Pollo a la guarderia

Estimat diari,

Avui a la guarderia hi ha hagut un pollo bastant gordo per culpa meva. Posem-nos en context.

Treballo de profe d’anglès en una guarderia amb nens de tres, quatre i cinc anys. De tant en tant, a les classes fem role-plays, situacions reals on els nens han de seguir una sèrie d’instruccions i conversar en inglaterro. Aquesta setmana representava que estàvem a l’aeroport, i els enanitos havien de:

1- Fer una fila índia davant el mostrador de l’aerolínia.

2- Entregar el passaport (que prèviament havien pintat a classe) i contestar les preguntes: Com et dius? Quants anys tens? D’on ets? A on vas?

3- Agafar la targeta d’embarcament i anar al punt de control.

4- Ensenyar el passaport i obrir la maleta.

5- Embarcar l’avió.

6- Assentar-se i cordar-se el cinturó.

7- Menjar sushi, beure suc de taronja, dormir, jugar a videojocs, etc.

8- Descordar-se el cinturó i sortir de l’avió caminant en ordre.

Les classes estaven anant fenomenal, de les millors fins ara. Als nens els ha agradat molt i ha sortit molt bé. Han entès què havien de fer, ningú s’ha partit el llavi ni ha partit el del veí, etc etc. Les professores, la mànager, inclús la directora m’havien felicitat per la idea i el desenvolupament.

Però hi ha hagut un problema, causat per les targetes d’embarcament:

Si heu fet clic a la foto, haureu vist que el nom del passatger és Osama Bin Laden. Buscant pel google ‘boarding pass’ em van sortir aquestes. N’hi havia d’altres però aquestes m’havien cridat l’atenció. A l’ampliar-les i veure el nom vaig pensar ‘hòstia, millor no’. Però com que eren per utilitzar a classe i els nens no saben llegir anglès, m’ho vaig repensar i vaig decidir utilitzar-les. Gran cagada.

El merder ha vingut quan la professora que recollia els tiquets no parla ni papa d’anglès i no ha entès què li deia. La tia va, i en comptes de recollir-los, els dóna com a record. Jo estava confiat que els havia deixat on li havia dit, i quan ha acabat la classe, me n’he anat a la següent. Els he trobat a faltar i me n’he anat a buscar-los, però ja era massa tard. Els nens estaven camí de casa amb Bin Ladens a la maleta. Jo no sabia si matar-me a mi o a ella.

Confiava que no passaria però tots coneixem la llei de Murphy. Els nens han arribat a casa i tots contents li han dit a sa mare: -Mare, mare, mira què hem fet amb en Choldi-sensei.

-Oh, què maco, el teu profe t’ensenya a ser un bon terrorista.

I clar, el telefon de la guarderia ha començat a sonar...

Escolta, què fan els nens a les classes d’anglès? Per què la meva filla té el bitllet d’un terrorista a la maleta? És que ningú s’hi va fixar? Com pot ser que se us colés una cosa així? etc etc.

Vaja, que ha estat un cúmul de situacions desafortunades però que m’han passat per burro. M’ho podia haver estalviat canviant el nom o senzillament escollint una altra targeta d’embarcament. Més val ser prudent i fer les coses ben fetes.

A veure com acaba el tema, si amb la guarderia suggerint-me l'harakiri, amb una carta explicativa als pares o com una anècdota més del profe guiri que lia pollos cada dues setmanes. Un dia hauria de fer un recull de les millors liades i publicar-les.