Segells personals

Quan te’n vas a viure a un país que no és el teu, al principi veus moltes coses diferents que sobten. Al cap d’un temps t’acostumes a aquestes diferències i les trobes lo més normal del món.

Avui parlaré d’una de les primeres coses que em van sobtar a l’arribar a Japó, els segells personals.

Se’ls anomena inkan (印鑑) o hanko (判子) i són l’equivalent a la firma a occident.

* Molta gent utilitza indistintament les dues paraules, però per alguns, inkan té una connotació més formal que hanko.

- Però què estàs dient?

Anem a explicar-ho…

N’hi ha més, però anem a ordenar -de menys oficial a més- els tres tipus d’estampes més comunes:

Shachichata. És de plàstic guarro i porta la tinta incorporada. S’utilitza en situacions poc importants com ara rebre un paquet de correus o fitxar a l’entrar a la feina.

Els desgraciats com jo la lien al recarregar la tinta i necessiten comprar-se’n un de nou.

Ginko-in. Solen ser més macos. Acostumen a estar fets de fusta i funcionen com un tampó de tinta. Primer el passes per un coixinet i després el prems al document pertinent.

Es fa servir per obrir comptes a correus, per a qualsevol acció bancària, al notificar canvis d’adreces, a l’empadronar-te a l’ajuntament, al firmar un contracte de feina, etc etc etc.

Es solen guardar en estoigs, més guapos (com el de l’esquerra), o del tot a 100 com el de la dreta.

Aquest és el meu segell personal. Hi diu Jordi en japonès.

Jitsu-in. El més important de tots. L’has d’anar a validar a l’ajuntament i es fa servir en ocasions contades: al signar una assegurança de vida, al casar-te o al comprar un terreny.

Aquests segells costen bastant més i els “rics” propietaris els solen guardar en caixes fortes. Els miserables com jo no en tenim. Tot plegat per què si ningú m’estima i per quatre yens que hi ha al banc…

Aquest galimaties de segells dóna lloc a una curiositat: els japonesos no tenen firma! O la gran majoria no en té, vaja.

Al pagar amb targeta en un restaurant, no firmen el rebut sinó que hi escriuen el seu nom. Tot i ser un país que funcioni tant per segells, els japonesos no sempre el porten a sobre. En aquests moments “poc” importants, la firma / escriure el nom equival al hanko.

Aquesta cultura de segells personals em sobtava moltíssim al principi. Que curiós que es fessin servir no-sé-quants segles enrere (com a demostració de poder) i que avui en dia encara s’utilitzin. Però si a primer cop de vista sembla que falsificar documents sigui senzillíssim! En compres un amb el cognom d’un altre i que et busquin.

Encara ho entenia menys quan a qualsevol tot a 100 o estanc n’hi havia estanteries plenes. No podia ser que fos tan fàcil!

Més endavant aprendria lo de la ‘jerarquia’ dels segells. Els que hi ha als tot a 100 i als estancs són els del dia a dia. I a més, difereixen lleugerament d’un establiment a un altre (la caligrafia, la forma, el tamany, etc).

Els segells oficials te’ls has d’anar a fer a un Hanko-ya-san, una botiga especialitzada on el seu únic negoci és aquest. Curiós que una família pugui subsistir només d’això. Aquestes botigues tenen en stock els cognoms japonesos més comuns.

A l’arribar a Japó i anar-me'n a fer un, el vam haver d’encarregar i esperar uns dies. Quan ens el donaven ja em sentia un tiu important. Em deien san i tenia un segell personal. Jaja. Era el puto rei!

En aquests segells personals no hi ha caques d’Arale ni dibuixos manga. Són estampes sèries i sol haver-hi el cognom en kanji (els caràcters conceptuals xinesos). Els noms estrangers no tenen kanji i el que es fa es japonitzar la seva pronúncia i trobar kanjis que combinats donin aquells fonemes.

L’altre dia amb en Rodrigo, un amic de Madrid i del Madrid, ens fotiem un fart de riure. Ell per lo cutre que era el meu (hi posa el nom en comptes del cognom) i jo perquè el seu diu ‘López-Lucendo’. Quin mal de cap el pobre japonès que es va passar hores combinant kanjis que diguessin ‘Lopesu-Lusendo’.

*Es posa només el primer cognom. En aquest cas n’hi ha dos perquè és un cognom compost.

Hi ha japonesos que incomprensiblement per mi, tenen varis ginko-in (l’estampa de nivell mig per entendre’ns). Obren una compte a correus amb un, s’empadronen amb un altre i utilitzen un tercer pel banc.

Ho veig una pijada que no comporta més que problemes. Si per exemple vas al banc i per equivocació has agafat el segell de l’ajuntament, hauràs fet un viatge en va. Els del banc no et deixaran fer cap operació perquè l’estampa és diferent.

I això és tot per avui. Espero no haver-me fet pesat i que us hagi semblat una entrada interessant.