Candy candy

Qui més qui menys té amics amb tendències sexuals una mica dubtoses.

En el meu cas jo tenia un amic, de fet, tinc (no el matem de cirrosi abans d’hora) amb qui de jovenets sortíem de festa plegats. Jo li feia de Pepito Grillo i li deia allò de ‘no beba más’ però ell mai m’escoltava i bevia i bevia fins que li afloraven els sentiments que duia dins. A partir d’aquell moment es passaria la resta de la nit tocant ininterrompudament el cul als seus amics. Amics en masculí.

Aquest mateix individu va anar creixent i el seu hobby en temps d’universitat era practicar les postures del kamasutra amb un altre personatge de també ambígua sexualitat. Vulguéssim o no, cada nit ens feien una demostració.

La parella, de fet (amb o sense coma) mantenia una conversa qualsevol mentre es subjectaven els membres l’un a l’altre. Tan alt era el grau de monyardisme, que el personatge principal d’aquesta història va arribar a acollonir al mateix Quico, qui a la seva vegada havia fet que mig Canet anés pel món amb calçotets d’uralita. El mètode utilitzat per l’individu en qüestió fou el seu famós ‘petó de vaca’ = llepar de dalt a baix (a traïció) la cara de la víctima desprevinguda.

Jo em preguntava com algú podia haver sortit tant desviat. Que no se’m malinterpreti, si us plau. Entenc que algú sigui gay (cadascú tria on ficar-la, faltaria més) però és que lo d’aquest noi era vici. Pur i dur.

Vés per on, un dia amb un parell de cerveses de més, es va confessar: de petit era fan de Candy Candy. A diferència d’això, les nostres infàncies havien estat pràcticament idèntiques. I si p, q i p, la Candy en tenia la culpa.

Així que, pels vells temps, avui m’agradaria retribuir-li un petit homenatge al sr. Eva. No diré el seu nom complert perquè després tot se sap, i Déu no vulgui que un dia no trobi feina degut a aquestes paraules.

Candy candy

キャンディ・キャンディ, (Kyandi Kyandi)

Manga

1975-1982 (Recopilat en 9 volums)

Autores: Kyoko Mizuki, Yumiko Igarashi

Anime

1976-1979 (115 episodis)

Aquest anime no el vaig arribar a veure mai. Recordo la cançó d’inici perquè em feia gràcia de lo xorra que era.

He hagut de buscar informació per internet i m’ha sorprès la quantitat de pàgines que hi ha dedicada a aquesta merda. De veritat que hi ha gent que no sap com matar el temps… bé, millor que calli que no sóc pas el millor exemple.

La sèrie era un autèntic dramon (com deia en Martí quan cridava a l’amic de Sant Cebrià).

La Candy creix a un orfenat i es fa amiga inseparable de l’Annie, una altra nena sense pares. La Candy és tan guai que una família de pasta la vol adoptar, però ella diu que no perquè li havia promés a la seva amiga estar sempre juntes. Ohhh!

No obstant, l’altra se’n va a viure amb la primera família que se li ofereix. Al principi les dues amigues s’escriuen cartes. Aviat però, l’Annie deixa de fer-ho perquè la seva madrastra no vol que es sàpiga que prové d’un orfenat. És la primera de les moltes decepcions que la Candy s’endurà al llarg de la seva vida.

I aquí ja m’he cansat de llegir la vikipèdia. Si a algú li interessa més informació, que es busqui la vida.

Apa, tanquem amb la cançoneta: