Estic segur que aquests dibuixos els heu recordat i us n’heu catxondejat moltes vegades. Avui ho farem una vegada més.
Que ens n’enfotem no treu que de petits hi estiguéssim ben enganxats, especialment els nois. En teoria era una sèrie de futbol però amb la de kilòmetres que feien a cada episodi, no m’estranyaria que algú els hagués confós amb una sèrie d’atletisme.
Està prou clar, no? Parlem dels mítics Oliver y Benji
Campeones
(キャプテン翼 Captain Tsubasa)
Autor
Yoichi Takahashi
Manga
El manga es publicà del 1981 al 1987 i consta de 37 volums en el tamany original de butxaca. Més tard, es publicà en un tamany més gros i hi ha 21 volums.
Anime
La mateixa història de sempre. El manga té gran acceptació i es decideix fer la versió televisiva. Durà del 1983 fins al 1986 i hi ha 128 episodis.
Continuacions
- La primera és de 13 capítols, on l’equip juvenil japonès se’n va a jugar a Europa.
- Amb motiu del mundial de futbol de Corea-Japó del 2002, surt a la llum una nova saga, que acaba amb l’Oliver fitxant pel Barça (anomenat Catalunya), en Mark Lenders per
- Actualment s’està dibuixant una nova saga amb les aventures de l’Oliver al club blaugrana.
- Hi ha vàries continuacions de la sèrie original que coneixem tots. Algunes històries noves i algunes reedicions, com una del 1994 (en plena època de mania persecutòria de redibuixar i publicar manga antics amb més qualitat), que és un resum de la sèrie original. Bàsicament, podríem dividir la sèrie en tres sagues: Captain Tsubasa (que és el nom dels dibuixos a Japó), Captain Tsubasa J (anys 1994-95) i Captain Tsubasa road to 2002 (anys 2001-02).
Per parlar de la sèrie és millor que posem ordre i desglossem la cosa, no sigui que s’acabi convertint en un conversa-galimaties de quan portes 4 hores al bar:
Els inspirats traductors d’aquesta sèrie van voler posar el seu granet. Per què limitar-se a traduir? La seva aportació fou canviar els noms de TOTS els personatges. Van canviar els noms originals japonesos per noms anglesos. Per què? Què tenia en ment aquell il·luminat? Enganyar-nos? Com si els nens fóssim tontos. Després d’haver vist dibuixos amb noms com Arale, Akane, etc. potser ens volien fer creure que Oliver, Benji, Mark o Tom eren noms japonesos?
Hòstia, si havien de canviar els noms, per què no posar noms espanyols? No hauria estat més divertit sentir ‘Ermenegildo le pasa el balón a Eustaquioooo, quien se pisha a Juan José, pero Heliodoro le arrebata el esféeeericooooo’. Brutal també la veu a 2 r/min del comentarista.
EL TERRENY DE JOC
El camp era kilomètric (tardaven quatre episodis a recorre’l) i abombat. Mai va quedar clar cap a quin costat, si era convex o bé còncau, perquè sempre que corrien feia pujada i el rival els esperava a dalt de la lloma.
TÀCTICA
Fabulosa. Fent gala dels coneixements que tenen els japonesos de futbol, es seguien unes tàctiques que ni el més experimentat dels entrenadors. Per atacar, utilitzaven l’anomenat “ataque en trompa”: tot l’equip corrent desordenadament cap a camp contrari a uns
Perill d’un contraatac? Què va! Per què preocupar-se? Si el rival tardaria 7 episodis a xutar (4 per córrer el camp i 3 més entre aixecar la cama, recordar els entrenaments i les paraules de l’entrenador, concentrar energia i llavors xutar a càmera lenta).
L’única “tàctica” que sortia a la sèrie la feia l’equip de l’enteradillo aquell que patia del cor i que només podia jugar 20 minuts per partit. Era el temible fora de joc. Uaaaa.
Tot i fer-la servir a cada puto partit, la resta d’equips eren tant burros que sempre hi queien. L’únic que després de caure-hi 12 vegades seguides aconsegueix neutralitzar-la, és en Tsubasa (Oliver pels espanyols), que per algo era el més llest de la sèrie.
EL XUT
Els xuts eren una combinació de postures de ballet i coneixements de zoologia (el tiro del halcón, el tiro del tigre,…). Eren també una mostra d’elasticitat humana: mentre la cama de suport tocava el terra, l’altra s’alçava a l’aire en un angle de 180 graus, i el cap baixava a l’alçada dels genolls… però podien mirar endavant (alt grau de flexibilitat del coll també).
En els tres episodis que comportava fer el xut, el davanter rival podia baixar després de fumar-se un cigarro (dos si era en Mark Lenders) i treure’ls la pilota.
Com que tardaven tant a xutar, et repetien el xut tres vegades, perquè així arribés el final de l’episodi i et quedessis amb cara tonto mentre sonava el Ta-ta-ta-tan ta-tan de la cançoneta.
LES LLEIS DE
Innovadora com poques, la sèrie tirava pel terra totes les lleis existents de la física. O els guionistes suspenien física a l’insti o bé és que estem davant d’uns visionaris que escriuran noves teories físico-mol·leculars.
Una pilota (suposadament de cuir) rebentava la xarxa de la porteria i feia un forat a una paret de formigó armat. O si el xut no era tan cafre, només feia que entressin porter i pilota a la porteria. Sempre recordaré un episodi amb un xut d’en Mark Lenders on la pilota va a parar a la panxa d’un defensa i l’arrossega cap a porteria, però llavors, quatre companys més es posen darrera a empényer i junts aconsegueixen aturar-lo a la mateixa línia de gol, deixant dos metres de rastre de bota a la gespa.
Paradoxalment, a un episodi, el porter pot parar la pilota llençant un guant (antireglamentari d’acer?) a l’aire.
Quan sir Isaac Newton i cia quedaven més en entredit era amb els germans Derrick. Primer amb la catapulta infernal, on un dels dos es tirava d’esquenes al terra i lliscava
Aquest no era el seu únic numeret però. En tenien un altre igual de bo però no en recordo el nom. Era aquell on feien un salt, s’impulsaven en el pal de la porteria i es posaven dalt del travesser (refutació de la llei cinètica de la direcció del rebot). Des d’allà, tornaven a saltar i xutaven a porta.
Anem a recordar els cracks…
Oliver Atton
El Pelé japonès protagonista de la sèrie. El típic xaval nipó hàbil amb la pilota als peus. Obsessionat fins al punt que era el seu amic imaginari (recordem que li parlava) i es posaven junts al llit. Era tant bo que el guionista sempre l’havia de fer jugat lesionat per donar una mica d’emoció.
Benji Price
No sé perquè el nom dels dibuixos era Oliver y Benji, perquè el segon sortia ben poc. Es passa lesionat mitja sèrie i l’altra mitja se’n va a Europa. Tenia un caràcter de nen pijo capritxós i malcriat, i veu de carajillo. Li preocupava més que no li fessin un gol que no pas que el seu equip guanyés.
Tom Baker
Fill d’un pintor nòmada que el porta per tot arreu. S’ajunta amb l’Oliver i fan ‘la pareja de oro del Newteam’. La relació amb l’Oliver era una mica dubtosa, fins el punt que en Bruce, un altre fiera es poses gelós que l’Oliver no li fes cas. Després d’un partit, els tres i el de les ulleres es tancaven a una sauna i Déu sap què hi passava dins. La senyora de la neteja es queixava que ho deixaven tot enganxós.
Roberto Zedinho
L’ex-crack ara alcoholitzat que decideix entrenar a l’Oliver i cia. També gurú espiritual i mestre zen, podia fer aparèixer la seva cara a tamany pantalla de cine als núvols i donar consell al seu deixeble… ‘Chuta Oliver, chuta…pero rápido coño que se te aserca el gitano’
Mark Lenders
O per la seva semblança física, Camarón pels amics... Aaaiii, como el aguaaaaa, como el aguaaaa.
M’hauria agradat veure’l combatre amb en Songoku. No sé qui hauria guanyat. Bé, potser no tant, però segur que amb en Krilín sí que podia. El macarrilla es doblegava les mànigues de la samarreta (com si la seva cara no intimidés prou) i és el què foradava murs de formigó amb la pilota. Quan els dos rivals més brutos (els que en una obra es farien servir per tirar una paret a terra) el segaven, sortien rebotits i lesionats. Així de cafre era l’amic.
Ed Warner
Company de barriada d’en Camarón, també tenia el mateix look gitano. Aquest, a més, als 10 anys ja tenia el cinturó negre de karate i feia unes piruetes a l’aire que ja els agradaria als de Tigre y Dragón.
Els germans Derrick
Aquells bessons amb una dent xunga que canviava de costat depenent de la càmera. Amb els numerets que feien per xutar a porta, està clar que s’havien equivocat de professió. Els rumors diuen que ara estan treballant al cirque du Soleil.
Va, acabem-ho ja amb l’entrada de la sèrie… així de pas recordarem aquella lletra xorra que tots havíem cantat. Reconeixem-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada