Disposat a no passar els 20 dies de vacances a la sibèria japonesa, vaig decidir tirar-me de la moto i anar de vacances a Honshu (l’illa principal de Japó) en busca de Sol i bon temps.
La zona escollida fou Kansai, d’on probablement us sonin les ciutats d’Osaka i Kyoto.
Més d’un mes d’ininterrumpuda búsqueda i captura per internet en recerca de lo més barato, van acabar traçant un itinerari relativament econòmic i bastant potent:
Kyoto-Nara-Kanazawa-Shirakawago-Takayama-Osaka-Koyasan.
El primer destí: Osaka.
DIA 0
Excitadíssim, tot cofoi i molt holgat de temps, tancava maletes el dia abans per tal de no anar desestressat el matí de l’endemà. Després de dinar, deixo l’apartament amb un somriure d’orella a orella i me’n vaig a la parada de bus.
Passa el primer bus i el paro. Res. Respuesta equivocada.
Passa el segon bus i el paro. Tampoc.
Vaig fer parar cada bus que passava, sota l’atent mirada del conductor i dels passatgers. Putu guiri deurien estar pensant.
Per trencar la norma del tres, a la quarta va arribar la vençuda… Un bus vermell chillón amb un dibuix enorme d’un avió. Llavors vaig entendre lo de les mirades furtives.
Un cop a l’aeroport, faig cua, facturo la maleta i quan em dono mitja volta, m’adono que m’havia deixat el llibre dins. Va ser l’inici de les liades amb el transport que s’anirien reiterant durant tot el viatge. Al cap d’una bona estona i quan la cua ja es començava a fer llarga, una que parlava algo d’anglès va entendre que l’únic que volia era el meu putu llibre del gran Jimi Hendrix. Me’l va donar i tothom content.
Com que en Choldi-san era l’únic guiri que hi havia a l’avió, les assafates van decidir ignorar-lo i donar les explicacions (aquelles que ningú s’escolta) en japonès. De totes maneres, si l’avió ha de caure desde
La situació, no sé perquè, em va fer recordar l’acudit aquell que diu:
- ¿Yal saben aquell de quin és el animal que vuela más alto?
- El conill de l’assafata.
El primer dia a Osaka no va tenir gens d’història. Arribar de nit i anar directament a l’hotel. Era tard i l’endemà a les 6.00 am havia de tornar a l’aerport a buscar els meus estimats progenitors.
Ens vam reunir, petons, abrassades i demés, i vam agafar el tren cap a Kyoto. Però això ja és un altre capítol del viatge.
Vam tornar a Osaka un parell de cops més: la primera, de passada; i l’altre a passar-hi l’últim dia.
DIA 7
El què vam fer aquest dia, bàsicament, va ser conèixer i flipar amb el transport públic. Hi ha algunes estacions de metro, que per anar de punta a punta, tardes uns 20 minuts caminant (en hora no punta).
El primer cop que vaig veure Akira, pel·lícula futurística i apocalíptica que va catapultar el manga per adults al nostre país, vaig veure molt exagerat que la gent visqués en immenses ciutats sota terra. Bé, després de viure-ho en persona, no em sembla gens exagerat. Realment, les ciutats subterrànies ja existeixen.
Trobar on havíem d’agafar el tren per anar a l’hotel va ser tot una epopeya. Lo de l’Ulises es queda curt. Després de preguntar mil-i-una vegades on estava la nostra línia, vam aconseguir-hi arribar.
Però encara no era el moment de cantar victòria. Un cop trobada la línia i l’andana, hi havia 7 trens que feien el mateix recorregut: Express, Sub-express, Semi-express, Rapid, Semi-Rapid, Local i un altre que ara no me’n recordo, diguem-li SkaLokal (pels vells temps).
Per la nit, tot ingènuament, vam quedar al punt d’informació de l’estació de Namba amb l’Ester i l’Andrés, companys durant bona part del viatge. Va ser un greu error. A l’estació hi havia 8 punts d’informació. El destí volia que ens trobéssim i per atzar, ho vam fer enmig d’un dels passadissos més concorreguts. Un cop reunits, vam sortir a la superfície, a respirar aire "pur"…
I un cop fora, a tornar a flipar. Tot de galeries cobertes amb una marabunta de gent en tots els sentits i direccions. Impressionant.
És la zona d’oci i t’hi pots trobar un miler de paradetes de menjar, sales recreatives, bars, etc etc.
Vam parar a sopar a una de les paradetes aquestes a fotre’ns dos plats típics: Takoyaki (unes boles amb un trosset de pop al mig) i Okonomiyaki (una mena de pancake, feta amb ous, farina, verdures i gambes o carn al mig).
Amb la panxa plena, tot es veu millor, i ens vam dedicar a vagabundejar sense rumb enmig d’aquell tumulto de gent, crits i sorolls.
Crec que la zona aquesta està activa les 24 hores del dia i realment no te n’adones de l’hora que és perquè hi ha tantes llums de neó que és impossible saber si és de dia o de nit.
DIA 9
Tornant de Koyasan, era el dia abans de marxar i també el vam passar a Osaka. Per dues raons: per conveniència (l’aeroport internacional està allà) i per visitar el parell de coses que remarquen les guies.
Osaka-jo (El castell)
Probablement, haureu vist aquest castell en alguna foto, peli o manga.
Després de llegir el què us diré, potser em direu snob i em retirareu l’amistat però, sincerament, em va decepcionar molt saber que aquest castell no era l’original sinó una reconstrucció feta de formigó. El fet que un edifici sigui una reconstrucció fa que se’n perdi la història i la identitat. El resultat n’és una freda rèplica, les parets del qual no parlen, no et poden explicar les batelletes d’antanyo. Al meu entendre, és clar.
L’entrada era abusiva i prenguérem la sàvia decisió de no entrar-hi. Per la raó anteriorment esmentada, dubto que hi hagués massa a veure.
Després, cap a la zona dels rascacels.
Floating Garden Observatory
Vam pujar a l’edifici més alt de la ciutat amb un ascensor que pujava 46 pisos en un temps rècord. Un cop dalt, podies gaudir d’una vista en rodó.
La ciutat en sí no té massa, tot sigui dit. És una gran massa urbana i des de dalt de l’edifici, veus ciment fins allà on t’arribi la vista. Era curiós, això sí, veure el traçat urbà de carreteres, que passaven per dintre edificis. Un teixit urbà acollonant.
Ens vam quedar a veure la posta de Sol des d’allà i de pas, tenir també la vista nocturna de la ciutat.
Osaka va ser, unànimament, la part que ens va agradar menys del viatge. Fou totalment reconstruida després de la segona guerra mundial i ara és una mega-urbe de negocis. De fet, si es contés el PIB de només la zona d’Osaka, aquesta seria la desena nació més rica del món.
A Osaka no es pot veure el Japó tradicional. La ciutat és un clar exemple de l’estil de vida actual japonès però sense aportar res de nou. Hi ha altres ciutats que ofereixen el mateix però a la vegada, hi pots trobar coses del passat.
Una de les coses que em va sorprendre moltíssim és que costa molt trobar rodamons a Japó. Entre altres coses, perquè un tiu fracassat es suïcida. En general, si una dona fracassa, pot tornar a casa perquè és socialment acceptable. Però no pels homes, fracassar és una deshonra, una vergonya que no molts estan disposats a suportar.
Osaka n’és l’excepció i es contabilitza que en els parcs de la vora del castell hi ha uns 10.000 indigents… tot un Canet de sense sostres. Veure els seus campaments entristeix a qualsevol, i per respecte, no vam tirar cap foto.
L’altra, és que Osaka és bruta. I no val l’excusa de què en general les ciutat són més brutes que els pobles. A Tokyo o a Kyoto gairebé no necessites plat per menjar. El terra deu estar més net de bacteris.
La nota positiva és que el millor apat ens el vam fotre aquí. Era l’últim sopar, com el d’en Jesús però en el nostre cas, ningú la va palmar per la traició d’un cabronet. Estàvem cansats i l’hotel estava a les afores de la ciutat, així que vam decidir anar a un bar de tapes (a la japonesa, clar) de davant de l’hotel. El menjar, realment excel·lent. Va ser una bona manera d’acabar el viatge.
Em sap greu tanta parrafada per tant poca cosa.
Espero que pugueu disfrutar més els altres dies, on les fotos ja parlen per sí soles.
Acabaré amb una frase robada d’en Gerard, un bon amic i millor persona:
Osaka-bat
1 comentari:
finally! an update. Nice plats tipics.
Publica un comentari a l'entrada