Shiroishi

Són les sis del matí i em trobo a Shinjuku, un dels barris d’oci nocturn més famosos de Tokyo. Ara bé, no m’he passat la nit de festeta sinó vinguent de Nagoya en autobús. I és que avui, dissabte 8 d’agost, comencen les vacances d’estiu. Si!

Agafo el metro i en dues parades arribo a l’estació de Tokyo. Des d’allà surt el Shinkansen (tren bala) direcció Tohoku, el destí d'aquestes vacances. Aquest any hem decidit allunyar-nos de les aglomeracions de les grans ciutats i fer ruta per un lloc tranquil i ple de paratges naturals.

El nord-est (traducció literal de Tohoku) és la regió més septentrional de l’illa de Honshu, la més gran de l’arxipèlag japonès. Històricament ha estat (i encara és) un lloc bastant remot. Els hiverns són molt freds i els japonesos no solen acostar-s’hi gaire. A les costes hi ha ciutats “grans”, però l’interior és el Japó rural, en algunes ocasions bastant deixat de la mà de Déu. De fet, quan comentava als companys de feina que me n’hi anava, gairebé cap hi havia estat. Així que sense més recomanacions que les de la guia i internet, iniciàvem el viatge.

El primer susto va ser al comprar el bitllet. Quina esclitxada em van fotre, la mare de Déu! Vaig sortir de l’oficina amb les mans enlaire. Ara, entre que estava de vacances i que me l’havia fotut un tiu somrient, tampoc em va saber tant de greu.

En una de les parades del tren, a l’estació d’Omiya, el grup es va duplicar i vam passar d’un membrillo a dos. Allà s’afegí el bon jan d’en Biel, que s’autodefineix com a “una nova espècie eclèctica entre el català i el japonès”. Collons, quina classe té, el tio! No negarem que sona bé.

Després d’una horeta, un transbord, i una altra horeta de tren, arribàvem a Shiroishi.

Shiroishi-Japó (esquerra) / Shiroishi-Miyagi (dreta)

Shiroishi és una ciutat petita on el més destacable és el seu castell reconstruït. I a això és al què vam anar. En Biel-san es va deixar enganyar, va fotre una bona matinada i m’hi va voler acompanyar. No així els altres tres canetencs companys de viatge que asseguraven haver vingut a Japó a dormir.

Mapa del centre de la ciutat

El castell original pertanyia a la família Date, el clan feudal que regia l’àrea de Sendai. La fortalesa va ser enderrocada durant la restauració Meiji, i el que hi ha ara és una reconstrucció de formigó de la torre principal més una part de la muralla i la porta d’entrada. No massa cosa, la veritat. Però com que venia de camí, era gairebé obligat aturar-s’hi i afegir un altre castell a la col·lecció.

De Shiroishi visitaríem també una antiga casa d’un samurai, petita però molt acollidora,

i un centre social d’allò més indescriptible. Dintre hi havia un matxembrat tal de coses que no sabies com agafar-t’ho. A la primera habitació hi havia el que semblava una agència immobiliària. A la del costat hi havia vàries mostres d’ikebana (arreglaments florals). A la tercera, fotos, mostres i màquines de teixir fils de capullos de cucs de seda. Si t’atrevies a pujar unes escales fosques, anaves a parar una estança-reliquiari amb objectes utilitzats a alguna oficina de correus un segle enrere.

Després d’aquell cúmul d’habitacions temàtiques amb objectes impossibles de relacionar, tornem a l’estació i agafem el tren cap a Sendai, on ens retrobem amb els tres membres dormilegues de l’expedició…