El sistema educatiu japonès

23 Oct. 07

Estimat diari,

Avui m’he proposat desmontar un mite. I és que fa uns dies em vaig assabentar d’una cosa que em va donar que pensar: a Japó, els nens no repeteixen curs.
D’altra banda, tots hem sentit a parlar de casos d’estudiants que no surten mai de l’habitació, que es passen tot el dia estudiant, i bla bla bla.
Tot això sembla una contradicció a primera vista, no? Són dues idees totalment antagòniques. Per què tancar-se a l’habitació i estudiar com un boig si igualment passaràs de curs?

Probablement estigui equivocat però jo m’he creat una teoria pròpia:
els nipons no estan acostumats a estudiar per un examen de veritat, i quan ho han de fer, el món els hi cau a sobre. A l’escola, tenen una mena d’examens els quals s’haurien de dir seguiments, ja que l’únic que fan és un seguiment, una avaluació informativa sobre el progrés acadèmic de l’alumne.
Llavors, què els obliga a estudiar si igualment passaran de curs? No tindran la por d’anar a una classe nova, no tindran por a què tots els seus amics passin i ells no. Això, independentment de què crec que els examens són un punt bàsic de l’aprenentatge.
El fet que no puguin repetir, personalment, ho trobo una idea dolentíssima. Els alumnes zoquetes alenteixen el ritme de la classe curs rera curs i al no poder ser penalitzats, no hi ha res que els motivi a canviar. I qui n’acaba sortint perjudicat és la resta d’alumnes.

Passada la primària, la història canvia una miqueta. A partir de llavors, els alumnes estan classificats.
I és que hi ha escoles de secundària “per llestos” i escoles de secundària “per tontos”. És una manera de generalitzar, està clar, però tampoc s’allunya massa de la realitat. Depèn d’on hagis estudiat, tindràs accés a un institut de més o menys prestigi i conseqüentment, més probabilitats d’entrar a una millor universitat en el futur. La universitat és un gran condicionant a l’hora de ser elegit o no per una feina.

De tant en tant, em toca anar a fer classe a alumnes de secundària (de 13 a 16 anys) i la diferència de nivells és abismal: des d’un nivell (d’anglès) altíssim, a un mig o a un de molt baix. Suposo que amb la resta d’assignatures passa el mateix.
A secundària, els alumnes continuen sense poder repetir curs.
Aquí, l’agravant -a nivell personal- és que l’anglès ja és una assignatura com les altres i per tant, generalment, vista com un tostón. Han passat de ser 3 classes l’any amb jocs i un guiri rebaixant-se, a 3 classes cada setmana, amb gramàtica, normes, pronunciació i tot això tant apassionant que ve amb el pack d’aprendre un idioma.

Amb lo raros (o potser millor dit, infreqüents) que som els guiris al Pol Nord japonès, els nens deuen pensar que ‘si no hi ha ni pingüins pel fred que fa, per què cony haig d’aprendre anglès? Amb qui el faré servir?’
Els adolescents són difícils de tractar i tot i que a vegades les classes són molt més amenes… pots parlar de més coses amb ells a part de quin és el teu sushi preferit?, les classes nombroses solen ser pitjors que els anells inferiors a l’infern de Dante.

Els instituts, tot i que no hi vaig, és més del mateix. Estan “classificats” per intel·ligència o més ben dit, per lo alt que cadascú vulgui apuntar el seu destí. Hi ha instituts -per exemple on treballava l’Asuka l’any passat, que de 100 alumnes que tenia el curs, només 2 volien fer les proves d’accés a l’universitat. No cal ni comentar la motivació d’uns alumnes que només estan allà per cumplir, per a què els hi donin el certificat escolar i poder anar a treballar als 18.

L’únic que és realment difícil en aquest sistema educatiu és aquesta prova d’accés a la Uni.
L’altre dia, parlant sobre això amb un parell de profes d’institut, es van posar a riure quan els hi comentava la idea que tenim (o almenys, que jo tenia fins ara) sobre la vida estudiantil japonesa, de tancar-se en una habitació i estudiar com bojos.
Em deien que l’examen d’accés si que és difícil però que després comença la bona vida. En general, clar. Sempre hi ha carreres, com per exemple, medicina, que són molt difícils però alhora molt ben remunerades, especialment en un país on la gent va al metge per qualsevol cosa. Cosa molt curiosa perquè aquí, la sanitat no és pública. Ben al contrari, has de pagar (i bastant!) cada cop que vas al metge. L’assegurança mèdica no cobreix res. És tan sols un percentatge de descompte sobre el preu de la visita.

És molt discutible, però el sistema de separar classes segons el nivell dels alumnes, em sembla molt correcte. Si hi ha un grup d’alumnes que s’hi vol posar i estudiar fort, no tenen que anar a remolc del vago liante de torn. I que consti que jo m’hi conto en aquest últim grup. Si hi ha alumnes que van a classe perquè és el què els hi toca i tan sols volen un diploma per poder treballar als 18, per què no posar-los tots junts i així no perjudiquen a ningú?

El què em sembla ridícul és el tema dels examens. Encara que fos un conyàs haver d’estudiar per aprovar-los, ara em semblen totalment necessaris. Primer com a motivació per aprendre i segon, com a lliçó del què ens espera a la vida. A vegades no fots res i la sort et somriu, a vegades t’hi esforces i ni així hi arribes, i d’altres, el teu esforç es veu recompensat.

Apart del fet que el no tenir examens comporti que les proves d’accés a l’universitat se’ls facin una muntanya, una altra conseqüència és el nivell cultural del japonès mig.
A bote pronto, i sense fer un estudi antropològic, és sorprenent les coses de coneixement general que no saben. Per posar un exemple tonto, molta gent no sap ni els noms dels dos partits polítics principals del país.
Potser sembla una crítica dura però és que m’ha sobtat molt trobar-me amb aquest model escolar en un país tant avançat tecnològicament. Suposo però, que la tecnologia és un món apart i té més a veure amb la metodologia i disciplina japonesa. Però bé, la tossuderia / detallisme / minimalisme japonés es mereix un article apart.
L’únic que volia fer amb aquest article és una crítica constructiva a un país i una cultura dels qui n’estic profundament enamorat, i donar la meva opinió sobre un canvi que em sembla necessari adoptar.

Jorudi-chan