Japó és el paraís dels catxarros electrònics, sense cap mena de dubte.
En castellà seria “sin lugar a dudas” que em recorda tot aquell seguit d’acudits curts que explicàvem temps enrera i que començaven així:
Ya’l saben aquell que diu…?
- Un grupo de joves está esperando el tren. En esto, que la locomotora se aserca i uno diu ‘¿Subimos sin pagar?’ Los otros li fan cas y pagar se quedó abajo.
- ó ‘Niños, mengeu el bocata de tortilla!’ Y tortilla se quedó sin bocata.
- ó un capitán de barco que li diu a la tropa: ‘Cien grados a vabor’. Y vabor murió calsinado.
- ó ‘Niños, no juguéis con fuego.’ Y fuego se quedó sin amigos.
- ó el de l’entrenador als seus jugadors: ‘Coño, chutar a gol’. Y gol murió de sobredosis.
Us demano un minut de silenci pel gran Eugenio. Des de que ens va deixar, ha quedat un forat en el món dels còmics (i a les accions de JB) que ningú ha pogut omplir.
Des de que vaig aterrar a Japó que em rondava pel cap l’idea de comprar-me una càmera. Han estat 8 mesos de mandra però al final ho he fet. Seeee.
La càmara és una Nikon D40, una rèflex “per a aficionats”; un model una mica limitat per als listillos.
En el meu cas, el de l’ignorant, és un model genial i fàcil de fer servir –sense maldecaps i que suposo que em durarà un bon temps.
La història té un final feliç però va tenir capítols de culebrón.
Maca la bata, eh?
Tafanejant per les botigues, vaig veure que la càmara valia uns 85000 ¥ (unes tantes ptes). Més tard, navegant per internet -a kakaku.com- la vaig trobar a 60000 ¥. La web és en japonès però el descompte em va posar tant catxondo que l’excitació em va fer fer el doble click ben ràpid.
Passaren tres dies -aquí les compres per internet arriben ràpid- i ‘Pin Pon’, sona el timbre de casa.
-‘Qui em va?’
-‘Disculpi les molèsties. Li porto un honorable paquet.’
-‘Ah, val’. Crush-clack-crussh. Ploc. Nyieeee (Soroll de claus, baldó i obertura de porta)
‘Tingui.’ -Ei, no us creieu, va ser un ‘tingui’ molt educat.
-‘Oh moltíssimes gràcies. Perdoni que l’hagi molestat.’
Molt amablement, li tanco la porta als morros i me’n torno al Hall-Sala d’events de la nostra bonica conillera. M’assento i obro la caixa amb mans tremoloses, qual nen obrint els regals del caga-tió i, i …
Quina decepció tu!
Clar que era barata la p#&% càmara. Venia capada. Li faltava l’objectiu.
Així és com va venir: només el cos.
Arriba la nòvia, em troba plorant i fa servir les tècniques femenines emprades per aixecar la moral a les tropes masculines. Després, amb la moral ben alta, cerquem la web i trobem l’objectiu però només en gris -la càmara era negre i ja que em deixava la pasta, que tot fos del mateix color, no?
Així que va tocar anar a l’única botiga de Kushiro on venen objectius sense necessitat de comprar una càmara sencera. L’encarreguem i una setmana més tard, al final, el nen tenia el pack complert.
Hosti, quanta parrafada resumible en un ‘M’he comprat una càmara’.
Nandemo. Passem al punt 2 de l’història.
La grua (grulla) és l’animal emblema de Kushiro, i n’estan tant orgullosos que li han posat el mateix nom (en anglès) a l’equip d’hoquei: els Kushiro cranes.
A mitja hora de Kushiro hi ha varis punts d’observació de grues, on també les investiguen, les crien, les curen, les fan servir per alimentar en Godzilla, etc.
- I què tenen a veure un català, un ocellot i una càmera nova?
Doncs que a
Vaig arribar amb la nena penjada del coll, tot cofoi i sentint-me un tita grossa.
Una hora més tard, sortia amb símptome de paticorto i la cueta entre cames. La gent tenia uns trastos gegants amb objectius que ja els agradaria a molts paparazzi; filtres per fer el cel més blau; trípodes; etc.
Jo l’únic que duia era el trípode, però no el de la càmera sinó el que porto incorporat entre les cames. Ia! (Algo m’havia de dir per sentir-me millor)
Mmmhhh. Aquestes grues tenen quelcom estrany...
De seguida em vaig adonar que la càmera tira bones fotos (bona definició, llum, etc) però no té massa zoom. Tornant a casa vaig mirar preus i els teles se’n van, de seguida, als 100.000 ¥. Un altre moment serà.
La guia, molt amablement ens va explicar amb detall que ambdós sexes són físicament iguals i que se’ls diferencia únicament pels crits. Els mascles fan Coooo cooo (un soroll allargat) i les femelles fan ca-ca-ca. I clar, aquí la malícia occidental va fer de les seves. Per la benèvola guia japonesa era de lo més normal imitar als animals. Pels pèrfids estrangers, allò fou un feestivaaal del humoooor.
I clar, com que ens havíem portat malament, vam anar a l’infern, directes per la ruta 666.
Primer però, vam parar a un dels observatoris del Kushiro Shitsugen. Recordem que el Shitsugen són els aiguamolls (si som romàntics i ens agrada la poesia) o el pantà si som realístics i no ens agrada mentir.
En un d’aquests punts, a Onnenai, et deixen material gratis i pots fer esquí de fons o anar amb raquetes de neu si ha nevat molt.
L’experiència va estar bé. És entretingut però prefereixo l’esquí de muntanya; és més divertit.
Hi ha la norma no escrita que tota sortida ha d’acabar amb una posta de Sol al pont Nusamai. Aquest cop però, més aviat que a les sortides d’estiu o tardor. I és que durant els dies més curts de l’any, el Sol es pon a les 15.30.
Vam esperar que el Sol es pongués amb els peus en remull. No és que estiguem sonats sinó que prop del pont hi ha una mena de font amb aigua termal on hi pots banyar els peus.
Kushiro és una ciutat envejosa de mena. I com que els kushironins tenien enveja de la germana gran (Sapporo) i del seu Festival de
Hi vam anar i el què hi havia era un laberint fet amb blocs de gel, un pany de paret amb 3 cares Disney i uns ninots de neu davant de l’estació.
El plat fort fou a la nit: uns focs artificials que van durar 5 minuts amb 3 minuts de pausa entremig… feu números.
Poca cosa, però va ser una manera de fer boca pel cap de setmana següent a Sapporo, explicat en un futur imminent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada