I per fi, l’evasió canetenca emprengué la marxa. Vam posar fi a l’estada sedentària a Sendai i va començar la ruta nòmada per Tohoku. El primer lloc que pringaria va ser Hiraizumi, a la prefectura d’Iwate.
Mapa de Japó amb la prefectura d’Iwate en vermell. A la dreta, el mapa de Hiraizumi.
Hiraizumi té un passat important. Fou la ciutat més oriental de la ruta de la seda, que no acabava a Xina sinó que travessava el mar i arribava fins al nord de Japó. Fins fa poc es creia que era més curta, però estudis recents han confirmat que Hiraizumi comerciava amb or, cavalls i altres productes dintre i fora Japó. En aquells temps, Hiraizumi era una ciutat molt rica i competia en luxes amb l’aleshores capital Kyoto.
Per a qui li interessi, a Hiraizumi hi ha les excavacions de Yanaginogosho Iseki, amb objectes de porcellana xinesa, marfil i altres documents que corroboren lo de la ruta de la seda.
Entre nosaltres no hi havia cap arqueòleg i això ens la bufava bastant, la veritat. Vam creure lo que ens van dir i vam anar directament a visitar els dos temples importants de la ciutat.
Primer, una mica més d’història, però. Ja que ens ho vam llegir, ara us fotem la tabarra.
A principis de s. XII, Tsunekiyo Fujiwara es va convertir en el governador d’aquesta regió. Cansat de guerres (amb 30 anys havia perdut el pare, la dona i un fill) va optar per una altra forma de govern. En comptes d’imposar-se per la força -com tots els seus predecessors havien fet- va fundar un domini regit pels principis budistes de la pau. Va establir el seu quarter a Hiraizumi i va ampliar els temples de Chusonji i Motsuji, construïts per Jikaku Daishi a l’any 850.
De Chusonji en destaca sobretot la sala daurada (Konjikido) catalogada com a tresor nacional.
Dintre hi ha una sala on les estàtues, els pilars i el sostre estan recoberts d’or, plata i bronze. No deixaven tirar fotos, així que aquesta és robada d’internet.
Per arribar al tresor, abans has de fer qual Indiana Jones i superar una prova: pujar una avinguda molt empinada que et fa suar el bento del dinar i els fruits secs de l’aperitiu d’abans de dinar.
Els arbres que hi ha tenen més de 300 anys i converteixen l’ascens en una pujada fresca i agradable. Això no treu que de tant en tant utilitzis qualsevol excusa per aturar-te i prendre un respir.
Lliris vermells, dona blanca. Tal contrast, tal hermosures mereixien un alt en el camí.
Els japonesos tenen l’habilitat de sorprendre’t en totes les facetes de la vida. Aquell dia va ser amb les pregàries, a vegades tan xorres com les divinitats romanes d’estar per casa. 
La foto és d’una bandera del temple de la “bona vista”. No me’n enfotré perquè després m’estiren les orelles, però no seria millor deixar-se de pregàries i invertir la pasta dels amulets en unes ulleres?
Els colomins volien fotografiar-se junts després d’haver pagat i pregat per poder veure’s cada dia per sempre més. Que maco és l’amor de vegades!
A Chuson-ji hi ha una quarentena de temples i construccions, algunes de les quals són interessants de veure. Un parell d’exemples:
L'escenari de teatre Noh de l’any 1853.
El temple de Hakusan
Després de la mort de Tsunekiyo Fujiwara, els seus descendents continuaren el legat amb la mateixa filosofia.
Entre el seu fill i el seu nét van acabar d’ampliar l’altre temple famós de la ciutat, el Motsu-ji.
En temps del quart Fujiwara arribà la decadència de Hiraizumi. Fins llavors havia estat un regne independent, però Minamoto Yoritomo es va fer amb el control de tot Japó i es va convertir en el primer shogun de la història. Amb ell, s’acabarien els privilegis de Hiraizumi. Tots a passar pel mateix motllo.
El jardí de Motsu-ji és una mostra de l’estil Jodo de l’època Heian. Escenifica el concepte de paradís budista a
Altres racons del jardí
El Jogyodo, reconstruït al s.XVIII per la família Date, és l’edifici més antic del temple.
Igual que Chusonji, Motsuji havia arribat a tenir més de quaranta edificis, però la majoria va cremar un dia que un monjo es va passar amb les brases per la xistorra.
Lo curiós d’aquest temple és que no s’han reconstruït els edificis. El que s’ha fet és deixar parcel·les buides amb cartells que diuen ‘Aquí hi havia hagut …’
Chuson-ji des de la perspectiva ‘Brothers and sisters’.
Tohoku (el nord de Japó) és encara a dia d’avui, una zona bastant remota. A molts llocs, la freqüència de trens és gairebé pitjor que la de
Mmmm... licor de civada, la millor aportació per la civilització feta per capellans.
Aquella nit la vam passar a Kesennuma, una ciutat amb res d’especial però en un lloc convenient per la ruta que faríem l’endemà.
Només baixar del tren, ens trobem un bloc de gel enmig de l’estació. Alta teconologia per a refrescar l’ambient.
Port de Kesennuma
Si un menjar destaca de Tohoku, són els peixos i mariscs. Kesennuma té port i amb ganes d’afartar-nos de bon peix, vam anar recomanats a un bar local. Les dones del grup no les tenien totes però, i la veritat és que era un lloc bastant brut, ple de soroll i fum. Brut, comparat amb els estàndards japonesos, clar. Comparat amb els estàndards espanyols seria un bar de poble normal i corrent.
Passats els prejudicis inicials, vam demanar un munt de menjar i gairebé tot estava boníssim. L’única excepció va ser l’orella de mar, que tenia textura de cartílag, i el seu fetge (foto) que només es va atrevir a provar en Biel.
-Ui nois, voleu dir que això no es mou?
El sashimi (peix cru) venia en unes safates que feien un goig increïble.
Ramon-san, a punt de provar el sake local
A la taula del costat hi havia dos nois i dues noies que representaven a la perfecció el ritual d’aparellament japonès. Durant aquest, el mascle xerra sense parar i la submisa femella li riu les tonteries amb una veu de pito i un riure fals que fereixen les orelles de l’espectador novell. Actor i actriu tenen el seu rol a interpretar i tothom feliç. A ell li creix l’ego (i una altra part del cos, m’imagino) i després tots dos en gaudeixen.
A ells els deuria fer gràcia veure estrangers en el seu poble i es van voler fer una foto amb nosaltres. Naltros encantats, clar.
I després de sopar, cap a dormir, que l’endemà tocava matinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada