DIA 5
La ruta de les vacances fou decidida a tres bandes, com el tradicional billar de Nadal de TV3. No per
A ma mare li feia gràcia anar a Koya-san i viure com un monjo per un dia. Si amb celibat o no, això ja no ho sé. Pregunteu-li a ella… o a mon pare, que és qui ho deuria patir.
Havent estat a Tokyo, el fill (ce muà) tenia la ceba d’anar a Kyoto a fer un Temple Tour.
Així que era el torn del bigotut cap de família. Després de navegar per internet (i omplir de virus l’ordinador de casa) va escollir la regió de Chibu, entre Tokyo i Kyoto.
La zona està a unes quatre hores en tren de Kyoto/Osaka. Una mica lluny tenint en compte que només teníem 10 dies de vacances. Passada la sorpresa inicial i després d’unes quantes hores navegant per webs en anglès o només en japonès, vam poder lligar trens, busos i hostals.
Al principi tenia les meves reserves sobre aquesta part del viatge, però després d’haver-hi anat, no m’arrepenteixo gens ni mica. Tot i ser llarg, el trajecte entre Takayama i Kyoto és preciós. El tren s’enfila per la muntanya, i des del vagó pots disfrutar d’una bonica i variada vista de valls, abets, rius i pobles petits omplint el teló de fons. Una delícia veure paisatge rural després de passar varis dies trepitjant ciutat, on l’únic verd que pots veure són parcs i jardins.
L’estada va començar per Takayama, on ens vam hostatjar en un temple reconvertit en hostal.
Fins i tot els monjos han sucumbit al poder del costat fosc. Han passat del discurs hippie de Buda i s’han convertit al capitalisme. Lo de ‘La pela és la pela’ és una veritat universal.
Allà vam trobar un parell de catalans i un grup de quaranta noies d’uns 12 anys fetes a motllo. Totes baixetes, espatlles amples i cap rapat. Encara em pregunto si pertanyien a un equip de natació o de culturisme, o bé a una secta feminista pro-esclavització del pervers i mesquí ésser masculí.
Takayama és una ciutat relativament petita i es pot fer a peu sense cap problema. Per gent molt gossa (léase Sans) hi havia joves de fornits braços que et portaven en rikisha, a un preu equivalent a 5 ó 6 gots de cervesa!
Déu meu! I hi havia gent que ho pagava.
Naltros vam preferir beure'ns el viatge amb rikisha.
Enmig del poble hi ha un parell de carrerons amb cases antigues. Són molt macos però hi ha dos inconvenients. Un, la massificació de turistes. I dos, que les cases són privades i només es poden veure des de fora.
L’atracció principal és Hida, que es troba a les afores de la ciutat. Hida és un poblat reconstruït amb cases dutes d’arreu del Japó.
En comptes d’anar a l’espanyola i tirar a terra una bonica masia del s. XVI quan la constructora José Pancho S.L. decideix aixecar-hi un bloc de pisos, els japonesos han agafat una zona de bosc, hi han creat un poble (amb estany i tot) i hi han transportat les cases antigues.
Una de les coses que em van impactar més fou l’estructura de les cases. Estan fetes de fusta i corda, sense haver-hi ni tant se val un trist clau!
Japó és el país del sòl movent i em va xocar molt veure cases amb un estil de construcció tan rudimentari aguantant terratrèmols durant més de dos segles.
Les cases estan obertes al públic i s’hi pot entrar a fer una ullada. Són temàtiques i hi ha la casa del teixidor, la del pescador, el molí, etc etc.
En algunes d’elles, hi ha gent treballant a l’antiga, teixint, carvant fusta, etc.
Les teulades tenen uns 50 cms. de gruix i estan fetes d’una mena de conglomerat de branques seques. 
Altre cop, una idea tant “primitiva” com funcional que suporta el pes de grans nevades sense cap problema.
DIA 6
L’endemà va ser un dia de bus. En dues horetes ens vam plantar a Shirakawago, una petita vil·la situada en una vall. Allí, les cases són molt antigues també, i amb les muntanyes de fons, queda un conjunt maco. Shirakawago és un poble "real" però potser massa ferit pel turisme. Una bona carretera i vàries línies d’autobús l’han fet molt accessible, i tota aquesta afluència de gent ha fet que la majoria de cases es reconvertissin en restaurants i comerços, canviant la tradicional tranquilitat d’un poblat de pagesos en un bullici de gent caminant amunt i avall.
Personalment, prefereixo Hida a Shirakawago. Potser la primera és una creació artificial, però el fet que hi hagi poca gent i que les cases es puguin visitar, fa que fer-se una idea de com deuria ser la vida un parell de segles enrera sigui més fàcil.
Tot i això el poblat és maco i se’n mereix una visita.
Una recomanació us faré. Si mai voleu anar a aquesta zona, feu el trajecte al revés: començant per Kanazawa. Hi ha molta més freqüència de busos en aquesta direcció i així no us quedaran hores mortes entre mig. Shirakawago és molt petit i en tres hores es visita de sobres.
Per la tarda, un altre cop al bus. Unes tres hores i mitja i arribàvem a Kanazawa.
De camí a l’hostal, ens vam trobar l’Ester i l’Andrés. Més ben dit, ens van trobar ells a nosaltres. Tres persones armant jaleo enmig d’una turba silenciosa no passen desapercebuts.
L’hostal on vam passar la nit tenia un bany comú a l’estil japonès. És a dir, dutxes a paret i paret i una gran tina d’aigua a 40° al mig. Al principi, a mon pare li va passar lo que a tots. Quan poses una cama dins i t’escaldes el peu, penses ‘I una merda poso jo els collons a dins’. Seguint les instruccions del seu fill, va contar fins a 10 i un cop passat el moment crític, el cos se li acostumà a la temperatura de l'aigua. De totes maneres, de cos sencer hi deuria estar uns vint segons.
Havent desvirgat (de bany japonès) al meu pare i tots ja nets i polits, deurien ser les 9 i agafant-nos de la maneta, ens en vam anar a sopar. El lloc escollit, un bar on el menú només estava en japonès. I per més inri, de les poques coses que en coneixia la traducció, la majoria ja s’havien acabat. Clar, els japonesos sopen a les 6-7 i a aquella hora només hi havia les sobres del dia. Res a dir però. El menjar estava bo.
Choldi-sensei ensenyant a Andrés-san com fer anar els palillos ninja.
L’endemà vam visitar el jardí Kenrouken, considerat un dels tres més macos del Japó, especialment exalçat a la primavera, quant els cirerers i els pruners floreixen.
A l’esquerra, el castell de Kanazawa. A la dreta, de les millors fotos de totes les vacances, feta per mon pare. ‘Encara em queda un llarg camí per recórrer, pequeño saltamontes.’
I de camí a l’estació, una passejadeta pel mercat. A tothom qui ve al Japó, li sorprenen els preus desorbitats d’algunes coses. Segons el jefe, el motiu és que els distribuidors només compren als pagesos aquells productes que tenen una forma perfecta. Quan una fruita/verdura té una forma “graciosa” (o tan sols que no estigui a punt de foto per una revista), senzillament no la compren. A l’haver de rebutjar una part tant gran de la producció, el preu puja molt.
No sé si és cert perquè Japó importa una gran quantitat d’aliments i m’imagino que els ports augmenten molt el preu final del producte.
De fet, Japó només s’autoabasteix (al 100%) amb l’arròs. Compra fruites a països com ara Tailàndia, carn a Nova Zelanda, balena a … bé, el tema de la carn de balena té delicte i es mereix un post per sí sol.
Quatre préssecs, 6,5 euros. Un cranc, més de 110 euros.
Ei, els de can Siset, ‘Què us sembla si obrim una sucursal al Japó?’ Encara faríem el primer duro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada