Un mes després d’haver tornat de vacances, la nòvia encara feia morros perquè me n’havia anat sense ella, perquè m’ho havia passat molt bé sense ella i perquè m’havia deixat molta pasta sense ella.
Així que per fer-la contenta (i guanyar-me els seus favors, per què negar-ho?) ens en vam anar de cap de setmana pel pont de
Si, què passa? Aquí també és festiu.
Al parc natural de Shiretoko.
Shiretoko és una península situada al nord-est de Hokkaido, i el seu nom significa “final de terra” en aïnu, la llengua dels natius de l’illa.
La seva morfologia estreta i allargada és freqüentment comparada amb la forma d’un dit. Els més barroers no poden evitar comparar-ho amb una altra cosa.
Allà hi ha Io-zan, un dels volcans més actius del Japó, l’última erupció del qual fou al 1988. És curiós que tingui aquest nom perquè hi ha un altre volcà amb el mateix nom. Si teniu bona memòria, a Io-zan I de Hokkaido i II de Japong l’havíem batejat com a ‘Javarist’ durant l’excursió al llac Masshu. El símil estava claríssim: els dos disfruten treient fum.
S’ha contabilitzat que al porc nacional hi habiten uns 600 ossos pardillos, que són els de color ramon, que digui marron. Això em recorda l’acudit aquell de:
“Eso es un oso pardo que estaba hasiendo caca en el bosque y en eso que va un conejo y se pone a haser caca a su lado. El oso se lo mira de dalt a baix i li diu:
-Escolta, ¿no te importa que se te quede caca enganchada al pelaje?
-El conill, todo molesto porque no le dejaban cagar en pas, se’l mira i li solta un sec i rotund ‘No’.
-El oso, todo serio y ya habiendo acabado de defecar, agarra el conill por el pescueso y se limpia el culo con su cara.”
Clar, com a tota faula d’animals, aquesta també una moralitat, que podria ser ‘pensa abans de respondre’; ‘no facis caca amb altra gent al costat’; ‘talla’t els pèls del cul’ etc.
Va, tornem a Shiretoko i els ossos.
Està molt molt recomanat no endinsar-te al parc per conta pròpia. Inclús a l’entrada del parc, que és la part turística i l’únic lloc on hi ha carreteres, et fan dur una esquella (la campana aquella que duu el bestiar) per a qualsevol caminada. Això feia més que mai sentir-te part del ramat.
L’honorable jefe ens va deixar el cotxe pel cap de setmana. Així que el dia abans va tocar grabar CDs i que el fill de p*** d’en Ramonsin i cia es quedessin pasta pel cànon.
Després de fer anar la tartana 4 hores, patint que no ens deixés tirats a qualsevol cuneta, vam arribar a Rausu, a l’extrem oriental de l’illa.
Des d’allà, en un dia sense boira, es pot veure l’illa de Kunashir que pertany a les illes Kurils, un arxipèlag d’una cinquantena d’illes volcàniques que s’extenen des del Nord-Est de Hokkaido fins al sud de Kamchatka.
Hi ha una mica de follon amb Rússia perquè tots dos països les proclamen com a seves. No per simpatia, però jo de fet estic amb Japó. Després de perdre la guerra al 1945, els aliats van decretar que Japó es quedés amb les terres que tenia abans del periode expansionista i que per tant, havia de retornar totes les terres que havia conquerit ‘malvadament i per avarícia’. Fins aquí, cap problema.
El fet és que aquestes illes ja li pertanyien abans. Hi ha un tractat entre Rússia i Japó, que data del 1875, i segons el qual els primers adquirien Sahkalin i els segons es quedaven amb totes les illes kurils.
De fet, aquestes illes estan pràcticament deshabitades. Hi ha uns 35 volcans actius (veure els triangles de la primera foto) i el clima no és massa propici que diguem. O neva o pots fer carn a la brasa sense graelles.
Els quatre primers sumbats que van estar disposats a passar fred i anar-hi a viure, eren japonesos, no russos. Les infrastructures (carreteres i demés) també foren creades pels nipons.
Llavors, per què tant d’interès per quatre rocs?
Resulta que aquella zona està farcida de crancs. Els siberites i els treballadors il·legals de Marva sabreu que el cranc de Kamchatka és considerat una exquisitat i val una pasta. Doncs bé, a les illes Kurils també hi ha aquest cranc. Per això hi ha tanta polèmica per aquests rocots, per la pasta que generen.
Ara mateix, la situació està amb Japó encara reclamant les quatre illes més properes a Hokkaido mentre que l’hijo Putin no les deixa anar.
Però bé, tornem al cap de setmana de l’amic Xorx. Aquest i la dona, un cop a Rausu, van agafar una carretera sinuosa que s’enfilava per l’esquerpada península. La carretera era d’aquelles on una persona marejada fotria una bona trallada si prèviament s’ha fotut un bon tiberi, o en el cas d’estar en dejú, treuria uns quants bilis.
La cara que faig a la foto no és perquè anés restret (cosa que no hi anava, tot siguit dit) sinó perquè vam parar a un mirador on fotia una rasca de la hòstia, especialment si
Des d’allà hi ha una bonica vista cap a l’oceà, i a vegades també cap al mont Io. Malauradament, el tiu deuria estar a mitja partida de poker amb els seus colegues perquè estava tot tapat.
Vam anar a dinar al centre d’Informació del parc, on vam veure uns no-japonesos!!!
Vosaltres: -Uaaaalà… I què?
Doncs que a qualsevol altre lloc això no seria notícia, però quan vius a Kushiro i et sents com l’animal exòtic del zoo, sempre fa il·lusió trobar-te altres estrangers. Ajuda a no sentir-te tan raro.
- I què vas menjar putu gordo? Algun maleducat lector es preguntarà.
Doncs com sempre, seguint les oportunitats de provar nous plats, hi havia Reno al menú i me’l vaig demanar… El plat era arròs (com no) amb curri i reno. Així que em vaig fotre a un dels esclaus del barbut borratxo que crida ‘Jou jou jou’.
Alguna pànfila: -Ooooiii, però si són una monadaaa. Com et vas poder menjar un animaló d’aquells?
Xorx: -Doncs obrint la boca i mastegant, reina.
Pànfila 2: Jo és que no savia que es puguessin menjar. Pensava que només servien per fer bolsos de
Bé de fet no és veritat que em zampés un isard. Amb aquella quantitat caldrien 2.000.000 de persones per acabar-se’n un. Quina collonada, tu! De carn hi havia 3 boletes tamany Cheetos pelotazos.
Potser era pel camuflatge del curri però la carn en sí no tenia res d’especial.
Després, per ajudar a pair tan ofenós tiberi, a patejar una mica per la zona de Shiretoko-goko (els cinc llacs de Shiretoko). És un recorregut d’uns 90 minuts al voltant d’uns llacs.
- Quants?
- Cony, 5! Si us ho acabo de dir.
La caminadeta va estar molt bé. És una zona molt maca i amb la varietat cromàtica que oferia la tardor, fou una experiència sobrecollidora. Oix, que idíl·lic!
Deixant adjectius exalçadors de banda, tot i ser principi de tardor, el conjunt era molt bonic. Va, unes fotos per a què cadascú en faci la seva valoració:
A mitja caminada vam trobar un cartell molt graciós que et documentava sobre els isards. Hi havia dues fotos, una amb les caques d’estiu i una altra amb les caques d’hivern. Vaja, un manual de supervivència per escatòlegs aficionats. Així, apart de caminar podien entretenir-se conversant, debatint, analitzant, o fins i tot tocant les tifes per tal d’identificar-ne l’època. Aquí teniu la prova que no us enredo:
El plat fort fou la nit. Després de veure com el Sol es ponia pel mar des de dalt d’un turó i només sentint el soroll de les gavines, vam dirigir-nos cap al niu d’amor, llegeixi’s hotel. L’esmentat hotel deuria tenir més d’un segle i per lo cutre que era i la de terratrèmols que hi ha per aquí, em va sorprendre molt que encara no hagués caigut. Bé, no comencem sent negatius i comentem lo bo… el tiberi. La teca estava de perles: un munt de peix fresc, i com sempre, verdures no identificades amb colors i formes que no havia vist mai.
Lo dolent? El preu. Un pastón.
Lo més dolent? L’habitació. Una habitació petita on hi deuria haver dormit una persona de sobrepès. A mi, que la gent tingui sobrepès no m’importa sempre i quan no em toquin al seient del costat a l’avió (per qüestions òbvies d’espai) o no em toqui dormir després seu en un terra de tatami, on sense sots també m’hi deixo l’esquena.
Després d’entrebancar-nos amb els sots i intentar trobar una zona més o menys plana on assentar-nos, vam descobrir que a l’habitació hi fotia un fred que pelava. I la puta calefacció no anava. La resta d’habitacions, plenes.
I lo pitjor? El perfum, l’eau de toilette. En català, el flaire a pixat.
Només pujar a la planta pis, al sortir de la caixa d’escales i posar un peu al passadís, t’entrava una ferum d’orins per les fosses nassals que que… ho sento però per un cop no puc trobar cap comparatiu.
I clar, on havia d’estar la nostra habitació?… davant
Gràcies Murphy.
Per treure’ns el mal rotllo i el fred de sobre, què millor que un banyet calentó? Així que de pet a la dutxa! Em despiloto, entro a la sala i veig la tina del bany tota marró. Era degut a l’òxid de les canyeries però semblava que algú si hagués cagat i per tant, em vaig quedar sense banyito. Dutxa ràpida i de cap a l’habitació perfumada, freda i plena de bonys.
Per l’endemà, havíem reservat un creuer que voltejava la península. A l’arribar a l’oficina, ens van dir que degut al fort vent s’havien cancel·lat totes les sortides del dia. Va ser una llàstima perquè hi ha un munt de salts d’aigua preciosos que només es poden veure des de l’aigua. Bé, de fet, pots jugar-te-la i fer una travessa amb una població d’ossos esperan-te, però clar, tampoc era plan. Més quan septembre és el mes en què els ossos estan engordant abans d’hivernar.
Salt d'aigua d'Oshinkoshin. Un altre lloc amb nom graciós.
El plan B fou aturar-nos al llac Akan, aquell on hi ha algues en forma de boles de drac verdes i al mig l’illa del follet tortuga. L’Asuka encara no hi havia anat i com que venia de passada, va ser una bona ocasió per anar-hi.
Tot té un inici i un final, i el nostre va ser una altra posta de Sol al pont Nusamai de Kushiro. Curiosament, tots els ponts tenen nom a Japó, inclús els més petits
…però això ja és una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada