Ascens-Descens al Mont Fuji
(per la via de Fujinomiya)
Equip
ROBA
Botes de muntanya. Mitjons de llana. Pantalons de pana (millor haguessin estat uns de plàstic per sobre). Dos jerseis gruixuts de llana (me n’haurien fet falta més). Guants. Braga. Gorro. Llum frontal.
MENJAR
Boles d’arròs. Aigua (
Diari de l’ascens-descens
15.30 Estació de tren de Toyota.
Comença l’aproximament a la muntanya més alta de Japó.
Mapa de Japó i situació de la prefectura de Shizuoka, on hi ha el mont Fuji.
Mont Fuji. Les quatre vies i els voltants.
18.00
Després de varis transbords, el tren bala em deixa a l’estació de Shin Fuji.
18.20
Surt l’últim autobús del dia cap a la cinquena estació del mont Fuji, el punt més alt on s’arriba per carretera.
Mont Fuji. Rutes d'ascens
20.20 Cinquena estació (
Després de gairebé 5 hores de viatge, per fi arribo al punt de partida. Ja estic llest per conquerir el gegant japonès. La mala notícia és que sembla que el temps no acompanyarà. Plou i fa bastant de vent, però ja que estem aquí, s’ha d’intentar-ho, no?
21.15
Passada una horeta per aclimatar el cos a l’alçada, em poso en marxa. M’abrigo, em poso gorro, guants, impermeable, llum frontal i començo a caminar. Ja falta menys perquè surti el Sol i pugui cridar Banzai des de la cima del mont Fuji!
Minuts abans de sortir
21.40 Sisena estació (
És sorprenent la quantitat de gent que opta per fer l’ascens de nit. N’hi ha tanta que el llum frontal no cal. Em poso darrera un grup de quatre japonesos i com que amb el seu llum ja en tinc prou, apago el meu.
Lo massificat de l’ascens té un efecte secundari positiu: és un autèntic espectacle lumínic. Tant muntanya amunt com muntanya hi ha fileres de llums resseguint les ziga-zagues del camí.
Aquesta foto està tirada cap al principi, quan el fred encara no cangrenava els dits de la mà. Més tard era més espectacular però com que m’estimo cada un dels 10 dits, no vaig voler treure’m els guants. Ho sento, haureu de creure la meva paraula.
Per evitar despreniments, el camí està delimitat per cordes, i en alguns punts l’amplada del pas és d’una sola persona. Això provoca l’efecte formiga: hom ascendint en fila índia. És tan exagerat que recorda a una processó de Setmana Santa. Ara, el contrast dels llums amb la foscor de la muntanya és la mar de maco.
En Choldi a la sisena estació
22.30 Nova setena estació (
Ha parat de ploure i de fer vent i he pogut fer el tram més bé. Ja he agafat el ritme a caminar i he avançat a uns quants grups que s’ho agafaven amb moooolta calma.
00.10 Vuitena estació (
Sembla que el temps aguantarà. Passats els 3000, cada
00.35 Novena estació (
Tot bé. Continua la dinàmica d’avançaments. He deixat de fer el paràsit lumínic i ja no vaig darrera d’altres grups. Ara pujo al meu ritme, que per algo em vaig comprar el llum frontal a un tot a 100.
01.30 Nova novena estació (
Ja estic a l’última estació abans d’arribar al cim. Un últim tram de mitja horeta i ja seré a dalt de tot. De moment l’ascens ha estat molt més ràpid i senzill del previst. L’únic problema és el fred, sobretot quan pares de caminar.
02.10 Desena estació (
Ja he coronat el cim. El problema? Que són les dues i el Sol no surt fins les 4,30.
03.00
Tinc els ossos gelats i endolorits de tant tremolar. No hi ha cap lloc on entrar i resguardar-se del fred. L’haver-me posat al costat d’una paret de pedra per intentar tallar el vent ajuda una mica, però igualment fa molt fred.
04.00
Ja fa gairebé dues hores que estic cargolat i en posició de cagar ajupit perquè el terra està moll i no m’hi puc seure. El suplici es fa etern i a sobre el temps comença a empitjorar. Fa més fred que abans (o així m’ho sembla) i comença a boirejar.
Cada vegada hi ha més gent que arriba a la desena estació. Fa tant fred que com les ovelles, tothom s’apilota. Al costat tinc un grup de tailandesos on hi ha una noia que només sap dir una cosa en espanyol ‘Calla, perra’. El mal de muntanya em fa agafar un atac de riure. És el moment més feliç de les dues últimes hores.
04.30
Per fi el cel canvia de color, però ho fa de negre a gris. L’emboirada que hi ha no deixa veure a més de
05.00
Em temia el desenllaç, però ja que hi era, havia decidit esperar mitja hora més a veure si la cosa millorava. No va ser així.
Putejat per haver estat 3 hores sota l’intempèrie i haver passat el pitjor fred de la meva vida, decideixo fer mitja volta i tornar per la mateixa ruta.
El mont Fuji és de fet un antic volcà i la seva cima un cràter. La desena estació de la ruta de Fujinomiya és un punt de la corona, però no el cim. Aquest està a tan sols deu minuts d’on estic però el vent i la poca visibilitat em fan desestimar l’arribar-hi. Total, no ho disfrutaria.
També va quedar cancel·lat el descens per una altra ruta (la de Gotemba) i la posterior visita a la zona de Hakone.
07.30
En dues hores i mitja (sense parar) completo el descens i arribo de nou a la cinquena estació.
- I què hi puc fer jo si el mont Fuji no m’estima? Aquesta és la visibilitat que hi havia a partir de la cinquena estació.
La baixada va ser a moments una experiència infernal. Com deia abans, la ruta està marcada amb cordes per no perdre’s i no provocar esllavissaments -de fet l’altre dia va morir un tiu aixafat per una Beatle, que digui una Rolling Stone. Haig de fer cua a cada punt de pas estret i tardo més de mitja hora en baixar lo que hores abans havia tardat cinc minuts en pujar.
Cansat d’inútils que pugen/baixen el mont Fuji amb bambes de jugar a tenis o de gent que no sap baixar una pedra sense posar el cul a terra, començo a fer el gaijin, passar dels bons modals japonesos i adelantar a tort i a dret. El descens s’acabaria convertint en un divertit slàlom, canviant pals per gent que no ha pujat una muntanya en sa vida però que se’n va al mont Fuji.
09.30
Després de matar dues hores a la cafeteria, surt el primer bus i comença l’odissea de retorn a casa.
14.00
Estació de Toyota
Brut, suat i amb son torno a ser al punt d’inici. És mitja tarda a ple mes de juliol i fa aquella calor enganxosa-asquerosa de l’estiu japonès. Per una vegada i després d'una nit tan freda, me n’alegro que així sigui.
Consells
A qui vulgui pujar de nit per (intentar) veure la sortida de Sol, li recomanaria estar-se a la cinquena estació fins les 11.30 ó 12 de la nit i començar a pujar llavors. Així s’estalvia una llarga i refrescant espera a la cima.
Una altra opció més cara (i que s’ha de reservar amb bastanta antel·lació) és dormir unes hores en un refugi. N’hi ha a cada estació però com més amunt, més car. L’alçada i el preu són directament proporcionals.
Tot i que diguin que l’ascens es fa en 7 hores, realment es fa en molt menys. Mai havia estat en tan poca forma com ara i vaig tardar poc més de 4 hores, descansant un mínim de 10 minuts a cada estació. El mateix passa amb el descens. Les suposades cinc hores es converteixen en dues i mitja a ritme de dominguero.
Últim consell: de poder-vos-ho combinar, eviteu caps de setmana i festius.
Conclusió
El mont Fuji el pot fer qualsevol persona. No és cap epopeia. Es tardarà més o menys, però arribar al cim està a l’abast de tothom.
L’any passat em vaig quedar amb les ganes de tocar el cel japonès el dia del meu aniversari. La pluja va cancel·lar l’intent de celebració sana, i el pla B va ser el típic sopar, posterior bar i endemà de dir ‘menys mal que no faig anys cada setmana’.
Aquesta era la quarta aproximació al mont Fuji i la quarta vegada que em quedava sense veure’l. Sempre acostuma a fer mal temps i les típiques fotos amb la muntanya nevada i els cirerers florits deuen ser un dia cada quatre anys.
Acabem amb una galeria de fotos robades d’internet:
Vaja, que les guies tenen raó quan diuen que si vas a veure el mont Fuji i el veus, ets un tiu amb sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada