El viaje de Choldi: Nikko

Molta gent m’havia parlat de Nikko. N’havia llegit a blogs d’espanyols, havia vist fotos a guies i reportatges per la tele. Cansat de sentir-ne parlar tant, vaig decidir passar-me del bàndol dels envejosos al dels envejats, i anar-hi un parell de dies.

Hi ha coses que no puc evitar. Una d’elles són les correlacions “estúpides” que fa el meu cervell amb noms que sonen de manera semblant. Per exemple, cada cop que sento Nikko, em ve al cap la cara d’en Nico, el company de classe d’EGB. Sóc l’únic sumbat a qui li passen aquestes coses? Estic sol al món?

Un consell. Si aneu a Nikko-las desde Tokyo, compreu l’All Nikko Pass de la companyia ferroviària Tobu. Per 4000 ¥ tens una anada-tornada desde Tokyo i viatges il·limitats en autobús per la zona de Nikko. L’abonament es pot fer servir durant quatre dies i surt molt a compte. Només anar i tornar de Tokyo costa més.

- I què hi ha a Nikko? Per què en parla tant la gent?

- La resposta? Temples.

Entre ells destaca el mausoleu de Tokugawa Ieyasu, el primer shogun Tokugawa. Va ser construït pel seu nét Iemitsu, qui més tard faria el seu propi mausoleu a imatge i escala al del seu avi.

Els temples de Nikko són interessants perquè contrasten amb la resta de temples japonesos, que acostumen a ser molt austers. L’estil dels de Nikko en canvi s’apropa més al barroc xinès.

La nostra visita va començar per Rinnoji Taiyuin, el mausoleu del nét.

El cos principal

Vam continuar per Futarasan, l’únic al que no li vam trobar res de particular. Lo més divertit va ser tirar els aros als pals de fusta.

Va ser frustrant. No en vam encertar ni una.

Darrera l’Asuka hi ha l’arbre de l’amor. Per què li diuen així? Ni idea. Però amb aquest nom, ella havia d’ajuntar les mans en forma de cor. La pose feta per una noia és súper kawaii. Feta per un tiu és súper gay.

Per anar d’un temple a l’altre es fa caminant. És un agradable passeig per una zona plena d’arbres gegants. És fresc a l’estiu, maco i cobert de neu a l’hivern i preciós amb el canvi de color de les fulles a la tardor.

Nikko és maco tot l’any però el moment òptim és tardor-hivern. De poder-vos-ho combinar, és recomanable anar-hi llavors.

Mapa de la zona de temples (en japonès)

El següent temple que vam visitar és Toshogu, el més gran, famós i important. Per una vegada, coincideix també amb el que ens va agradar més.

La pagoda del temple

Una de les parts més famoses són els tres monos escarbats a la fusta.

‘No escoltis. No miris. No diguis’

De grabats n’hi ha a cada edifici, paret i porta. No es repeteixen i et podries passar hores contemplant detalls.

Diferents parts del temple de Toshogu

La porta que condueix al temple principal

Per 1000 ¥ hi ha una entrada conjunta pels quatre temples. L’únic que no està inclòs és la tomba de Ieyasu. Per visitar-la has de pagar 300 ¥ extra i xupar-te un quart d’hora d’escales.

El que veus és això. Vaja, que si no t’interessa molt la història japonesa no crec que valgui la pena. Lo maco és el temple en sí. La tomba no té res d’especial.

No era el primer cop que sentíem que allà hi havia les cendres de Tokugawa Ieyasu. L’Asuka ho va preguntar a un profe d’història del seu institut i es veu que les cendres estan repartides per varis temples de tot el país. És realment així o el que allà hi ha són les restes d’una barbacoa? Ho deixarem al judici de cadascú.

‘El drac que rugeix’ (al fons de la foto) és un altre dels edificis de Toshogu. Diuen que a dins l’eco sona com el rugir de l’animal.

Sant Choldi va entrar-hi llança en mà, però res de res. L’únic que va aconseguir va ser que les princeses japoneses mullessin les seves calcetes. L’eco era normal i corrent.

El quart temple de Nikko és Rinnoji. Per fora no és res de l’altre món però a dins hi ha el Sanbutsudo, una sala amb tres estàtues de Budes força impressionants.

Acabat el temple tour vam anar al pont Shinkyo, una imatge molt típica de Nikko. El pont marca l’entrada a la zona de temples.

Molta gent va a Nikko en una sortida d’un dia des de Tokyo i s’oblida del seu parc natural.

A prop de la ciutat hi ha molts resorts d’aigües termals (moderns, fashions, luxosos, etc) i avui en dia gairebé ningú fa estada al llac Chuzenji. Nosaltres sí perquè és el lloc més barat que vam trobar. Tant d’estalviar amb l’allotjament gairebé ens comporta estalviar amb el sopar també. En tot el “poble” només hi havia un restaurant de fideus obert. Per sort estaven bons.

L’endemà aniríem a veure tres salts d’aigua.

Salt d'aigua de Kegon

El salt d’aigua vist des de dalt i des de baix, i a sota, els tontolitos

L’única manera de veure el salt d'aigua des dels seus peus és baixar amb ascensor. Previ pago, evidentment.

Els salts d’aigua estan molt allunyats entre sí, i a peu portaria vàries hores. La bona notícia pels domingueros és que hi ha una línia d’autobús (coberta per l’All Nikko Pass) que et porta d’un a l’altre sense haver-te de cansar.

Salt d’aigua de Yutaki