El viaje de Choldi: Hirosaki

Continuem amb les vacances d’estiu.

L’endemà de l’orgia, les pastilles contra l’acidesa i les hemorroides anaven que volaven. El clima tampoc era massa millor i continuava la pluja de la nit anterior. Tot i estar a la seva vora, la boirada no deixava veure el llac Towada.

Ja que teníem un mirador a deu minutets en cotxe, vam voler acostar-nos-hi. Molt espavilats, nosaltres. Evidentment, tampoc es veia res.

A falta del llac Towada, una foto del mapa del llac Towada tirada des del mirador. No es pot negar que som persones de recursos.

La veritat és que va ser una mica putada perquè Towadako és un dels llacs més macos de Japó. Ho és especialment a la tardor, quan les fulles dels arbres de la vora canvien de color i el bosc sembla que estigui cremant.

El plat fort del dia era anar a Hirosaki i ~~desfer-nos d’en Biel~~ visitar la ciutat.

Hirosaki a Japó (dreta) i el centre de la ciutat (esquerra)

De camí, ens vam aturar a les gorges d’Oirase, un lloc agradable on fer una caminadeta d’un parell d’hores. Com que plovia, vam desestimar-ho i seguírem la costum local: aparcar el cotxe enmig de la carretera i baixar a tirar una foto. Si aparcaves enmig d'una corba tancada i sense visibilitat, millor, encara et donaven més punts.

Gorges d’Oirase, Chooishi otaki

Gorges d’Oirase,

Hirafunotaki (esq)

Kumoinotaki (dre)

Gorges d’Oirase

La princeseta dormint en el seu trono, la imatge més repetida de les vacances. Després d’inflar-se a fruits secs (i abans de la becaina obligatòria per digerir un àpat tan magne) sempre deia ‘a mi ja m’avisareu quan arribem’.

Al cap d’un parell d’hores la despertàvem. Ja havíem arribat a Hirosaki.

La ciutat té alguns edificis d’estil occidental, com per exemple, l’antiga biblioteca.

Hirosaki és un dels llocs més famosos de Japó per anar a veure cirerers. Per a qui li interessi, solen florir cap a finals d’abril-principis de maig. Tant dins com fora de la ciutat hi ha molts punts on disfrutar-los. Fora, hi ha una carretera al sur del mont Iwaki amb més de 6500 cirerers en línia recta. Quan floreixen, la carretera i les muntanyes del voltant encara estan cobertes de neu i el contrast és espectacular. Emociona inclús a un seguidor del Madrid.

Un altre punt famós per veure els cirerers és el castell de Takaoka.

La construcció del castell de Takaoka (nom antic de l’actual Hirosaki) acabà l’any 1611. La torre de cinc plantes va durar ben poc però. Només setze anys després de la seva finalització, un llamp la destruí. L’actual de tres fou construïda l’any 1811.

Una de les parts originals que es conserven és la porta sud-oest

Al parc del castell hi havia un paio practicant el Tsugaru-jamisen, una varietat del shamisen provinent de Niigata. Llegíem que a Hirosaki la va introduir un grup de dones cegues anomenat Goze (gaudeixi en català).

Un dels ponts del castell

L’altra cosa a la que no arribaríem a temps fou el festival de Neputa, que es celebra la primera setmana d’agost.

Figura de Neputa

Aquell dia va ser una mica agre-dolç, Biel-bo deixava la comunidad del anillo i se’n tornava a casa. El deure laboral el reclamava.

L’última foto de grup

Tornem a Hirosaki que sinó ens posem tendres i perdem la poca fama de machito ibérico que ens queda…

La cuina és un altre dels punts a destacar de Hirosaki. Com a tota a la resta d’Aomori, la fruita reina són les pomes. En fan de tot i fins i tot te’n trobes de plàstic a les bústies de correu.

A part del fruit del pecat, Hirosaki també destaca per la seva cuina francesa i els mariscs, en especial un plat que no recordo com es diu que et serveixen dintre una closca de mar.

Al nord del castell hi ha el districte samurai, que la veritat sigui dita, és una mica decepció. En peu només queden tres cases i naltros en vam visitar una: la residència Ishiba.

El guia/resident/dependent de la botiga era bastant pesat i fardava de viure com els seus avantpassats tres-cents anys enrere. El que volia dir era que les ordenances municipals prohibien passar noves instal·lacions o fer remodelacions.

Sí realment ens volia colar una bola, podia haver començat amagant la tele.

Peix cuit en conserva

Els hiverns a Aomori són molt durs, i l’home ens explicava que temps enrere el que feien era coure el peix molt i clavar-lo com es veu a la foto. No em pregunteu per la pudoreta o per les mosques perquè no ho sé, però el que sí sé és que el destí del peix era ser devorat un dia que la nevada no deixés ni sortir al carrer.

Matem el relat amb fotos tirades després de despedir en Biel: