Hikone

D’aquí poc ja arriben les tan desitjades i enyorades vacances d’estiu. Amb elles, l’enganxosa calor japonesa i les enganxoses visites canetenques. Ells tres, més l’exiliat polític i la guia japonesa emprendran una expedició per Tohoku, el nord de Japó.

Abans però, i per obrir la gana, vam fer un últim pica pica: una sortideta de cap de setmana pels voltants del llac Biwa.

Ubicació de Biwa-ko a Japó a l’esquerra, i els punts que vam visitar a la dreta.

Biwa-ko és el llac més gran de Japó. Ara, tret d’aquesta data, no té massa cosa d’interès. Algun llac havia de ser el més gros i li ha tocat a aquest. Tota la seva vora està edificada i no és un escenari especialment bonic. El que sí té a prop són uns quants punts d’interès històric.

Vista ennuvolada des de l’estació de funicular de Sakamoto i des del parc de Nagahama-jo.

L’escapadeta de cap de setmana va començar amb una visita al castell de Nagahama, a la ciutat del mateix nom.

El castell és una reconstrucció de formigó, i tant per dins com per fora està feta amb molt poca gràcia. En cap moment s’han preocupat en seguir l’estil original. A més, al ser d’un estil molt comú (o això o la mateixa empresa constructora va reconstruir la majoria de castells del país) fa que no valgui la pena acostar-s’hi. Nosaltres hi vam anar perquè ens quedava de camí. De no ser així m'hagués emprenyat anar-hi.

El plat fort d’aquell dia era un altre castell, el de Hikone.

Aquest sí que realment val la pena. És un dels quatre únics castells de Japó on la torre principal és l'original.

La torreta és petita però el seu estat de conservació és perfecte. Pots entrar, trepijar-lo (descalç) i pujar a l’última planta per unes escales molt empinades, on veuràs les calces de la teva parella si aquell dia s’ha posat faldilles.

Al contrari que la majoria, el castell de Hikone conserva també el seu recinte original. Si t’interessen els castells és una visita més que recomanable.

Un dels accessos és pujant la rampa i passant per sobre el pont de fusta de la foto. La idea era poder-lo cremar i tallar l’accés en un moment crític.

Ben a prop hi ha Genkyu-en, un jardí d’estil japonès força xulo amb una casa de te. Lo maco del lloc i les vistes al castell l’han convertit en un punt bastant popular per rodar escenes d’època. Vàries pel·lícules i sèries així ho han fet.

La ciutat de Hikone no té massa cosa més. Yume-kyobashi (l’antiga carretera del castell) és avui en dia una avinguda amb botigues de souvenirs i cafès.

L’endemà vam visitar el temple d’Enryaku-ji, a la muntanya de Hiei-zan.

El temple es va construir al nord-est de l’aleshores capital Kyoto perquè segons la tradició xinesa, és d’aquella direcció d’on venen els dimonis, els madridistes, els feixistes i altres sers malignes.

Enryaku-ji és sobretot famós pel seu passat. Els seus monjos eren guerrers i a més de batallar, sovint influïen a la política del país. Fou així fins que Oda Nobunaga va aconseguir que els religiosos es dediquessin a lo seu i deixessin de posar el nas en altres assumptes. Ara, ho va fer d’una manera una mica dràstica l’home. Per deixar les coses clares va cremar 900 monjos i no sé quants temples. Després d’aquest incident, la religió mai més afectaria la política nipona.

Enryaku-ji. Konpon Chu-do (esquerra) Kaidan-in (dreta)

A l’esquerra, l’Asuka davant de Dai ko do, un dels temples del complexe. A la dreta, en Jordi fotent-li fava a la campana.

Els temples de Hiei-zan estan dividits en tres zones: l’àrea est (To-do), l’oest (Sai-to) i l’àrea de Yokawa. Per anar d’una zona a l’altra ho pots fer en autobús o caminant un total d'una hora i mitja.

El lloc és maco i els passeigs entre els temples també, però Hiei-zan està tan a prop de Kyoto que no és un lloc que recomanaria a algú que vingui a Japó només uns dies. A Kyoto mateix hi ha un munt de temples més bonics. I si es vol fer una excursió d’un dia, abans recomanaria anar a veure els temples i la ciutat de Nara.

En mig de la caminada

Sai-to (esquerra) Ninai-do (dreta)

Després de Hiei-zan i abans de tornar a casa, vam aturar-nos a fer un cafè a l’estació de Kyoto. En contrast amb el classicisme de la ciutat, l’estació és un edifci modern. El seu espai interior és brutal. Hi ha molta llum (tant visualment com estructuralment) i per poc que t’agradi l’arquitectura, l’edifici et fascinarà.

Aquesta vegada la tornada a casa va ser dura i el viatge en metro a Nagoya mogut. Jo tenia moltes ganes de dormir i només posar el cul al seient, se m’asseuen al costat un parell de disminuïts psíquics. Un d’ells era molt agressiu i cada tres minuts li deia a l’altre ‘Urusai! Urusai!’ (“Calla!”) mentre li fotia hòsties. Llavors, el que rebia es disculpava i continuaven conversant com si res. Conversar vol dir cridar totes les putes frases que diuen al tren una vegada rere altra. Sense parar. Quan ja m’hi havia mig acostumat, la noia que tenia a l’altre costat s’aixeca i se’n va. Al seu lloc s’asseu un tiu que es posa a estudiar anglès llegint les frases en veu alta. -No et pots esperar a fer-ho a casa, fill meu?

La ratllada en estèreo va engegar l’operació dormida a prendre pel sac.

Al cap d’un moment l’estudiant comença a rascar-se el braç i acaba rascant-me el meu. -No em pica però gràcies, molt amable. Per què atrec a tots els tius raros?

Els subnormals se’n van i al costat dret es posa a dormir un paio que després de varis intents, acaba recolzant el seu cap en el meu hombro. Hiaaaaa! Hòstia Déu! Què he fet jo per mereixe’m això? Tan cabronet vaig ser de jove? Va home, deixa'm dormir un ratet que tornar de vacances ja és dur per sí sol.