i tenia un GPS que no parava de dir coses en japonès. Que pesada era la dona!

El fiera amb els quatre trastos que volia conservar i l’Asuka amb pose fulana. Que fresca ens ha sortit la mossa.

Aquest és el “Leopalace”, el bloc d’apartaments situat a un minut de l’estació de tren.

L’edifici és nou i per poder entrar has de picar un codi, que evidentment no et diré Evarist. No, no insisteixis.

La porta de l’apartament s'obre amb targeta, el mateix sistema que alguns hotels. No és un pany amb clau sinó una ranura on hi suques breument la tarja, qual croissant en un cafè amb llet. Al sortir has de fer lo mateix per bloquejar la porta.

Només obrir veus l’artèria principal (i única) de la casa: el passadís en forma de tub.

En un queixal a mà esquerra hi ha un parell de prestatges i la rentadora, que és nova i té moltíssimes funcions.

Per exemple?

Que és programable.

Abans d’anar a treballar la pots programar perquè comenci al cap d’x hores. Al tornar, la roba està neta i sense arrugues, però sense estendre. Això és el que s’haurien d’inventar, collons. La funció fa gràcia però per pijada innecessària, no l’he fet servir mai.

Cinc centímetres de fullola barata més enllà hi ha la mini cuina, que podreu veure en els pròxims vídeos.

Per ser tant petita, és potser la part de la casa que m’agrada menys. En molts moments, per exemple rentant els plats, es troben a faltar 50 cms més. Diguin lo que diguin, el tamany si importa.

Ara mateix no representa un gran problema perquè no es fa servir gaire. Els dinars són a l’escola; costen menys de 2 EUR i el menjar és prou bo. El problema és que cada dia et donen arròs amb algo. Tot i que l’arròs no és el plat principal sinó un acompanyant (com ho seria el nostre pa amb tomàquet o una amanideta) ja m’ho començo a notar quan passo pel vàter. Ara si que podreu dir amb raó que se m’està quedant cara de japonès.

Per optimitzar el poc espai que hi havia a la cuina, ara els armaris estan plens de prestatges i estanteries del tot a 100.

M’encanta passejar pels tot a 100 japonesos. Són gegants i hi trobes mil-i-una coses útils, dues mil d’inútils i els regals pels amics quan baixes de vacances.

Just abans d’arribar a la porta del menjador hi ha la nevera, el forn microones i la cafetera, tres estris avui en dia imprescindibles. La cervesa calenta, el menjar fred o els matins sense cafè són tres tipus de tortura que ni el nazi més nazi s’atreviria a utilitzar.

Al donar-nos la volta al costat del millor amic de l'home (la nevera plena de cerveces) veiem això: el passadís des de l’altre extrem.

La part negra que es veu a l’entrada és on et descalces (desbragues si ets vulgar) i et poses les esperdenyes.

Allà hi ha la part més graciosa dels 30m2 d’apartament: el macro-sabater de família nombrosa. 7 prestatges a 3 parells/prestatge fan un total de 21 parells. Sense comentaris.

Joder, que trist queda així de buit, no?

L’altra part graciosa de la casa i que sempre diu molt de la personalitat de l’inquilí és el vàter. Tot i ser petit i haver d’eixugar-te el cul amb la porta oberta, mola.

És d’aquells que menys estirar-te el cagarro, fan de tot… seient calent, musiqueta i fins i tot funció bidet, que ja em direu què tal quan vingueu. Jo passo de probar-la.

Sobre el sanitari hi ha una mena de pica. Quan tires de la cadena, surt aigua per l’aixeta i t’hi pots rentar les mans. Aquella aigua es recicla i va a parar al dipòsit. És una bona manera de no malgastar aigua. Res a dir en contra. El problema és que la pica és molt petita i el terra de parquet! Un vàter amb terra de parquet!? Qui cony ho va dissenyar? Seran els fabricants de vàters, l’arquitecte i el parqueter de la mateixa família?

Nota cultural: a Japó no hi ha vàters Roca o Sangra (existirà el model Sangra, puta?) La majoria de vàters japonesos són Toto, com el grup de música dels 80.

Tonto que és un, a mi això em fa molta gràcia. Als japonesos d’aleshores els en deuria fer encara més, suposo.

El bany està separat del cagader i també és petitíssim. Quina sorpresa, no?

Ara, és una passada. També és programable i li pots dir l’hora i l’estona que vols que surti aigua calenta. Té un sensor perquè s’ompli la banyera i pari abans de vessar. El xoom pot ser extractor, dehumidificador i assecador. En dies de pluja o quan et corre pressa hi pots assecar la roba. Aquesta funció va realment bé, especialment per la roba de la feina.

Fem un cop d'ull a l’estança principal, el menjador-dormitori.

Els japonesos són de la broma i venen sofàs-llit (així ho deia la capsa) d’un metre per un metre. Veure foto.

Si, mare. Tot i no tenir potes i estar a nivell de terra, t’asseguro que és còmode. És com estar assentat al sofà i posar els peus en un puf o tauleta.

El llit està al menjador mateix i és una mena de llitera amb tot de prestatges als peus i un armari-vestidor-traster gegant sota.

La pantalla plana que es veu a les fotos següents és la tele. Amb la pasta del lloguer t'entra l'internet i la tele per cable, on hi ha canals oberts i de pago.

Leopalace (el nom d’aquest apartament) envia una revista mensual amb informació vària, entre la qual hi ha una llista de les pelis més comprades. En el top 10 d'aquest primer mes hi havia dues pelis porno, cosa comprensible. El que no entenc tant és que havent-hi internet, encara hi hagi gent que pagui per veure pel·lícules a casa. Si realment vols gaudir d’una peli te’n vas al cine. Si la vols mirar des de casa, fés ho per internet, home de Déu, que és gratis.

El que es veu sobre els interruptors és el porter automàtic, que és graciós també. Un cop has obert o engegat a la merda el testimoni de Jehovà de torn, has de tornar a apretar el botó per apagar-lo. Si no, queda obert, com l’altre dia li va passar a l’habitació 405. Des del carrer es sentia la seva conversa i es podia veure el número d’apartament en vermell, perquè quedés ben clar qui era.

L’interfon és per tant una arma de doble fil. Pots quedar com un rei el dia que fots un polvo de puta mare -fóllame catalán de mierda- o com un pringadete si tens un mal dia.

I acabem amb el balcó, on hi ha l’espai just per posar el catxarro d’estendre la roba i gaudir de les precioses vistes a l’aparcament de darrera.

- Lo millor de la casa és lo nou que és tot i lo convenient de la seva ubicació.

- Lo pitjor són els materials. A Japó no és rar trobar-te construccions noves amb acabats barats i dolents, cosa que trobo molt curiosa.

Serà per la creença japonesa que les coses noves transmeten vitalitat? I per tant prefereixen recarregar-se de vitalitat en comptes de conservar lo antic?

O potser perquè hi ha molts terratrèmols? I ningú vol deixar-se una fortuna en acabats si l’endemà un terratrèmol et pot ensorrar la casa?

O algun altre motiu que a algú se li acudeixi?

El fet és que a part de ser un problema òptic, la mala qualitat dels materials comporta també un problema acústic. Quan el veí de sobre camina, el sento. Quan el del costat riu, també, i el cabrón ho fa molt. Jo m’alegro que sigui feliç però sentir-lo de nit toca els collons.

Com a contrapartida, suposo que ells també senten els meus pets, que ressonen més assentant-te directament sobre el parquet.

En fi, que això és una guerra declarada.

Siiii, ha sonat fortíssim. Riu ara cabrón.