Janken

最初はぐう、じゃんけん、ぽん！

(Saisho wa guu, janken pon!)

...que no és una altra cosa que ‘Pedra, paper, tisores, 1,2,3!’

Instruccions d’aquest joc d’ingeniers

Al principi no entenia com els japonesos es podien prendre tant en sèrio aquest joc d’atzar. Ben aviat però, vaig aprendre que a Japó el janken és gairebé una religió. Rebaixar-lo a la categoria de joc d’atzar podria fer que t’expulsessin del país per vies poc diplomàtiques -léase patada en el trasero- i et declaressin enemic de l’estat.

Però clar, jo era un nouvingut i no entenia que grups d’homes de negocis fessin el ‘Pedra, paper, tisores’ amb aquella intensitat. Tampoc entenia que dos alumnes s’aixequessin de la cadira i fessin un petit passeig de reflexió abans d’encarar-se i cridar a pulmó Saisho wa guu, janken pon!
La incomprensió era absoluta quan a vegades, un d’ells deia: 'No, encara no' -i procedia a repetir el passeig de reflexió.
El súmmum del surrealisme era que traguessin la figura que traguessin, la primera ronda sempre era un empat. No em pregunteu com s’ho feien però segur que no ho tenien pactat. El guanyador aixecava els braços amb una expressió de ràbia, d’orgull. El perdedor s’agenollava a terra i es lamentava amb les mans al cap. Mentre la previsió de temps que havia fet per la classe se n’anava a prendre pel sac, jo em mirava el show amb cara de pòquer. En acabar i amb l’estrès alliberat, els alumnes s’asseien i allà no havia passat res.

El tema és que la cosa no es limita a homes de negocis i nens. Ni molt menys.
Un dia, una cantant d’òpera -en teoria una persona seriosa- sortia per la tele explicant la seva estratègia. Ella afirmava que el janken és un joc social que depèn de la personalitat dels oponents i de la situació del moment. La seva tècnica especial consistia en cridar ben alt la cantarella per intentar cohibir el rival i que aquest treiés puny, el “llenguatge corporal de defensa”. Ella treia paper i guanyava la partida.


Una nit d’aquelles de cerveses que parles de mil-i-una coses, va sortir el tema del pedra, paper, tisores. Moltes vegades, l’endemà al matí no recordo el 100% del què havíem parlat. Sí que solc recordar les coses que em traumatitzen, em fan gràcia i/o em sorprenen, com per exemple, un mata-ossos canadenc de 2 m. explicant les seves teories “janken”:
-Els tius sempre comencen treient pedra perquè el puny tancat és símbol de poder. Una mà oberta és algo gay i per tant, una cosa que un tiu mai treurà. Si vols guanyar, treu paper.
-Les ties, en canvi, sempre treuen paper, perquè fa fi o perquè estan flirtejant i volen ensenyar-te la manicura. Per guanyar-les, treu tisores.
-I les tisores, què? -vaig preguntar jo
-No, ningú sol treure tisores d’entrada.
-Gràcies, John. No m’has convençut però la teva teoria es mereix una ronda. Què vols, mitja pinta o una sencera?

Història
Els japonesos no només van marcar la nostra infància amb caques d’Arale i kame-hames sinó que també ho van fer amb el pedra, paper, tisores. Si, nens, com ho sentiu. El joc és originari de Japó, crec que de finals del s. XIX.

Com fer ‘Pedra, paper, tisores’ en japonès
Hem de dir ‘Saisho wa gu, janken-pon’ mentre sacsegem el puny tancat. Al dir ‘pon’ treurem la pedra, el paper o les tisores.
En cas d’empat, direm ‘aiko desho’ (traducció literal: és un empat). I en cas de successius empats, només direm l’últim ‘sho’.

Exemple

Saisho wa gu, janken pon. (1) Aiko desho. (2) Sho. (3) Sho. (4) Sho (…)

Recomanació
Per tornar boig a un estudiós del janken, un segon abans de començar, digueu-li:
- Avui al revés: qui perd, guanya. Saisho wa guu, janken pon!

(recomanació i imatges tretes d’internet)