Kyoto

DIA 1

El viatge a Kyoto va tenir una arrencada fenomenal, vaja, immillorable: més de dues hores de peu esperant l’avió que duia els meus estimats progenitors.
Un cop van arribar i fetes les abrassades i comentaris corresponents, vam comprar (nosaltres solets) els bitllets de tren a una màquina automàtica. Quan ens disposàvem a anar cap a l’andana, ma mare posa el tiquet a la màquina, i de cop, aquesta se’ns torna boja. La màquina, no ma mare, i comença a fer llumetes i sorolls, i a emetre música manga. Per si la vergonya fos poca, ens apareix corrents un japonès disfressat d’uniforme fent una senyal d’X amb els braços.

* Al Japó, un cercle vol dir correcte i una X vol dir incorrecte. Si algú et fa això amb el braç vol dir que algo estàs fent malament. Moraleja: el nostre bitllet no era l’adequat.

Ja ens tens tornant cap a les màquines dispensadores. Al cap de tres minuts de mirar fixement la màquina (sense apretar cap botó, òbviament) l’home va entendre que no érem filòlegs en llengua japonesa i que sense la seva ajuda no ens en surtiríem.
Vam acabar pagant 4000 ¥ (uns 26 €) pel bitllet de Kyoto a Osaka.
Al pujar al tren, vam veure que la gent comprovava el número de seient al bitllet. Vam voler anar de llestos i escaquejar-nos i vam anar de pet, no a primera, sinó a business, amb uns sofàs l’hòstia de còmodes. Però tot lo bo dura poc i com era d’esperar, va venir el revisor. Vam interpretar el paper de guiris (pel qual ens van donar un Óscar coll) i molt educadament ens va fer fora del vagó, mentre ens feia reverències amb el cap.

Kyoto, estació central

Un altre dia, també vam provar de fer la pirula, agafant un tren express (ràpid) amb el bitllet d’un local (lent). A dues parades per arribar va venir la noia i al veure el bitllet ens va preguntar que què volíem fer, si pagar la diferència o baixar a la següent parada. Ens vam endur el nostre segon òscar de parla extrangera, fent veure que decidíem què fer. Com ja havíem premeditat, vam baixar a la següent parada. Evidentment. És que algú en dubtava?

Tot i haver-se passat un dia a l’avió, els meus pares tenien ganes de canya i el seu benjamí els n’hi va donar. Després de deixar les maletes a l’alberg, a fer el viatger. No el turista, sinó el viatger. Si no en sabeu la diferència, pregunteu-li a mon pare, que molt alegrement, us en farà una bona dissertació.
Per començar, Higashi Honganji, un temple proper, i per agafar forces i fugir de la calor (35 graus a l’ombra), a nodrir-nos. Primera prova de foc: els palillos xinos. Davant la meva sorpresa (ja tenia preparada la càmera per enfotre-me’n), se’n van sortir bé, tot i que per comoditat, van acabar menjant amb forquilla i cullera, en detriment del ganivet perquè al restaurant no en teníen.

Amb la panxa plena i sota aquell Sol que fonia les pedres, vam fer una bona caminada direcció Gion (el barri de les geishes), tot xino-xano i deixant-nos perdre per carrerons estrets, on no paràvem de topar-nos amb temples i més temples. De fet, em sembla que només a Kyoto, hi ha contabilitzats uns 2000 temples.

Dos temples miniatura entre mitjaneres.

Hi arribàvem a les 3.00 pm, i només fer-ho, ens topem amb 4 maiko (aprenent de geisha). Em va sorprendre moltíssim perquè segons totes les guies, només surten quan tomba el Sol i s’acosta l’hora de començar a treballar. A l’acostar-nos-hi, es va confirmar la teoria: ens estaven intentant prendre el pèl. Aquelles ties tenien de geisha lo que jo tinc de camerunès. Eren unes guiris com nosaltres que pagant algo de pasta, les havien vestit i maquillat com a geishes.

Després pensant-ho, sembla obvi. Una persona que treballa de nit, anant de casa de te a casa de te, i que necessita hores per maquillar-se, vestir-se i pentinar-se, no surtirà a deixar-se veure perquè quatre guiris tirin fotos just quan el Sol apreta més.

Gion, amb el doble de l'Evarist vestint una samarreta vermella a la foto de la dreta.

Després de caminar una mica més i quan ja ens havíem begut uns quatre litres d’aigua per barba, vam arribar a Kyomizudera, un temple budista situat a dalt d’un turó, des d’on hi havia una àmplia vista de la ciutat. Al costat mateix, hi ha el santuari Jishu.

Jishu (de vermell) i Kyomizudera (de fusta)

Aquest és un exemple de la tolerància de les religions orientals. Dos temples amb creences diferents, l’un al costat de l’altre. Us podeu imaginar una esglèsia i una mesquita juntes en un mateix recinte? Al continent asiàtic, això és molt comú. Les religions no pretenen tenir la veritat universal i titllar d’heretges i enviar a l’infern als qui pensin diferent. De fet, molts mestres budistes donen respostes obertes, i a les seves doctrines no hi ha veritats universals. Cadascú té la seva veritat i ells, com a molt t’ajudaran a trobar el camí, que hauràs de recórrer tu sol. Robat del blog d’en Biel, una exemplificació ben clara:

“El haiku més famós de la història fou escrit pel mestre budista Matsuo Basho que va viure al S.XVII. El mite diu que quan un deixeble li preguntà: "Mestre com puc arribar a la il·luminació?", el mestre després de quedar en silenci, senyalà l'estany que tenien davant seu i digué:

Un vell estany
salta la granota
soroll d'aigua”

Tornant a les vacances, aquell dia, en Déu es va emprenyar per la visita a la competència i em va castigar amb una bona cremada a la pell, la qual acabaria canviant al cap d’uns dies, qual sargantana.
És el preu de viure al Pol Nord i anar de vacances a un lloc amb Sol.

L’endemà vam llevar-nos aviat perquè teníem un plànning molt carregat. Havíem traçat ruta la nit anterior i teníem clar l’itinerari a seguir.

DIA 2

Vam plantar-nos a l’entrada de Ginkakuji (temple de plata) a primera hora i vam poder tirar les primeres fotos tranquils. De cop van arribar tres autocars plens de nens i la pau i tranquil·litat que es respiraven es van trencar per sempre més.
Tant el jardí com el temple estaven cuidats al més ínfim detall. Cap fulla al terra. Tot immaculat.

En acabar, vam decidir fer el camí de la saviesa, per veure si se’ns quedava algo.
Res de res.
El resultat foren 4 picades de mosquit, 3 per mi. Mira, almenys, un mosquit despistat es va equivocar d’objectiu. Sempre hem de mirar el got mig ple, no?

Durant i després del camí, ens vam anar aturant a algun temple. Sigui dit de passada, cobren entrada a la gran majoria d’ells i no en tots els casos s’ho valia. Vam pagar la novetada. Si mai hi aneu, digueu-m’ho i us diré a quins val la pena anar.

Una torii a la foto de l'esquerra i un cementiri a la de la dreta. Dos elements presents a cada temple.

L’últim objectiu projectat era Heian Jingu, un temple cèntric i enorme on hi havia una Torii (portal vermell) també gegant, per sota de la qual hi passaven 4 carrils en cada sentit.

El temple és maco però lo que fou increïble, el jardí. No savia cap on tirar les fotos perquè era bonic des de qualsevol angle, tot i que no es pugui apreciar a les fotos :$

El jardí s’ha fet en part famós per sortir a Memòries d’una Geisha, novel·la i peli fetes per yankees i bastant criticades pels numerosos errors i enfocs equívocs que té (segons el poble japonès).

Ja rebentats per la patejada i el Sol, vam buscar aixopluc a un restaurant que curiosament té el mateix nom que la nòvia, Asuka, que vol dir ocell volador. Volador sense i, degenerats.

Per omplir el dia, vam donar una altra volteta per Gion. I per rematar-lo, l’enéssima pagoda, que sobre el mapa estava aprop però que va acabar sent una patejada de més de mitja hora, a sumar a les 8 ó 9 que ja dúiem.

Deixeu-me acabar el dia amb una simpàtica anècdota que reflecteix l’amabilitat i el bon tarannà japonès. Un ancià que anava amb bici i a qui li vam preguntar el camí (no en el seu idioma), va baixar de la bici d’un vertiginós salt i ens va explicar gesticulant tant bé com va poder, com arribar-hi. Gairebé ens hi acompanya a peu.
La mateixa actitut d’un arenyenc davant un guiri. Segur.

DIA 3

Per poder passar el quart dia de les vacances a Nara, vam voler condensar l’estada a Kyoto i ens vam marcar dos objectius ben allunyats entre sí pel tercer dia: el nord-oest i el sud-est de Kyoto.

Un guiri vestit de guiri fent el burro en un lloc sagrat.

Vam començar pel sud-est. Després de Tofukuji, un temple gros però amb no massa a destacar, vam anar a Fushiiminari-taisha, una de les parts on em feia més gràcia anar i que curiosament, hi havia algunes guies que ni te’n parlaven.
Ho havia vist a algun manga primer i tafanejant per internet després. Hi ha noséquants mil toriis (portes vermelles) l’una darrera l’altra per diferents camins al llarg d’un turó.

A mi em va semblar molt maco i amb un toc místic. Entenc però, que potser a algú li cansi tant de porteta vermella i puja-baixa escales.
Allà vam suar la gota gorda. I és que fou pujar escales durant una hora a 35° -menys mal que no tocava el Sol. Ens deuríem aprimar 4 kilos cadascú. A ma mare, tant fina ella, no l’havia vist mai suar tant. De fet, de tant en tant m’anava llençant mirades assessines. Vaig deduir que tantes portes d’aquell color “hortera” li sobraven. 'Vistes quatre, vistes totes'.

Després, a xupar 2 hores de bus, que van anar bé per refer-nos, i ens vam plantar a l’extrem oposat, el nord-oest. Allà, hi havia Kinkakuji (el temple daurat), una de les zones més turístiques de la ciutat, per no dir la que més. El d’ara és una rèplica de l’original (un sumbat el va cremar) i tot i ser maco, el trobo massa cridaner. Si hagués de triar un dels dos –típica pregunta japonesa-, em quedaria amb el Ginkakuji (el temple de plata).

Seguint la ruta, vam anar a parar a Ryoanji, un temple amb una cullonada zen. Els jardins zen són aquells fets de pedretes, pentinades amb un rastrell i amb diferents formes geomètriques. En general, trobo que són molt macos i segons totes les guies, aquell n’era el súmun; “Tothom qui observa Ryoanji, troba la pau. Només algú sense sentiments no s’emocionaria”. Deu ser això però vaig trobar un robo el què ens van fer pagar per l’entrada; tot plegat per un rectangle de 50 m2 amb tres pedretes al mig. En vaig veure de molt més bonics i definitivament, no us recomano que hi aneu.

Per a perllongar l’estat de serenor i pau interior, vaig portar a mons pares a un sushi bar. Tot i ser ciutat sense mar i el peix no de primera qualitat, inclús a ma mare li van agradar. Potser va influir que per error, vam demanar una litrona de birra per barba. Ja feia una cara rara el cambrer, ja…en voleu tres? -deia. Mirant-nos l’un a l’altre i corroborant que érem tres, li vam dir que Clar. Més tard ho vam entendre.
El dia va acabar amb tres canetencs fent esses pet Kyoto, intentant trobar el camí de tornada a l'alberg.