Mes castells

Tafanejant per internet trobes un munt de coses inútils, com per exemple aquest bloc. Excepcionalment trobes alguna cosa útil, com per exemple aquesta web (jcastle) amb molta informació sobre castells a Japó. Hi ha fotos, mapes de com arribar-hi, parla de la seva història i te’ls valora de l’1 al 5.

Allà vaig veure que a la vora d’una escola on treballava hi havia un castell petitó. Així que un dia sortia de casa un parell d’hores abans i amb la carmanyola sota el braç me n’anava a visitar-lo.

El castellet era Komaki-jo, catalogat amb una sola estrella… no per res.

Quina merda, amics. Menys mal que venia de passada perquè fer-hi un viatge espressament posaria dels nervis a qualsevol. De lluny semblava una mica maco però a mida que t’acostaves, veies que a part de petit, era la pitjor reconstrucció de formigó mai feta. 0% recomanable. No hi aneu ni que us diguin que hi ha l’equip suec de vòlei platja muntant-se una orgia. És mentida, dintre no hi cabria ni l’equip titular.

Komaki-jo quedava a prop de l’antiga feina, i Iwasaki-jo a prop d’on havíem quedat amb els companys de la nova feina.

El d’Iwasaki és el primer castell que veig que no has de pagar per entrar. Els japonesos solen ser bastant honestos i cobrar entrada hagués estat un robo. Com que els robos van en contra de l’honor i es podrien acabar fent l’hara-kiri, millor deixar entrar gratis. Les vistes des de dalt de la torre són les mateixes que des de fora i en el seu interior no hi ha cap museu amb objectes de l’època ni arxiu històric.

La reconstrucció per fora està prou ben feta i el castell es veu maco. El problema que té és com arribar-hi. Si no tens cotxe, tardes una hora des de l’estació de Nisshin.

Aquest aperitiu de mini-castells va fer obrir la gana d’un àpat una mica més sèrio. Així que després dels teloners arribà l’esperadíssim Castle Tour 2.0.

A tir de pedra de Nagoya hi ha 4 castells en la mateixa línia de tren. Estan tan a prop que en un dia es poden visitar tots perfectament.

La ruta castellera va començar per Ogaki-jo, que sent el més allunyat de tots, està a només 30 minuts de Nagoya.

Al 1936 va ser designat tresor nacional però quedà destruït amb la segona guerra mundial. A l’any 1959 es reconstrueix únicament la torre principal. I així es queda.

El castell no és, per tant, massa gran, però val la pena visitar per la seva importància històrica. A la vora va tenir lloc la batalla de Segihara, després de la qual Tokugawa Ieyasu es convertiria en shogun, el cap militar del país.

El castell d’Ogaki té quatre plantes, cosa insòlita perquè pels japonesos el 4 porta mala sort (una de les seves lectures significa ‘mort’). Ara bé, com a gent de recursos que són, diuen que ‘no són quatre plantes sinó tres més un altell’… sense comentaris.

Després del castell vam voltar una mica pels canals de la ciutat, que s’han de veure realment macos amb l’arribada de la primavera.

En el punt d’informació d’Ogaki descobríem -per alegria de l’Asuka- que el poble veí també tenia un castell, el Sunomataichiya-jo. Sunomata és el nom del poble, Ichiya vol dir ‘un dia’ i Jo, castell. Costa de creure però els seus habitants asseguren que a segle XVI, el castell es va construir en un sol dia.

Aquest va ser vist i no vist. Acostar-nos-hi, tirar quatre fotos, veure que era una reconstrucció recent de formigó (i que probablement no valia la pena entrar) i marxar.

Al poble també hi ha un munt de temples però cap a destacar.

Moraleja: que a menys que visquis a prop, no val la pena acostar-t’hi.

El següent castell va ser Gifu-jo (abans Inabayama-jo).

Malgrat que la torre principal (foto) no és res de l’altre món, el conjunt ens va agradar molt; en especial el seu emplaçament. Està a dalt d’un turó i hi ha una bona vista 360° a la rodona.

Es diu que Oda Nobunaga se’l va fer seu amb l’ajuda de només 7 homes. Es van colar sigil·losament al recinte i hi van calar foc. Nobunaga l’acabaria perdent a la guerra contra Tokugawa, i aquest, qui no sentia la necessitat de tenir un castell allà, el va cremar. L’actual és doncs una reconstrucció.

El museu del castell

Als peus del turó hi havia un petit parc que corroborava una vegada més que havíem triat la pitjor època de l’any per fer turisme. Japó és un país d’estacions molt marcades: els cirerers florits a la primavera, les fulles verdes a l’estiu, els color ocres de la tardor i neu al pic de l’hivern. En aquesta època pre-primavera ja no hi havia neu i els arbres encara no havien florit. Però què hi farem, no? Les sortides no sempre es fan quan es volen sinó quan es poden.

L’últim castell del dia, ja a la prefectura d’Aichi, fou Kiyosu-jo, a uns 10 minuts de l’estació central de Nagoya.

Quan vam arribar era tard i l’entrada ja estava tancada: putada. Com a compensació ens vam trobar un escenari ben romàntic: un castellet amb el seu riu i pont i el Sol ponent-se a l’horitzó. Vam afegir-nos a les parelles que hi havia per allà i ens vam quedar fins que es va fer fosc.

L’excursió acabaria amb un sopar d’aniversari. Era el setè aniversari d’en John, el mata-ossos canadenc. I és que l’atzar (o el polvo dels seus pares) va fer que el paio nasqués un 29 de febrer i tingui una germana bessona. Quants casos més deu haver així?