Després de la sort que vam tenir el primer cop que vam anar a veure el llac Masshu i ens el vam trobar emboirat, vam decidir de tornar-hi al cap d’un parell de setmanes a veure si teníem menys sort però podem veure algo.
Res, nàstic de plàstic. Ens vam trobar la mateixa boira que ens impedia veure a més de dos pams.
Comentant-li el desengany al sr. Funaki (l’honorable jefe), aquest em digué:
-‘Oooooh, Tranquil Jordiiiii. Jooo ja et diréeee quan hi pots anaaaaaar’. ‘La millor épocaaa és la tardooooor’ (és que l’home parla allargant algunes vocals).
I un dia assolellat de tardor que estàvem fent el vago per casa, em truca i em diu:
-‘Què hi ha l’Asukaaaaa?’
‘Serà fill de puta’ pensava jo. ‘Que em donis de menjar no vol dir que et presti la dona’. Però mira, em van parir prudent (amb r) i em vaig saber mossegar la llengua.
-‘Si, un moment. Ara s’hi posa’.
Res, no patiu. Suposo que l’home s’expressa millor en japonès i li va dir a l’Asuka que aquell era un bon dia per anar a veure el llac. És més, al graciós poble de Teshikaga hi havia un enéssim festival de menjar. Follar no follaran, però en menjar no els guanya ningú als japonesos.
Feien una demostració de com fan i tallen Soba (tallarines de soja), i per 100 ¥ (uns 0,65 €) et deixaven agafar un grapat de formatges: tants quants et cabien a la ma. En el meu cas, 10. Durant l’estona que vaig estar mirant, qui més se’n va endur van ser 13, un home que amb aquelles manotes deuria ser paleta.
Entre altres activitats, feien carreres de menjar, on es sentaven 5 persones en una taula i qui s’acabava primer el plat, no el pagava. Fou prou divertit. Com a curiositat, vaig voler comprovar la meva velocitat tragadora punta, i menys mal que ho vaig fer a la intimitat, perquè quan el primer va acabar, jo encara estava bufant la segona palillada de fideus.
Després de l’atracada de menjar, a fer turisme. Vam arribar al mirador (al què no s’ha de pagar) i vam disfrutar de la vista. Sort que vam fer cas al jefe.
I és ben cert que t’has de deixar aconsellar pels locals. La foggy season (època de boira) ja havia passat i feia un dia amb un Sol de co**ons i sense un p*** núvol.
Al final no era una llegenda urbana… també hi ha dies de Sol al llac Masshu.
Ens havien comentat que a prop hi havia un estany preciós, que era tant o més maco que el llac.
Ja que en total havíem fet més d’una hora i mitja de carretera, no ens venia de fer 20 minuts més. I realment, va valdre molt la pena.
Era un estany enmig del bosc, alimentat amb aigua del llac Mashu, i que tenia un color blau zafir que no havia vist mai a la vida. Realment, molt millor que el llac i amb molta menys gent.
No sé si es pot apreciar bé a les fotos, però en directe era realment preciós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada