HUMOR AMARILLO
(CRÒNICA DEL VIATGE A JAPÓ)
CULTURA
Com tots ja sabeu, o hauríeu de saber, les diferències culturals entre el nostre gran país (ple de patxanga, corrupció i vividors), i un de desenvolupat i ple de gent treballadora, són molt grans.
Per començar, l’hospitalitat.
No sé si esmorcen kelloggs amb sake, però aquesta gent està tot el dia somrient. És acollonant l’alegria que desprenen i les ganes d’ajudar que tenen.
El tema sexual però, és un món apart.
Creia haver sentit que al Japó havien viscut una revolució sexual, que el sector femení utilitzava al masculí com a instrument sexual, i que se’ls follaven de dos en dos; que la penya es muntava orgies pel carrer; i bla bla bla.
Amb lo què un català amb una botifarra de
Doncs bé... caca de la vaca!!! Aquesta gent deuen de tenir por de les malalties de transmissió tàctil, o que s’encomanen per contacte, o com collons es digui, puix que no es toquen mai.
Per saludar, utilitzen aquells cops de cap tan graciosos (+).
Mostres d’amor o afecció... Ha!... Ni un trist petó vaig veure en 10 dies; les parelles més agosarades i progres s’agafaven de la mà…tots desheretats si els veiessin els seus pares.
(+) Això em fa reflexionar sobre obrir un negoci de massatges, ja que 5 de cada 3 japonesos deu patir lesions de cervicals
Una de les coses que sobta és la bona Fe d’aquesta xent.
Pots deixar el bolso tranquil·lament a un racó del bar i ningú te’l fotrà.
No m’estranya que siguin l’objectiu número 1 dels carteristes quan vénen a Spain!
MENJAR
No tenint ni puta idea de què em trobaria, estava bastant jinyat abans de marxar. Només coneixia els sushis i poca cosa més. Doncs bé, vaig sortir agradablement sorprès ja que he tornat un fan de la cuina japo.
L’estil de menjar... ideal pels gordos golafres. Tota la taula plena de diferents plats amb coses de noms impronunciables, de les quals anaves estirant d’aquí i d’allà fins que t’havies de descordar els pantalons de lo jarto que acabaves, cosa per cert, agraïda per les groguenques fèmines.
Durant el viatge, creia haver respost a una de les preguntes existencials i tan transcendentals que els meus íntims amics saben que de tant en tant m’amoïnen...
I no, tot i que podria ser, no és ‘Per què la paraula Saragossa –que és una ciutat- conté la paraula Aragó –que és una comunitat-?’, sinó
‘Per què collons són de color groc aquesta gent?’ Però ho sento impacients lectors, em faré l’interessant i contestaré aquesta pregunta d’aquí dos apartats. Primer tocarem el tema beguda...
Contestant a les preguntes d’en Gervasi (no en Deferr, sinó l’amic hippie d’Arenys),
Això si, només dues marques (Kirin i Asahi) i cap de les dues és massa bona. Però clar, va tocar fer un esforç i beure-la, tot sigui per evitar la dolorosa mort per deshidratació.
El sake?
Si. N’hi ha i la penya se’l beu. És potser la beguda més famosa, però tampoc trobes gent pel carrer fent botellons o tajant-se fins la mort. No tenen la cultura espanyola d’anar al bar a fer maratons a beure qui pot més.
I a Disneylandia, hi ha birra?
Suposo que no cal resposta… Hòstia amic, que és un lloc per nens. Com vols que hi venguin alcohol? Imagina’t que un nen veu el Mickey Mouse i el Pato McDonald tot siegus donant-se per l’ojete… lleig!!
TECNOLOGIA
Tothom té càmera digital tamany Smoking Blue, Ipod (els mp3 són per iaios), telèfons que fan cafès i planxen la roba, i tot de birgueries d’aquestes.
Pel carrer flipes amb les infraestructures... una xarxa de metro acollonant (…en japonès, amb lo que saps què has de baixar del metro a l’estació del quadradet amb tres pals i una rodona) amb 12 línies públiques, altres de privades, monorail. Una delícia moure’t d’un lloc a un altre.
TEMES ESCATOLÒGICS
Primer, deixeu-me fer una menció especial dels wàters.
Com he comentat al punt anterior, només caminant pel carrer, ja t’adones de lo avançat què està el país. A l’entrar a una casa o hotel, també hi pots trobar tot de pijades (aire acondicionat, llums automàtics,...), però, txa txan txa txan…
Flipa amb els wàters...
Vas tu amb ganes de pixar o cagar, i et trobes amb un wàter amb manual d’instruccions (evidentment, en japonès) on t’expliquen com donar-li temperatura al seient, si vols fer servir la funció bidet (amb temperatura de l’aigua i pressió). Una gozada vaja. Això sí, una recomanació… aneu-hi amb temps perquè potser us feu la feina sobre).
Bé, com us he promès anteriorment, reprenem el tema del dubte existencial...
Per què són grocs? Per què tenen aquella cara de restrets?
Dues preguntes i una mateixa hipòtesi com a resposta.
Després dels primers cinc dies, el número de caques emeses pel meu verge cul era zero. Mai he tingut cap problema de timidesa alhora de cagar a un lloc estrany (com demostra l’experiència de fer-ho a llocs tan desagradables com ara l’estació d’en Sans, el càmping d’Holanda, o benzineres, per posar uns exemples), amb lo què aquesta falta de regularitat la vaig atribuir al menjar.
I fent dosi dels coneixements de filosofia impartits per
"Aquesta gent són grocs i tenen cara restrets perquè gairebé no caguen, i quan ho fan, doncs clar, van restrets. I clar, de tant apretar se’ls queda aquella cara."
Si, ja sé que és una burrada el què acabo de dir i m’agradaria haver-me pogut saltar aquest punt. Però provenint d’una cultura on venerem a un tros de fusta que caga, on posem una figura d’un tiu defecant enmig d’un pessebre amb motiu religiós, i on la meitat de l’humor és escatològic, crec que s’havia de fer.
I si a sobre, hi sumem els amics que tinc, haig de tocar aquest tema per força. Si no ho fes, sé que us emprenyaríeu. Així que tot sigui per conservar la vostra amistat.
Així que insistint més sobre el tema, avanço la resposta a una pregunta que sé què em fareu...
El remolí de l’aigua del wàter gira en el mateix sentit que a Espanya. La diferència és que quan tires de la cadena, no veus la desagradable (o graciosa, això ja cada qual que decideixi) imatge d’un cagarro donant voltes, com si d’una tragèdia grega es tractés, on un tros de merda lluita per no acabar absorbit tuberia avall.
ARQUITECTURA, CONSTRUCCIÓ I CIUTAT
Només dues paraules per descriure-ho... im prezionante.
Com us he comentat prèviament, l’interior de les cases està ple de serveis.
Des de fora, són totalment diferents al què estem acostumats. Trobem grans teulades inclinades amb formes punxegudes, bonics trobaments i tot de motius de decoració.
Als pobles, la majoria de cases són de només una o dues plantes. Això fa que els pobles s’estenguin molt en superfície, fent gairebé indispensable l’ús d’un vehicle, sigui cotxe, sigui bicicleta -vehicle oficial del país, utilitzat no només per estudiants, sinó per senyoretes, businessmen i avis que et fan posar l’ai al cor, entre altres.
A la ciutat la cosa ja és diferent. Evidentment, els pisos són petitonets (per no dir de tamany microscòpic. Riu-te’n dels pisos de
Hi podem trobar molts edificis singulars, amb formes geomètriques increïbles! A les fotos en podreu veure alguns dels molts que hi ha!
Una altra són els edificis alts... Mai he estat un fan d’ells, però la veritat és que caminar per la ciutat a plena nit amb una lluminositat acollonant i veure tot de reflexos és un goig per la vista.
Per contra del què pugui semblar, és una ciutat amb trànsit, però no és cap cosa de l’altre món. El què sí sorprèn és la quantitat de peatons què hi ha. Vagis on vagis és com caminar per mig de les 
Rambles, però en comptes d’esquivar turistes, has d’esquivar cares somrients.
Els temples són també un altre punt a destacar. Acostumat a veure esglésies, veure qualsevol de les Pagodes que et trobes, es d’agrair. Formes boniques, colors, sempre envoltades per jardins cuidats... molt, molt maco! Millor però, mireu les fotos i opineu vosaltres mateixos.
Palau imperial
PREUS
És un país car, perquè negar-ho!
Tanmateix, tampoc és quelcom que faci tirar-te enrere alhora d’elegir-ho com a destí de viatge.
Preu hotel per persona (amb esmorzar): 4500 ¥-5000 ¥
Cervesa a un restaurant: 700 ¥
Cafè: 300 ¥ - 500 ¥
Plat de noodles (fideus xinos): 500 ¥ - 700 ¥
Sopar tipus europeu (carn, pasta,...): 2500 ¥
Transport: 1000 ¥ bitllet diari per zona de Tokyo.
Càmera digital: 30000 ¥ una de puta mare
JAPONESES
Tot i que sigui l’últim punt, no significa que sigui el menys important. I és que si no fes un comentari, el sector masculí em trencaria la cara el dia que torni de l’exili.
Doncs això, que tots aquells aficionats a les orientals, ja podeu començar a estalviar i fer les maletes, doncs es el putu paraís!!!
En serio, són precioses. Te’n trobes de tots tamanys i formes. N’hi ha de grogues, altres de més grogues, i algunes altres d’encara més grogues.
Totes maquillades. Vull dir què totes es maquillen, unes poc i altres que es deuen deixar tot el sou en potingues.
Vestidetes amb pantalons, amb faldilles, vestides de colegialas, vestides de puta, pa tó los gustos!
Ala, a cascara-la!
Petons des de les antípodes
1 comentari:
No sabia si penjar aquest blog o no. Ha estat per petició d’algú, de qui no donaré el nom complert, però si un parell de pistes… comença per Xa- i acaba per -nares.
El motiu és que algunes coses ja han passat a la història (com p. ex. els Ipods) i l’altre, que el trobo escrit amb un llenguatge barroer, vulgar, i a vegades ofensiu. Però què hi farem! Tothom té un passat, oi?
Publica un comentari a l'entrada