Koyasan

DIA 8
I per fi, l’últim relat de les vacances
…de les d’estiu però, que encara em queden uns quants cartutxos a la recambra. Vaja, que no us emocioneu abans d’hora ;-)

L’última etapa del Tour nipó fou Koyasan, un destí no massa freqüentat pels turistes no japonesos.

Malgrat ser un poblat petit, hi ha un total de 117 sub-temples, dos monastirs i el temple d’Okunoin, lloc on descansen les restes de Kobodaishi, el fundador.
Aquest, considerat sant per alguns, s’avorria molt, i a part de crear aquest retir budista l’any 816, va fundar l’escola Shingon, una secta budista esotèrica.

Amb el pas del temps, Koyasan es convertí en un lloc sagrat i amb un alt grau de misticisme degut a les doctrines allí impartides. Apart de pelegrins, també s’hi troben ciutadans de a pie que fugen de l’estrès de les grans ciutats i que busquen uns dies de pau i tranquilitat.

Jordi-sensei, fundador de la Nova Cofradia, apunt de donar un savi consell a un dels seus fidels.

El gran atractiu del lloc és el seu cementiri, per macabre que sembli.
Tot i que els cementiris mai m’han dit res (bé, de fet els seus inquilins tampoc), aquest el vaig trobar molt encisador.
Per començar, el recinte és enorme, potser més que el poble i tot. Conté arbres centenaris gegants i tombes molt antigues que la contínua humitat del lloc ha recobert de molsa. També hi ha monuments commemoratius de varis personatges importants de l’història del Japó, així com un que rememora el satèl·lit l’sputnik (¿?)
…encara em pregunto què hi fotia allà mig.

Tot i que quan hi vam anar no hi havia boira, aquesta acostuma a ser un element més del conjunt. Així que he robat aquesta foto d’internet perquè crec que li dóna un toc encara més místic.

A Koyasan, pagant una mica més que per un hostal, pots allotjar-te en un temple. I així, dormir en una habitació de tatami (i deixar-te l’esquena), pul·lular tranquil·lament per les seves instal·lacions i sopar Shojin-ryori. Shojin-ryori és la cuina tradicional dels monjos, feta exclusivament de verdures (no, toltilla no. Tampoco habel calne, ni pes, ni cebolla ni ajo).
El menjar estava bo però clar, menjant quatre verduretes a les sis de la tarda, a cap hora ja m’estava fotent de gana. No és d’estranyar que els monjos estiguessin tan prims! I és que crec que mai em podria acostumar a una dieta sense entrecots, costelles de xai a la brasa, jamong, truita de patates, llenties amb xoriço, cuetes de rap al forn o boquerons amb vinagre, per esmentar alguns dels plats dels què s’abstenen.

De nou, Jordi-sensei. Ara, fent una demostració de la velocitat que es pot adquirir si les alumnes segueixen les seves doctrines al peu de la lletra. Si amics, és una ordre només per dones. Ja que muntem una cofradia, fem-ho bé, no?

Els monjos et conviden a celebrar les pregàries matutines amb ells. Per curiositat hi vam anar però la veritat és que l’experiència va ser una mica decebedora. M’esperava quelcom interactiu i l’únic que férem, fou mirar com un monjo i el seu ajudant (qui, cruelment, no puc evitar comparar amb en Quasimodo) encenien ciris i cantaven fent galls. La missa no està traduïda i al ser en japonès, no vam entendre res.
A més, la missa durà dues llargues hores. Un cop acabat el ritual, el monjo, que parlava anglès, va voler dir algo a tots els assistents. Això junt amb el sopar-festín del dia anterior, féu que el meu estòmac junt amb el del meu pare i el de l’Andrés fessin una lucha de poder a veure quin cridava més fort.

L’anècdota graciosa de Koya-san és que fou un dels primers llocs a reservar habitació.
Algun llest dirà… Oi si, quina gràcia!
I jo mateix contestaré… És que mira que ets impacient, eh? Et pots esperar a que acabi?
És curiós que vaig poder fer la reserva per internet però a la web deia que no s’acceptaven ‘honorables targetes de crèdit’, que s’havia de pagar en honorable metàl·lic. Si, és molt educat dir-li honorable a una targeta de crèdit, però a mi que m’expliquin com en un temple modernitzat (que té pàgina web i es poden fer reserves online) no es pugui pagar amb targeta. I més, que no estem al Surinam! Hosti, que Japó és un país on cada cop s’utilitzen menys els bitllets. Ja fa temps que a ciutats grans es pot pagar amb el mòvil (te’l passen per un lector i t’ho desconten del saldo).

Aquesta va ser la primera vegada que ens hi vam trobar, però no seria l’última. Curiosament, només passava amb els allotjaments. Als supermercats, restaurants i botigues t’ho acceptaven sense cap problema.
Una altra cosa que passa és que les targetes de crèdit estrangeres no funcionen a tot arreu. Tant sols pots treure calers en uns quants caixers a cada ciutat.
Així que si aneu al Japó, recordeu de portar caler en mà si no voleu quedar fotuts.

Owarimashita,
Ja ne