El viaje de Choldi: Naoshima

Naoshima és una de les tantíssimes illes que hi ha al mar de Seto. Té una superfície de 14 km2, hi viuen menys de quatre mil persones i la seva economia es sustenta bàsicament en una refineria de Mitsubishi.

-Llavors, què coi se t’hi va perdre? –us estareu preguntant.

Naoshima a Japó (esquerra) i esquema amb els punts d’interès de l’illa (dreta).

Naoshima és famosa pels seus museus i mostres d’art contemporani. N’havia llegit en un parell de blocs d’espanyols i em van fer agafar ganes d’anar-hi. Ens venia de camí de tornada i com que l’Asuka és d’aquelles que quan està de vacances, està de vacances (“a mi que em portin”) li va semblar bé anar-hi a passar mig dia.

El primer museu que vam visitar va ser el Chichu Art Museum.

Chichu significa ‘dintre terra’ i és com està construït el museu, de cota zero cap avall.

L’entrada va ser premonitòria del què ens trobaríem després. Els guies vestien bata blanca i absolutament TOTS tenien una pinta friqui que ni el més lolailo de belles arts, aquella facultat on el fum del bar no prové dels cafès amb llet precisament.

L’aspecte i els acabats del museu (formigó) són bastant austers, i l’art radica en els conceptes d’espai i llum. Mai he estat ni seré un bon apreciador d’art però la veritat és que vaig sortir d’allà bastant decebut. Hi deuen haver unes vuit obres d’art, de les quals només em van agradar dues, aquestes:

“Afrum Pale Blue” de James Turrell (esquerra) / “Time” de Walter de Maria (dreta)

Per entrar al museu vam haver de fer una hora de cua, i per entrar a cada sala, otro tanto. Semblava més una processó de setmana santa o un dia a Port Aventura que una visita a un museu. Tot aquell ‘exclusivisme’ i ‘museu per minores selectes i públic reduït que sap apreciar l’art’ és mentida. Així ho venen i sonarà bé per aquells qui es vulguin creure especials, però no és veritat. Lo de la qualitat de l’art és argumentable però lo de la quantitat de gent és indefensable.

L’edifici mateix també està considerat com una obra d’art. Ara, jo personalment no li trobo res d’excepcional. Sí que és una mica original perquè juga amb les formes geomètriques però el seu acabat de formigó és molt impersonal. Vaig sortir del museu pensant en 2000 millors maneres de gastar-me els 2000¥ de l’entrada. L’Asuka, en canvi, va sortir amb l’atac de riure que li havia agafat des de la tercera sala. Cada obra d’art era una nova descollonada. És ben veritat que l’art no ens afecta a tots igual.

A Naoshima hi ha un altre museu, que alhora és un hotel. És la Benesse House, dissenyada pel mateix arquitecte, Tadao Ando.

Des del pati i vista aèria (no, no des el meu helicòpter que aquell dia estava passant l’ITV).

El museu que alberga és bastant més assequible que el del Chichu. Aquest cop, en comptes d'indignat, sortia amb ganes de més. La putada és que amb els 1000¥ (7,5€) de l’entrada, no tens accés a l’Oval (foto).

Només hi poden entrar els hostes de l’hotel -les portes que es veuen són les habitacions. No ho vaig preguntar però pots contar que per passar-hi una nit deus haver d'hipotecar la manshon.

A part de les dels museus, a Naoshima també hi ha obres d’art a l’aire lliure.

De totes les que hi ha, la carbassa groga de Yayoi Kusama és la que em va agrada més:

Està a tocar de l’aigua, i no sé si pel contrast, pels colors, o perquè és original, però em va agradar.

Al costat d’on et deixa el transbordador hi ha una altra carbassa de la mateixa autora. Aquesta és més grossa, els colors són diferents i s’hi pot entrar dins.

Tan rodejat d’art estava que em va venir la inspiració divina. Volia una foto on semblés que m’estava menjant la carbassa. Era una senzilla perspectiva amb la meva cara de a prop i la carbassa de lluny. El problema és que o l’artista no va aconseguir transmetre què sentia o la fotògrafa tenia una altra idea en ment. El resultat, aquest:

Títol de l’obra? Carbassa i capullo?

La tercera zona d’art contemporani de l’illa és l’Art House project. Com el propi nom indica, és més un projecte artístic o pla urbanístic que un museu. La idea és reconvertir les cases velles en obres d’art.