El moment amb més feina de l’any va ser cap a mitjans d’Octubre. Un munt d’activitats especials es van ajuntar amb les normals de cada setmana (que no són poques) i durant quinze dies vaig estar fent un munt d’hores extres no retribuïdes.
El súmmum de la quinzena malèfica va arribar un dijous en forma de tifó. Truco a la feina perquè els trens no funcionaven, i a les 7 del matí, just quan el tifó passava per sobre d’Aichi, van tenir el valor de dir-me:
-‘No tranquil, no cal que vinguis. Agafa’t el dia lliure i te'l descomptem de les vacances d’hivern. Cap problema’.
Només li faltava afegir ‘Home, jo de tu, aprofitaria i aniria a fer windsurf que segur que hi ha onades avui'.
La resposta a la seva suggerència, òbvia.
-Vinc amb taxi i us porto el rebut?
(Uns moments de silenci i reflexió)
-Espera un moment...
(musiqueta d'espera)
-...No, espera, ja et venim a buscar.
Divendres, només sortir de la feina, necessitava un antídot anti-estrès. La mateixa fórmula de sempre (sortideta de cap setmana) va funcionar a la perfecció. Dilluns tornava a estar amb les piles carregades.
L’improvisat destí (marcat en el mapa de color vermell) va ser la prefectura de Fukui.
Primer vaig anar a Eihei-ji, “el temple de la pau eterna”. Va ser fundat al segle tretze per Dogen zengi i pertany a la secta budista Soto Zen.
Quadre d’Eihei-ji pintat per un monjo d’Aichi. Va tardar quatre anys a fer-lo i hi va escenificar les quatre estacions de l’any.
A l'entrada del temple has de tragar-te una introducció, "por cohones". Et diuen que et tractaran i que esperen que et comportis com un practicant. Jo estava una mica acollonit i ja em veia polint el terra de fusta, arrencant herbes amb les mans o carregant galledes d’aigua a l’esquena. Afortunadament no es referien a això sinó a no cridar, no tocar campanes ni objectes sagrats del temple i a abstenir-se de fer fotos als monjos. Em va costar però vaig aconseguir complir totes les normes, inclús la de no entrar ebri.
L’arquitectura del temple em va cridar l’atenció. Té les mateixes parts comunes que la resta de temples budistes japonesos, però aquí, els diferents cossos estan units per passadissos coberts. Si us hi fixeu, els podreu veure a vàries fotos.
Eiheiji, Chokushimon
Eiheiji, Chujakumon
El temple està en un enclavament preciós. Està rodejat de natura i és bonic en qualsevol època de l’any.
Era maco el davant (fotos), els costats i fins i tot el camí al vàter (foto inferior).
Acabada la visita al temple i ja que estava a Fukui, no podia deixar d'anar als dos castells que tenia a la vora.
El primer va ser Ono-jo, un castell petitet i d'allò més normalet.
El què hi ha és una reconstrucció de formigó de després de la guerra. Dintre hi ha un "museu" amb roba, armes i algun document antic, però res massa destacable. El que sí estava bé eren les vistes des de dalt de la torre.
El segon castell del dia va ser el d’Echizen Maruoka, també anomenat Sakai-jo.
Aquest em va encantar. Tot i ser petit, és un dels dotze castells originals que hi ha a Japó.
Com preferiu la foto? Amb o sense japonès?
Algunes parts han estat reparades o reconstruïdes però l’estructura de fusta és l’original del segle setze.
No, l’alarma d’incendis no és del segle setze. És del disset ;-)
Les escales, com sempre, antivertigen i complint les normes d’habitabilitat de
'Ventana ar mundo' de Yordi-sensei
La prefectura de Fukui dóna al mar de Japó, i els seus
A diferència de Niigata, aquesta vegada sí vaig poder disfrutar del mar de Japó.
Quines fotos us agraden més? Les de la dreta amb flaix? O les de l'esquerra sense?
La nit la vaig passar en un Green Hotel, una cadena d’hotels on a vegades trobes bones ofertes. Des de l’habitació veia aquest edifici de vidre i em vaig dedicar a fer el paparazzi durant cinc minuts.
Em va fer gràcia perquè em va recordar el “13 rue del Percebe” que llegia de petit.
Els joves de la planta 8 xerren entretingudament mentre l'oficinista de la 5 fa cara d’avorrida.
Y colorín colorao, Fukui s’acabao.
Moraleja
Fukui no és un dels llocs obligats en una visita de quinze dies a Japó, però sí que és molt recomanable si estem per aquí una temporada més llarga.
A prop hi ha altres llocs d’interès, com ara Takayama, Shirakawago, Kanazawa o alguns pobles de la prefectura de Gifu (Gujo Hachiman, Gero, etc). Tampoc massa lluny hi ha els Alps japonesos i la prefectura de Nagano, un bon lloc per esquiar a l’hivern i fer senderisme a l’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada