Islàndia i el whisky on the rocks (Sep.06)

ISLÀNDIA
(Todos lo dicen pero yo no me fío...
las esquimales tienen el coño frío)

Al comentar a un dels amics (si és que al cabron borratxo que m’ha convertit en yonki i alcohòlic se li pot dir amic... des d’aquí una abraçada, Evarist) que me n’anava de vacances a Islàndia, em va sorprendre amb la frase:
“Hòstia! Veus com va bé tenir un amic com tu! Vas a Austràlia i ens dius lo de l’aigua del wàter, després te’n vas al Japó, i ara ens podràs dir si las esquimales tienen el coño frío.”

Doncs bé, recordant les paraules de tan entranyable amic, em va venir al cap la idea de fer de reporter i escriure un tercer relat.
Com sempre, amb desordre cronològic i mental, però un reportatge al cap i a la fi.
Així que allà anem...

ANADA
A les 4 de la matinada toca el despertador a can Rossell, a la bonica mansió de la qual gaudeixen a Canet de mar, la capital mundial.
En 15 minuts, pares i fill ja estaven en marxa... pares estressats i nerviosos i el seu retoño amb una cara de mala llet de la hòstia,

-A qui cony se li acut aixecar-se a les 4 si el vol surt a les 10?
-És que així anem més tranquils… per si hi ha un contratemps o pel què sigui.

No és perquè m’agradi dur la contrària, cosa que sí és veritat, però és que fent un senzill càlcul matemàtic, sortint a les 4 de Canet, carregant les maletes i a la pota coixa, arribes a l’aeroport bastant abans de les 10.

En fi...
Arribem a l’aeroporc, ens donen els bitllets i facturem maletes. Cap problema!
Pugem en avions separats i a mi em toca anar via Frankfurt amb Iberia.
Oleeeee Oleeeeeee

El vol surt una hora tard i tarda mitja hora des de que aterra a la ciutat dels Hot Dogs fins que puc baixar de l’avió. Total, que és baixar de l’avió, córrer per l’aeroport i arribar just a temps per pujar a bord de l’altre. Cinc minutets més de retard i ens quedem vosaltres sense reportatge i jo sense vacances.

REYKJAVIK
Ens retrobem a l’aeroport de Keflavik, i evidentment, mons pares també havien tingut show: volaven via Londres, i amb la psicosi que tenen allà, no els deixaven passar perquè només autoritzaven una maleta per persona.
Ells eren dues persones + dues motxilles a petar + un llibre en una bossa de plàstic (L’equació seria 2p + 2m + L)
Clar, a Anglaterra, llibre en bossa de plàstic = maleta (L=m)
Per tant, si substituïm L per m, l’equació queda 2p + 3m = caca de la vaca...
S’havia de suprimir un bulto!

A l’aconseguir encabir el llibre dintre la maleta, aquesta no complia les mides, amb lo què a mon pare, per tal que els deixessin passar, li va tocar buidar-la una mica. I com s’ho va fer? Doncs en ple estiu, va haver-se de posar l’abric polar i utilitzar els pantalons del pijama com a bufanda. I així, suposo que per agraïr-li la divertida estona que els havia fet passar, els guàrdies el van deixar passar... sense comentaris !

Doncs això, arribem, fem el canvi de moneda corresponent i agafem el Toyota que ens conduirà per l’illa durant els 15 dies de ruta.

Anem de l’aeroport a la petita capital de Reykjavik, on fem un passeig, sopem i anem dormir aviat, com els nens bons.

EL CERCLE D’OR
L’endemà, després de tenir la impressió que ha estat clar tota la nit, ens aixequem a les 6 AM. I és que no va ser fins la nit següent que vam veure que es feia fosc a les 23 h i que a les 4 ja començava a clarejar. A l’hivern és tot el contrari, en tot el dia només tenen 4 hores de “llum”, que no de Sol.

Suposo que per intentar aprofitar-la al màxim, Islàndia té grans finestrals a totes les cases i és un país on els fabricants de persianes es mengen els mocs perquè no n’hi ha ni una.

Ens posem en marxa i anem directament cap a Pingvellier, zona que apart de tenir importància històrica (és on va tenir lloc el primer Parlament islandès en temps de l’època feudal), hi ha la Gran Falla.

Y ezo qué eeeeee?

Com la majoria sabeu, l’escorça terrestre conté tot de plaques tectòniques, que es mouen, xoquen les unes contra les altres i creen muntanyes i coses d’aquestes.
Doncs bé, per aquesta localitat passa la Gran Falla, una gran fissura que separa la placa americana de l’euro-asiàtica. (Yankees go home!)
Diuen els entesos que aquesta gran falla va de punta a punta de l’oceà atlàntic i que si a Islàndia es veu, és perquè l’illa, degut a una gran activitat volcànica, resta a un nivell superior al del mar.

L’esmentada falla fa 7 km. de longitud i no sé quants metres d’ample. Us dic noséquants perquè m’agrada ser una font fidedigne, i com que es mou lleugerament cada dia, no us voldria dir 10,35824367 m. quan en realitat són 10,35824368.

Després de veure l’esquerdeta... cap a Geysir! Localitat amb pous d’aigua bullint i fumeroles, i on també hi ha el fenomen del Geyser, un pou d’aigua aparentment tranquil·la però que cada 3 minuts deixa anar un xorro a pressió que arriba als 20 m. d’alçada.

.

Abans n’hi havia un altre que arribava als 60 m. però els hàbils habitants hi van tirar tant detergent i tanta merda (per fer-lo més espectacular) que al final van aconseguir apagar-lo.

Per acabar el dia, un salt d’aigua: Gullfoss, una cascada gegant dividida en dos salts i d’una espectacularitat difícil de descriure. Ergo no ho descriuré.

Per fer-vos una idea de la magnitud del salt, agafeu com a escala, les persones que es veuen als costats de la foto.

I clar, després de veure tanta aigua, directes a pixar.

TANTES HORES DE COTXE PER ANAR A PARAR A VIK
L’endemà, una bona estona de cotxe intercalada amb curtes aturades per veure un munt de bonics salts d’aigua.

Així fins a veure Skógafoss (cordero’s mother en anglès, o la mare del cordero si ho traduïm al català/castellà), que era un salt d’aigua gegant, tant en alçada com en amplada, el qual des de la carretera ja s’intuïa gran, però que a mida d’apropar-s’hi, t’adonaves realment de la seva magnitud.

L'esmentat salt d'aigua i una cara a la roca.

Després, cap a Vik, una vil·la tranquil·la situada a la costa sud.
De fet, aquest poble era com la gran majoria d’urbes de tota l’illa, ja que en tota la seva extensió, només hi ha 4 pobles (ni 3, ni 5) amb més de 5000 habitants.

Varis racons a destacar, com per exemple, un arc de pedra de 150 m. erosionat per l’aigua,

tres roques de silueta escarpada a tocar de la costa (que segons la llegenda local pertanyen a 3 trols que es van empanar i que al sortir el Sol es van convertir en pedra... deurien ser d’Arenys),

columnes basàltiques (naturals) de forma hexagonal,

frailecillos (un animal a mig camí entre un pingüí i un colom), sorra de platja de color totalment negre, etc etc.

PARC NACIONAL D’SKAFSTAFELL
Continuem voltant l’illa per la carretera nacional (a vegades sense asfaltar) i ens trobem una zona amb tota una filada de cons volcànics de l’any 1450, segle amunt segle avall, ara ja totalment inactius.

També ens vam trobar amb un altre camp volcànic. Amb un de ben curiós però.

-I per què era tant curiós Sr. Jordi? us preguntareu
-Ara us ho explicaré petits
-Siiii. Siiiiiii. Si us plau.
-Doncs perquè després que el volcà expulsés i escampés la lava, aquesta es va solidificar, quedant com a resultat un terreny porós de tonalitat negre. Degut al pas del temps i al fet d’estar prop d’un glacial, hi ha aparegut una mena d’estora de molsa d’uns 15-20 cm. que recobreix tot el terra, donant-li una consistència elàstica.
-Ohhhhh. Què llest que és!
-Si, gràcies. Autògrafs de 5 a 6. Ah! Fotos no.

Aquí vam passar un parell de dies gaudint de la grandesa i bellesa del Vatnajökull i de les seves llengües glacials. El Vatnajökull és el tercer glacial més gran del món, només superat per Groenlàndia i l’Antàrtida.

Apart de patejar i fer un cim, més salts d’aigua i unes curioses casetes del s. XIX, amb parets i teulada recobertes d’herba.

LA LLACUNA GLACIAL DE JöKULSÁRLÓN
I continuem amb un altre dels noms impronunciables del país!
...per sort, la bellesa del lloc és bastant superior a la del seu fonema.

Una de les incomptables llengües del peacho de glacial abans comentat, desemboca en un Lluís llac ple d’icebergs. Sí a això hi afegim que feia un dia destapat i amb bon Sol, i que el fotògraf mereixeria estar al National Geographic, el resultat és que cada foto és una postal, modèstia apart!

El llac aquest tenia una obertura, per on els icebergs anaven a morir a l’aigua del mar.

Personalment i sense cap mena de dubte, una de les millor parts del viatge.
I pels guiris, bueno, vull dir pels més guiris encara (els de xancletes i mitjons), organitzaven viatges amb un vehicle amfibi (camió-barca) que s’endinsava per mig del llac i on com a collonada et servien un whisky amb gel del glacial. La broma sortia per un paston i els tres catalans van decidir que hi pujaria la mare del topo.

Després... carretera i manta.
Un bon trecho fins arribar a una de les capitals de l’illa: un poble pesquer de 6000 habitants:

EGILSTADIR
Del següent dia, no gaire a destacar.

L’objectiu era anar del sud al nord de l’illa, intentant trobar algun al·licient pel camí. Per no fer un dia sencer a la carretera, vam aturar-nos a veure el salt d’aigua número 467 per després visitar un poblet ubicat a un dels fiords orientals.

Per qui no ho sàpiga, un fiord ve a ser com un golf, no un lloc d’aquells verds ple de forats i pijos, sinó un paratge natural format amb una entrada d’aigua de varis quilòmetres de longitud envoltada per muntanyes escarpades a costat i costat.

LLAC MYVATN I RODALIES
Tot viatge nòmada té excepció, i aquest, evidentment, també.
En aquest bonic paratge hi vam dedicar tres dies, i és que hi havia molta teca a fer…

Des de pseudo-cràters, que són com un intent de cràter que no ha arribat a ser volcà. Per entendre’ns, és com una bombolla d’aire calent (o pet en llenguatge més casolà) que es tira el terra, i que dóna al terreny aquesta forma de conys. Ai! Perdó... de cons. No sé en què estaria pensant.

Hverfjall, un antic volcà amb cràter de 150 m. de diàmetre, amb el seu corresponent camp de lava al costat amb formes escarpades molt curioses i que es deia Dimmu Borgir, com el grup aquell de heavies pollosos.

Apart d’això, el llac mateix era molt txulo i ple de mosques i mosquits que ajudaven a convertir-lo en una jornada encara més inoblidable.

Què més?
Doncs Leirhnjúkur ,una zona on un volcà va erosionar al 1975 i un altre al 1984, i on s’hi espera imminentment una altra explosió, ja que hi ha llocs on han detectat que el terra s’està abombant. Aquesta zona, com us podreu imaginar, era molt, molt espectacular.

Es veia perfectament per on havien passat els rius de lava, ara convertit tot en pedra volcànica de color negre.
Però negre, negre.
No, no. De veritat.
Negre.
I quan dic negre, vull dir més negre que els collons d’un escarabat.
Així de negre.
Potser no tant com el pobre dissecat de Banyoles, però Déu ni do.

Per si tot això fos poc, també hi ha una Námaskard, terreny amb sulfuroses, pous amb fang i/o aigua bullint, i fumeroles, que no són més que pilonets de sorra que fumen. Jo personalment, crec que hi havia algú fumant sota per enganyar als 4 turistes babaus que arribàvem fins allà.
Bé, només és una teoria.

I al tercer dia, a un parc nacional d’evidentment fàcil pronúncia: Jökulsárgljúfur.
A destacar, un pateig d’unes hores sota la pluja (léase mullant-nos com tontos) per veure més formacions rocoses (o putes pedres per qui no sigui tan fi) i una muntanya amb els color del Milan, negre volcànic i roig degut als compostos ferrosos oxidats.

Ah si... m’oblidava de la part que us agradarà més:

El passeig amb el barco ballenero a Húsavik. Ja abans de pujar ens havien avisat de la poca probabilitat de veure a algun parent d’en Moby Dick (o Moby Tranca si ho traduïm al castellà).

Val, doncs l’única balena que vam veure, va ser la d’una puta vella alemanya que amb tant de va-i-ve del vaixell se’n va anar a potar. Però la guarra, veient que estava marejada, no se’n podia anar al darrera. Noooo. Es va haver de posar a davant de tot i en contra de la direcció del vent. Total, que tots els trallats de la iaia del rock van anar cap dins el vaixell.

Sort que dúiem l’impermeable que ens havien deixat!
Però això no treu que el meu bonic gorro de color negre i de marca Mercadillo quedés decorat amb 4 punts d’un to acarbassat.

CAP A LA PENÍNSULA D’SNAEFELLS
Després de deixar la què vam fer casa nostra per 3 dies, (on graciosament, l’aigua calenta provenia d’una zona geotèrmica i per tant feia pudor a sofre, vaja, a ous podrits), ens dirigim cap a la península d’Snaefells, a l’oest de l’illa.

De camí, parem a Akureyri, la ciutat més bonica de tota l’illa, on, vés per on, servien balena, plat que el menda va voler provar. La sorpresa va venir quan em van posar sobre la taula algo semblant a un entrecot de vedella. Al dir-li a la mossa

-Jei, ai am sorri bat i güon weil (escolta bonica, que jo he demanat balena)
-Oh. I am perri but this is whale! (Oh! però si això és balena)
-Bat dis is mit (Cony, que no sé anglès però no sóc tonto. Tu a mi no em fots el pal)
-Mmmhhh... most of people think it’s fish, but actually, it’s meat (Cony, no teníeu l’orca Ulisses al zoo de Barna? No li has vist mai la tranca? Això vol dir que és un mamífer. No la té tan gran com tu, però no deixa de ser un mamífer)
-Aaaahhh. O kei. Sènkiu (gràcies nena. A quina hora plegues?)
-You’re welcome! (anem al wàter i fes-me teva)

Després de la visita cul-tural... cap a la península d’Snaefells!, on teníem prevista una sortida al glacial d’Snaefellsjökull, però que no vam poder realitzar.
Al preguntar a una senyora d’on se sortia per anar a fer l’excursió del glacial (compost per un tour amb camió, un passeig amb trineu de gossos, conduir una moto de neu, i -aquí sí- el més important: beure un güisquito amb gel de glacial), la tia gairebé es pixa a sobre de l’atac de riure...
Quan ja tenia prou aire per poder tornar a parlar, ens va comentar que ja s’havia acabat l’estiu, i que per ells, el setembre era temporada d’hivern. I que per tant, ja no feien més tours.
I la gràcia?
Ja, jo encara no li veig.

La millor part d’aquesta zona fou gràcies a una noia amb sobrepès (que no és que sigui molt important que tingui sobrepès, però ja sabeu que m’agrada ser detallista, tiquismiquis o torracollons i posar adjectius a tot, i el que més li escau és aquest), qui amb gestos i sons ens va imitar a una foca.
Vam entendre que intentava dir-nos que a la platja n’hi havia.

I si senyor! Hi havia foques, amb els bigotis, el greix i en mamada, vull dir en manada. No sé què em passa avui que tot és desvia cap aquest tema. Seran masses dies de solter?
Asuka, torna! Que tinc els ous plens... d’amor, clar.

LA TORNADA
Vam estar un dia més per acabar de tancar el cercle. I no és que em posi poètic, sensible o tonto, sinó que la carretera es deia Ring road i vam anar a parar un altre cop a Reykjavik.

A destacar? Que al passar el dia passejant per Akranes, un poble on hi havia les cases més antigues d’Islàndia, vam veure unes balenes prop de la costa. Tot i veure-les de molt lluny, feien dos cops un vaixell que hi corria a prop.
Així que va ser una manera de posar la Guinda al Pastel, com dirien els de l’Ebre cap enllà.

I per acabar… gairebé lo mateix que per començar…
Tornàvem amb la gran Iberia, icona espanyol, i com a tal, una puta merda.
Apart d’anar amb retard, a l’arribar a l’aeroport de Barna no tenien escales per baixar-nos de l’avió.

Per fi, aconseguim arribar a la terminal. I al sortir, evidentment, ja havíem perdut l’últim tren cap a Canet.
Arribem a l’estació de Josep Sans i em trobo a tres pobres guiris (a qui de l’aeroport a Sants ja els havien fotut la cartera) intentant explicar-li la situació al cap d’estació, qui molt amablement, al veure que només parlaven anglès els hi va contestar
-No sé que coño decís! i va marxar.

Welcome back to Spain! (Com estimo el meu país!!!)

Ps. Per sort (i per solidaritat), vaig tenir compassió de les pobres noies, i al traduir el què deien a una tia del personal de l’estació, els va indicar la comissaria de poli on havien d’anar, lloc on per entrar a treballar també demanen un nivell d’anglès de Proficiency…
Que Déu les agafi confessades!

Pps. Iepppsss ! Perdó Javarist (i companyia).
Ja em descuidava de respondre el per què del reportatge. Ja sabeu, al motiu pel qual vau reduir la quantitat de cubates semanal, el motiu pel qual anéssiu demanant calers casa per casa, el motiu perquè venguéssiu el vostre cos al Camp Nou per tal de subvencionar-me el viatge!
I em sap greu no poder donar resposta a tal enigma, però és que en tota Islàndia no vaig trobar ni una sola esquimal. Tots els habitants eren tipus Gudjonsen, uns amb barba i altres amb faldilles, però d’esquimals, res de res.

Si voleu esbrinar la resposta a tant curiosa pregunta, haureu de tornar a reunir calers i finançar-me un viatge a Groenlàndia, on si que n’hi ha.
Ja m’avisareu quan reuniu la pasta :)

FINITO