Visita al metge

Ahir, per primera vegada des de que vaig arribar al Japó, vaig anar al metge.
Abans que us emocioneu i obriu el cava, deixeu-me dir que no és res sèrio. Només que feia un parell de setmanes que arrossegava un mal de coll i el dissabte pel matí em vaig aixecar parlant com el Sr. Corleone del Padrino.
Suposo que és el què passa quan tens una feina on sovint has d’alçar la veu perquè la canalla et senti.

Doncs això, que la senyora va trucar per informar-nos de l’hospital on havíem d’anar. Era dissabte i evidentment, no tots els hospitals estaven oberts.
Vam arribar al centre corresponent i li vaig donar la tarjeta mèdica a la noia somrient de recepció. Per lo cutre que era (el carnet, no la noia) em va recordar al carnet dels cromos Panini, empresa on em vaig gastar la meitat dels estalvis infantils en col·leccions de cromos xungues. Fa aproximadament un any, netejant un armari, em van venir a les mans un munt d’àlbums, i em vaig fer creus de la merda que havia arribat a coleccionar de petit. I és que hi ha gent que no té pietat… enredar a la canalla d’aquesta manera hauria de ser delicte penal.

Un cop omplerta la fitxa mèdica, va tocar esperar al metge.
No hi havia ningú a la sala d’espera, cosa que em féu dubtar sobre la reputació d’aquell hospital. El cap se m’omplia de dubtes i comentaris tipus ‘No fotem, segur que algun japonès es posa malalt en dissabte.’ ‘Per què hi ha un cotxe allargat, negre i amb flors a l’entrada?’ i bla bla bla.

A l’entrar, lo de sempre: un doctor amb una bata blanca.
Bé, amb una diferència. El doctor tenia un ull gros i molt obert, i un altre de més petit i semi-tancat. Semblava tret d’un hentai (manga guarro) o d’una peli d’aquelles que surt un doctor sumbat que fa experiments sadomassoquistes als guiris pringats que han anat a parar a la seva consulta.
Llavors, l'home em féu la pregunta de rigor: què et passa?
Resposta (…)
Pressió,
termòmetre,
un pal d’aquells a la boca. Aquí, l’agradable diferència fou que el pal no era de fusta d’aquella que provoca arcades, sinó de metall.

I per acabar la revisió, em va escoltar amb la xungada aquella, cosa de la qual sempre me n’he preguntat la funcionalitat. Té una utilitat real o tant sols és perquè et donin espasmos quan et toquen amb aquella cosa tant freda?
Clar, com que estem a Japó, país del manga, l’home va agafar un paper i va pintar un dibuix del meu tors (sense el 6-pack) colorejant unes zones en vermell.
Acabades les arts plàstiques, em va receptar un fotimer de medicaments que em fan anar endormiscat tot el dia. Ja us en passaré el nom, tranquils.

Als japonesos, en general, els encanta anar al metge i que els hi donin molts de medicaments. A mi, no.
De fet, hi ha molts metges i cap es fot de gana. És una professió molt ben pagada i hi ha dones que s’apunten a fer infermeria per conèixer un doctor i casar-s’hi. Si, els estrats socials encara són ben vigents aquí, i tant a la societat com a l’empresa, hi ha mil-i-un graons. I com sol passar, els de dalt no volen barrejar-se amb els de baix.

El què també em sobta molt és què els hi agradi tant anar al metge amb lo car que és. La seguretat no és pública i tot i que treballant pots optar per pagar assegurança, aquesta no et cobreix més que un tant per cent. Si no pagués seguro mèdic, la broma hauria sortit per 35 €, medicaments apart. Al ser-ho, va sortir per 10€.

Una altra de les coses que em va sorprendre va ser la diferència de tracte. A Spain, quan vas al metge, t’assentes, li dius el què et passa mentre ell assevera amb el cap i escriu algo illegible. Després et diu el què has de fer i t’assenyala la porta. En total, 3 minuts. Si arriba.
Aquí, un cop fet el diagnòstic de la patologia i la proposta d’intervenció, el metge, al saber el país que diu el meu DNI, anava dient.. Robérico, Rudorico, Roberito…clar, jo me’l mirava amb cara de póker mentre pensava Què diu aquest home? I jo m’haig de prendre el què m’ha receptat? Potser és que va fer un amic espanyol i no en recorda el nom. Ell em mirava com si jo no m’estigués esforçant a enténdre’l. Us puc ben jurar que jo m’hi esmerava però és que fàcil, fàcil, no m’ho posava. De sobte, se li va encendre la llumeta… Ibérico! Es veu que l’home havia vingut a Espanya i li havia encantat el jamong.

Després, ens va recomenar un restaurant italià i un francès on es menjava molt bé i ens va dir que la ciutat d’on és l’Asuka -Oota- és famosa pels pachinkos, les escura-butxaques (o perras que tragan) versió nipona.

Vaja, que anar al metge és tot un acte social. No només hi vas a que et curin, sinó que hi vas a fer amics o a conéixer restaurants nous.

Doncs res diari, et deixo que m’estic adormint.

Zzzzzz zzz zzzzzzzzzz