Veu de pito

Avui rep la veu de pito de les japoneses. Me cago en el seu puto timbre.

Contràriament al què es pugui pensar, no és un defecte de naixement. Tampoc ho provoquen unes calces massa estretes ni haver-se tragat l’heli d’un globus. Es tracta d’una veu premeditada, comercial i falsa, fruit de practicar hores i hores. S’entrenen fins arribar al punt de fer-se ràbia a sí mateixes, llavors donen el resultat per bo i ja estan llestes per la societat.

Ser l’àrbit i tragar-se el xiulet durant aquest partit és l’única excusa justificable. La resta d’excuses no són acceptables.

En les primeres vint-i-quatre hores a Japó, aquest to de veu em feia fins i tot gràcia.

‘Hosti, que graciosa. Té veu de manga’ -pensava.

Aviat, el timbre va començar a fer-se molest. Després va passar a irritar-me moltíssim i al final m’hi he acabat acostumant. Que ningú dubti de la nostra capacitat d’adaptació al medi.

Tot passarell, al principi atribuïa tots els anuncis de tele, missatges del tren, ofertes del súper, la veu de la bústia del telèfon, la del caixer del banc, etc. a la mateixa persona.

Jo la volia conèixer i posar cara a aquella veu que tant m’irritava el cuc auditiu. I ho volia fer per dues raons:

Una, perquè una persona que posi veu a tot arreu, ha d’estar forrada.

Dues, per regalar-li una ampolla de whisky o sake bo i tornar-la alcohòlica, a veure si així se li rasgava aquella veu tan insuportable. M’era igual deixar-me la pasta, abans pobre que desquiciat per una veu de pito.

Però clar, arriba un moment en què el capullo deixa de ser capullo. Es converteix en cuc i arrossegant-se per terra, veu món. Veure món significa anar a un restaurant i sentir la mateixa veu, anar a comprar calçotets i que la tia que et pren la talla, parli amb la mateixa veu. I la caixera del súper, i la que ven supositoris, i la recepcionista de l’hotel, aaarrggghhh… No era un malson, no era esquizofrènia, era real.

El somni d’un braguetazo amb la tia de la veu de pito s’esvaïa. El de la jubilació anticipada també.

Analitzem els motius. Per què és la veu de pito tan popular? Jo m’he fet dues teories, corregiu-me si m’equivoco:

• És el timbre de veu comercial estipulat. En el seu dia alguna mala persona va decidir el número de decibels i ningú s’ha plantejat canviar-lo.
• Perquè fa kawaii.

Kawaii és una expressió japonesa que podríem traduir com a ‘mono’ (cute en anglès).

A Espanya potser s’estila més el tia güena, el si fueras un bollycao te comería hasta el cromo o altres varietats d’a peu d’obra. A Japó, la millor floreta que se li pot tirar a una dona és dir-li kawaii.

Això fa que moltes japoneses s’esforcin per ser-ho, amb l’aspecte, les postures, la roba, la mirada, els gestos, la veu o els straps (complements inútils del mòbil en català).

Hi ha vegades que la merda que porten enganxada al mòbil fa més embalum que el telèfon mateix. No es limita a nenes o adolescents, la fòbia s’extén a qualsevol edat.

Per més que analitzi lo de la veu de pito, no ho entenc. Què té d’agradable una veu falsa? T’ha d’agradar ser enganyat, suposo.

Però bé, això ja quadra una mica amb una societat a qui agrada autoenganyar-se. Per citar uns exemples, els clubs de hosts on un tiu vestit de traje fa sentir a ella com una princesa. O la versió masculina, els clubs de hostess, on una tia t’omple el got, et riu les tonteries i et cobra un Don Simon a preu de Vega Sicilia del 70.

O un altre exemple d’engany, les acompanyants a sopars, a qui els homes paguen unes quantitats ridícules de diners perquè es limitin a acompanyar-los al restaurant i els segueixin la conversa. Menjar i begudes a part. El sexe, si n’hi ha, és evidentment un altre plus.

Ja ho deia l'amic Obèlix:

Estan bojos, aquests japonesos!

Acabem amb el vídeo de l’últim programa de tele d’un periodista holandès. A l’home li agafa un atac de riure amb un convidat amb veu de pito.