A Japó gairebé tots els mesos tenen un dia festiu que s’acostuma a córrer i esquitxar en dilluns. Novembre no va ser una excepció i la pareja felís se’n va anar a passejar el seu amor per Sapporo.
Sapporo és la capital de Hokkaido, la prefectura (comarca) més gran de les 34 que té el país. La ciutat és la cinquena en número d’habitants i el nom potser us sona perquè s’hi van celebrar un jocs olímpics d’hivern al setanta i tants.
Per anar-hi vam haver de matinar molt, moltíssim. Potser massa i tot. El tren sortia a l’hora que obre el Manco: les 6 de la matinada.
En quatre hores i mitja ja havíem travessat l’illa de costat a costat, d’est a oest, del no res al si tot. L’estona que no dormia, me la vaig passar embadalit (=amb cara babau) mirant per la finestreta. Un goig això d’estar calentó amb màniga curta veient paisatges coberts de neu com a teló de fons.
La temperatura que ens vam trobar a Sapporo fou la mateixa que a Kushiro, entre els 2º i els 6º. La diferència és que a Sapporo havia nevat molt mentre que a coixí-ro res de res. Digueu-me tonto però a mi em feia il·lusió veure nevar. Ja que fotia aquella rasca, almenys que sigui amb neu. Li dóna un toc, no?
La ciutat coberta de neu era molt bonica i les relliscades de la gent, súper divertides. La dona m’esbroncava cada cop que m’enfotia d’algú caient però és que jo no ho podia evitar. Veure un tiu carregat amb les bosses de la compra fotent-se una costellada és graciós. No fotem. Sense ànims d’ofendre. Segur que ell mateix ho entenia. I les pomes (a 100 peles cadascuna) rodolant per la improvisada pista de gel ja fou el súmun. Feia molt de temps que no reia tant. Concretament des de l’època al pis de Filipe d’Embàs quan un innocent veí em va preguntar si savia qui era que feia aquells rots que es sentien pel cel obert.
Vaja, que amb tanta relliscada i tants amagos de relliscada, em venien ganes d’anar a un bar, assentar-me al costat de la finestra i divertir-me una estona. Malauradament, l’Asuka no comparteix aquesta afició i l’idea no li va semblar tan brillant.
A Sapporo hi ha algunes reminiscències occidentals, i això es pot veure a llocs com el Tokei-dai (torre del rellotge), l’antic edifici del governador i la fàbrica-museu de la cervesa Sapporo, l’única del país.
L'edifici del governador, la chabola i el jardinet. Sota, l'Asuka davant el Tokei dai.
Cerveseria Sapporo. Oix, com m’agrado a
les fotos
La birra japonesa és molt lleugera i
Per a qui s'avorreixi molt, un passatemps: Troba les tres diferències
Askaaa, testdimo bolt. Ajajaaaaaa
Odori és un parc de forma allargada coronat per la lletgíssima torre de comunicacions que surt a la foto. Quan hi vam anar, el parc estava ple de decoracions i llumetes de Nadal, així com un tenderete muntat a l’americana amb menjar de diferents països, bàsicament però, Rússia i Alemània. També hi havia paradetes amb dolços i articles de Nadal per a què els japonesos s’hi deixin la pasta, cosa que els hi va bastant.
‘El món és un panyuelo que no es renta amb detergent’ deia el gran savi Albert Pla. I el destí volia que dos canetencs es trobessin a l’altra punta del món en una remota illa que hi fot un fred que espanta pingüins i que ho encongeix tot.
Així doncs, ens vam trobar amb en Biel-san per sopar i vam acabar en el karaoke més surrealista que he anat mai, on ens van dur a una habitació amb un forat enorme a la paret de cartró-guix per on es veia l’estructura de l’edifici. Pels curiosos, us diré que era formigó armat amb barres del Ø14. El micròfon no parava d’emetre xiulets aguts i la barra lliure era de licor d’atmetlla sabor piruleta. Ja només posar els peus a l’antro ens hauríem d’haver imaginat que aquella no seria una nit qualsevol de fotre galls tancats en una habitació. Arribem a recepció, esperem un moment a que ens otorguin un karaoke-box, i llavors el cambrer ens duu a l’ascensor. Pica el pis i surt per potes. Nosaltres no enteníem res. A l’arribar dues plantes més amunt, encara enteníem menys. S’obre la porta i davant nostre hi havia el mateix cambrer, bufant però somrient, bandeja en mà amb les nostres begudes.
Com s'ho havia fet per pujar dos pisos per una escala inexistent a velocitat d'ascensor i amb una bandeja plena de begudes? Encara no m'ho explico.
Aquest home s'ha equivocat de professió, hauria d'estar a les olimpiades corrent els 100 m. llisos o fent decatlons.
Un cop dintre el box, a fer ostentació del meu xorro de veu i cantar l’Arale, Bola de Drac, Volaré, etc etc. Ja vaig triar cançons xorres per intentar no destrossar-les massa.
El bo (o massoquista, depèn de com es miri) d’en Biel intentava fer-me la pilota perquè cantés més.
Alguna qualitat bona tindré –suposo- però la veu segur que no n’és una.
Des de Sapporo vam fer un parell d’excursions, la primera a Otaru, un poble situat a la costa oest de Hokkaido. Allà hi ha un canal força xulo amb tot de magatzems de totxo reconvertits en bars i restaurants al llarg del seu curt recorregut. Una altra de les atraccions és el peix i el marisc, que vam poder degustar per un preu decent. Decent mai més ben dit, les closques eren de cent yens cadascuna.
L’altra excursió fou a Kaitaku no Mura, un altre poble “artificial” creat amb cases antigues de diferents llocs de Hokkaido. Crear aquest tipus de pobles és prou comú a Japó i personalment, crec que és molt bona idea.
És innegable que està totalment enfocat als guiris, però és ben maco poder veure cases antigues. Vindria a ser com el Poble Espanyol de Barcelona però no amb cases noves, sinó amb habitatges autèntics donats per les famílies que havien viscut en elles; cases amb història.
Però tot lo bo s’acaba, i després de flipar amb la diferència de serveis, ambient, llocs per sortir, etc. va tocar deprimir-me i tornar a la quietud de Kushiro i dormir altra vegada al terra del piset de 30 metros.
Beneïda sigui la feina que alimenta el nostre sant ventre,
Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada