Shiretoko i els ossos pardillos

Un mes després d’haver tornat de vacances, la nòvia encara feia morros perquè me n’havia anat sense ella, perquè m’ho havia passat molt bé sense ella i perquè m’havia deixat molta pasta sense ella.
Així que per fer-la contenta (i guanyar-me els seus favors, per què negar-ho?) ens en vam anar de cap de setmana pel pont de la Mercè.
Si, què passa? Aquí també és festiu.

I a on vam anar?
Al parc natural de Shiretoko.

Shiretoko és una península situada al nord-est de Hokkaido, i el seu nom significa “final de terra” en aïnu, la llengua dels natius de l’illa.
La seva morfologia estreta i allargada és freqüentment comparada amb la forma d’un dit. Els més barroers no poden evitar comparar-ho amb una altra cosa.

Allà hi ha Io-zan, un dels volcans més actius del Japó, l’última erupció del qual fou al 1988. És curiós que tingui aquest nom perquè hi ha un altre volcà amb el mateix nom. Si teniu bona memòria, a Io-zan I de Hokkaido i II de Japong l’havíem batejat com a ‘Javarist’ durant l’excursió al llac Masshu. El símil estava claríssim: els dos disfruten treient fum.

S’ha contabilitzat que al porc nacional hi habiten uns 600 ossos pardillos, que són els de color ramon, que digui marron. Això em recorda l’acudit aquell de:

“Eso es un oso pardo que estaba hasiendo caca en el bosque y en eso que va un conejo y se pone a haser caca a su lado. El oso se lo mira de dalt a baix i li diu:
-Escolta, ¿no te importa que se te quede caca enganchada al pelaje?
-El conill, todo molesto porque no le dejaban cagar en pas, se’l mira i li solta un sec i rotund ‘No’.
-El oso, todo serio y ya habiendo acabado de defecar, agarra el conill por el pescueso y se limpia el culo con su cara.”

Clar, com a tota faula d’animals, aquesta també una moralitat, que podria ser ‘pensa abans de respondre’; ‘no facis caca amb altra gent al costat’; ‘talla’t els pèls del cul’ etc.

Va, tornem a Shiretoko i els ossos.
Està molt molt recomanat no endinsar-te al parc per conta pròpia. Inclús a l’entrada del parc, que és la part turística i l’únic lloc on hi ha carreteres, et fan dur una esquella (la campana aquella que duu el bestiar) per a qualsevol caminada. Això feia més que mai sentir-te part del ramat.

L’honorable jefe ens va deixar el cotxe pel cap de setmana. Així que el dia abans va tocar grabar CDs i que el fill de p*** d’en Ramonsin i cia es quedessin pasta pel cànon.
Després de fer anar la tartana 4 hores, patint que no ens deixés tirats a qualsevol cuneta, vam arribar a Rausu, a l’extrem oriental de l’illa.

Des d’allà, en un dia sense boira, es pot veure l’illa de Kunashir que pertany a les illes Kurils, un arxipèlag d’una cinquantena d’illes volcàniques que s’extenen des del Nord-Est de Hokkaido fins al sud de Kamchatka.

Hi ha una mica de follon amb Rússia perquè tots dos països les proclamen com a seves. No per simpatia, però jo de fet estic amb Japó. Després de perdre la guerra al 1945, els aliats van decretar que Japó es quedés amb les terres que tenia abans del periode expansionista i que per tant, havia de retornar totes les terres que havia conquerit ‘malvadament i per avarícia’. Fins aquí, cap problema.

El fet és que aquestes illes ja li pertanyien abans. Hi ha un tractat entre Rússia i Japó, que data del 1875, i segons el qual els primers adquirien Sahkalin i els segons es quedaven amb totes les illes kurils.

De fet, aquestes illes estan pràcticament deshabitades. Hi ha uns 35 volcans actius (veure els triangles de la primera foto) i el clima no és massa propici que diguem. O neva o pots fer carn a la brasa sense graelles.
Els quatre primers sumbats que van estar disposats a passar fred i anar-hi a viure, eren japonesos, no russos. Les infrastructures (carreteres i demés) també foren creades pels nipons.

Llavors, per què tant d’interès per quatre rocs?
Resulta que aquella zona està farcida de crancs. Els siberites i els treballadors il·legals de Marva sabreu que el cranc de Kamchatka és considerat una exquisitat i val una pasta. Doncs bé, a les illes Kurils també hi ha aquest cranc. Per això hi ha tanta polèmica per aquests rocots, per la pasta que generen.

Ara mateix, la situació està amb Japó encara reclamant les quatre illes més properes a Hokkaido mentre que l’hijo Putin no les deixa anar.

Però bé, tornem al cap de setmana de l’amic Xorx. Aquest i la dona, un cop a Rausu, van agafar una carretera sinuosa que s’enfilava per l’esquerpada península. La carretera era d’aquelles on una persona marejada fotria una bona trallada si prèviament s’ha fotut un bon tiberi, o en el cas d’estar en dejú, treuria uns quants bilis.

La cara que faig a la foto no és perquè anés restret (cosa que no hi anava, tot siguit dit) sinó perquè vam parar a un mirador on fotia una rasca de la hòstia, especialment si la Dalila t’ha tallat les grenyes de Samson el dia abans.

Des d’allà hi ha una bonica vista cap a l’oceà, i a vegades també cap al mont Io. Malauradament, el tiu deuria estar a mitja partida de poker amb els seus colegues perquè estava tot tapat.
Vam anar a dinar al centre d’Informació del parc, on vam veure uns no-japonesos!!!
Vosaltres: -Uaaaalà… I què?
Doncs que a qualsevol altre lloc això no seria notícia, però quan vius a Kushiro i et sents com l’animal exòtic del zoo, sempre fa il·lusió trobar-te altres estrangers. Ajuda a no sentir-te tan raro.

- I què vas menjar putu gordo? Algun maleducat lector es preguntarà.
Doncs com sempre, seguint les oportunitats de provar nous plats, hi havia Reno al menú i me’l vaig demanar… El plat era arròs (com no) amb curri i reno. Així que em vaig fotre a un dels esclaus del barbut borratxo que crida ‘Jou jou jou’.
Alguna pànfila: -Ooooiii, però si són una monadaaa. Com et vas poder menjar un animaló d’aquells?
Xorx: -Doncs obrint la boca i mastegant, reina.
Pànfila 2: Jo és que no savia que es puguessin menjar. Pensava que només servien per fer bolsos de la Prada.

Bé de fet no és veritat que em zampés un isard. Amb aquella quantitat caldrien 2.000.000 de persones per acabar-se’n un. Quina collonada, tu! De carn hi havia 3 boletes tamany Cheetos pelotazos.
Potser era pel camuflatge del curri però la carn en sí no tenia res d’especial.

Després, per ajudar a pair tan ofenós tiberi, a patejar una mica per la zona de Shiretoko-goko (els cinc llacs de Shiretoko). És un recorregut d’uns 90 minuts al voltant d’uns llacs.
- Quants?
- Cony, 5! Si us ho acabo de dir.
La caminadeta va estar molt bé. És una zona molt maca i amb la varietat cromàtica que oferia la tardor, fou una experiència sobrecollidora. Oix, que idíl·lic!
Deixant adjectius exalçadors de banda, tot i ser principi de tardor, el conjunt era molt bonic. Va, unes fotos per a què cadascú en faci la seva valoració:

A mitja caminada vam trobar un cartell molt graciós que et documentava sobre els isards. Hi havia dues fotos, una amb les caques d’estiu i una altra amb les caques d’hivern. Vaja, un manual de supervivència per escatòlegs aficionats. Així, apart de caminar podien entretenir-se conversant, debatint, analitzant, o fins i tot tocant les tifes per tal d’identificar-ne l’època. Aquí teniu la prova que no us enredo:

El plat fort fou la nit. Després de veure com el Sol es ponia pel mar des de dalt d’un turó i només sentint el soroll de les gavines, vam dirigir-nos cap al niu d’amor, llegeixi’s hotel. L’esmentat hotel deuria tenir més d’un segle i per lo cutre que era i la de terratrèmols que hi ha per aquí, em va sorprendre molt que encara no hagués caigut. Bé, no comencem sent negatius i comentem lo bo… el tiberi. La teca estava de perles: un munt de peix fresc, i com sempre, verdures no identificades amb colors i formes que no havia vist mai.

Lo dolent? El preu. Un pastón.

Lo més dolent? L’habitació. Una habitació petita on hi deuria haver dormit una persona de sobrepès. A mi, que la gent tingui sobrepès no m’importa sempre i quan no em toquin al seient del costat a l’avió (per qüestions òbvies d’espai) o no em toqui dormir després seu en un terra de tatami, on sense sots també m’hi deixo l’esquena.

Després d’entrebancar-nos amb els sots i intentar trobar una zona més o menys plana on assentar-nos, vam descobrir que a l’habitació hi fotia un fred que pelava. I la puta calefacció no anava. La resta d’habitacions, plenes.

I lo pitjor? El perfum, l’eau de toilette. En català, el flaire a pixat.
Només pujar a la planta pis, al sortir de la caixa d’escales i posar un peu al passadís, t’entrava una ferum d’orins per les fosses nassals que que… ho sento però per un cop no puc trobar cap comparatiu.
I clar, on havia d’estar la nostra habitació?… davant del vàter.
Gràcies Murphy.

Per treure’ns el mal rotllo i el fred de sobre, què millor que un banyet calentó? Així que de pet a la dutxa! Em despiloto, entro a la sala i veig la tina del bany tota marró. Era degut a l’òxid de les canyeries però semblava que algú si hagués cagat i per tant, em vaig quedar sense banyito. Dutxa ràpida i de cap a l’habitació perfumada, freda i plena de bonys.

Per l’endemà, havíem reservat un creuer que voltejava la península. A l’arribar a l’oficina, ens van dir que degut al fort vent s’havien cancel·lat totes les sortides del dia. Va ser una llàstima perquè hi ha un munt de salts d’aigua preciosos que només es poden veure des de l’aigua. Bé, de fet, pots jugar-te-la i fer una travessa amb una població d’ossos esperan-te, però clar, tampoc era plan. Més quan septembre és el mes en què els ossos estan engordant abans d’hivernar.

Salt d'aigua d'Oshinkoshin. Un altre lloc amb nom graciós.

El plan B fou aturar-nos al llac Akan, aquell on hi ha algues en forma de boles de drac verdes i al mig l’illa del follet tortuga. L’Asuka encara no hi havia anat i com que venia de passada, va ser una bona ocasió per anar-hi.

Tot té un inici i un final, i el nostre va ser una altra posta de Sol al pont Nusamai de Kushiro. Curiosament, tots els ponts tenen nom a Japó, inclús els més petits
…però això ja és una altra història.

De la zoofília o els sorolls d’animals

Estimat diari,
(i lectors profanadors dels secrets més íntims d’una persona. Que no saveu que no es llegeixen els diaris d’altres persones?)

Avui estava a l’acadèmia molt enfeinat navegant per internet quan de sobte ‘Pi, pi’ ha sonat el fax. Arribava el curro per la setmana que ve.
Sí estimat diari, això funciona així. D’ una setmana per l’altra, les escoles ens envien un fax amb el temari de les classes. Llavors toca preparar-ho per acabar fent el ganso davant dels nens.

D’una banda hi ha escoles que fan un planning molt detallat. Aquells dies em toca fer d’actor secundario Bob. És a dir, seguir el guió i fer bàsicament de profe assistent. És semblant al paper d’un actor de repart, com aquell de Pulp Fiction que només diu ¿Todo bien? dues vegades. En el meu cas, Is that OK? perquè haig de fer veure que ensenyo anglès.
També podem comparar el meu rol amb el d’home florero, la versió masculina de les ties buenorres de teleconcursos xorres que l’únic que fan és portar una targeta al presentador. En el meu cas, passar el motxo sota les cadires quan sona el timbre. Tal és el poder afrodisíac desperta-líbidos que generen 25 cm. en repòs.

D’altra banda, hi ha escoles que malgasten un full de paper amb un fax d’una sola paraula dient per exemple, ‘Animals’… cal?
En aquests casos, el menda és qui prepara la classe de cap a peus. Un cop allà, té el paper que li correspon a un actoràs de tal calibre: el rol principal, que tot sigui dit, molt millor que alguns actors de TV3. Algun dia em donaran un Goya, no patiu. Quan això passa -no lo del Goya sinó que l’escola només digui el tema del dia-, tu, o sigui jo, has de muntar la classe al voltant d’aquella idea. Pensar com ensenyar el vocabulari i que els nens no se t’adormin; quins exercicis o activitats són adequats per l’edat de la canalla; cançons relacionades amb el tema; jocs, etc.

Està clar que no tot és negre o blanc, americà o anti-americà, mosso o persona, gay o hetero… també hi ha bisexuals, no Grunsins?
Doncs amb les escoles, el mateix. N’hi ha que et donen un esquema del temari però deixant llibertat de moviments.
Avui, una d’aquestes escoles ha enviat un fax. Us destaco una de les activitats. Cito textualment:

“Ensenyi si us plau els sons dels animals en anglès”.

Lo graciós és que no és la primera vegada que m’ho demanen.
A primer cop de vista sembla la xorrada més gran.
Bé, a segon també.
Quina pèrdua més gran de temps, no? Aquells nens tenen 3 classes d’anglès l’any i se’n passaran mitja aprenent aquesta burrada? -Mai més ben dit.
Faran constar al currículum que saven els sorolls dels animals en 3 idiomes?

I quan arribin a casa després de l’escola, què li diran a sa mare?
-Honorable mare, honorable mare, miri que he après avui a l’escola.
-Què fill?
-Que un porc en anglès fa oink oink.
-Ah això està molt bé. Demà t’apunto a una acadèmia a que t’ensenyin què fa la resta del zoològic.

Deixant frivolitats apart, el japonès és una llengua que té moltíssimes onomatopeies que es fan servir a diari.
Segons Wikipedia, “una onomatopeya es el uso de una palabra, o en ocasiones un grupo de palabras, cuya pronunciación imita el sonido de aquello que describe.”

Utilitzar-les no és una cosa exclusiva de nens. Te’n trobes a llibres, les sents a conversacions d’adults i n’hi ha a versos de poesies molt celebrades.
Suposo que com que són un element bastant present a la seva llengua, demanen que se’ls hi ensenyi en anglès.

Aquesta pertany a aquella mítica sèrie de Batman tant cutre que feien per TV3. Algú més la recorda?

Ara us posaré un exemple ben xorra d’aquesta àmplia gama per a representar sons en idioma nipó. La ramor que es fa menjant (nyam nyam en català) està expressada de tres formes. Si es menja amb la boca tancada, escriurem ‘mogu mogu’. Si intentem escenificar un tiu més guarro que menja amb la boca oberta i fent ramor, direm ‘pako pako’. I per últim, l’estil Son Goku (=un golafre que endrapa ràpid, estirant de tot arreu) el representarem amb ‘muisha muisha’.

Així que per aquells curiosos que us pregunteu si els gossos borden a tot arreu igual o no, mireu el quadre:

Animal / Idioma	Espanyol	Japonès	Anglès
Abella	BZZZ	BUM BUM	BZZZ
Ànec	CUA CUA	GA GA	QUACK QUACK
Cavall (relincho)	IHIII	HI-HIIN	WEE HEE
Cavall (passos)	COTOCLOC	PAKA PAKA	CLIP CLOP
Elefant	BIAAH	PAOH PAOH	BARAAG
Gall	KIKIRIKI	KOKE-KEKKO-O	COCK-A-DOODLE- DOO
Gat	MIAO	NYAA NYAA	MEOW
Gos	GUAU	WAN WAN	WOOF
Granota	CROAC	KERO KERO	CROAK / RIBBIT
Lleó	GRRRR	GAOOOO	ROAR
Lloro	Lorito lorito	Ohayo (bon dia)	Who’s the pretty boy?
Ovella	BEEEE	MEEH MEEEH	BAAA
Porc 1 (grunyir)	OINK	BUU BUU	OINK
Porc 2 (crit)	CUII	BUJI BUJI	WII WII
Ratolí	IIIK	CHU-CHU	EEK
Tigre	GRRR	GAO GAO	GRR

Què us en sembla? No us queixareu, eh? Ha estat un estudi molt detallat :-o
Moltes hores perdudes, que digui dedicades a aquesta tant interessant branca de la lingüística.
Com a opinió personal, haig de dir que en japonès potser s’assemblen més al soroll real. Fa realment un gos 'guau guau', com diem en català? I un porc, fa 'oink oink'?

Va. I per acabar, un parell de vulgaritats més, que sé que us agrada: les onomatopeies de les ventositats.
Un pet (onara) en japonès fa ‘Buuuuu’ mentre que un rot fa ‘Gueee’.

Apa, sayopet per tots.

PD. Algú s’anima a afegir algun altre idioma?

Kanji 2007

Cap a final d’any, el poble japonès escull un kanji per a intentar fer un resum breu de l’any.

- Kan quéeee? Can Yi? Y ezo que é?
Els kanji són caràcters xinesos utilitzats a l’escriptura japonesa per a representar un concepte o idea. Per exemple, arbre, dona, estudiar, etc.

A l’acostar-se fi d’any, els japonesos intenten resumir en una sola paraula el què ha estat tot un any. Com que en aquest país és més important el conjunt que l’individu, no es tria un kanji que resumeixi el teu any personal sinó un que intenti resumir l’any a nivell nacional.

A l’any 2006, el més votat fou inochi (‘vida’). Durant l’any hi havia hagut moltes defuncions infantils, un alt percentatge de les quals foren suïcidis com a conseqüència de bullying (intimidació) a l’escola. L’altre motiu és que una de les filles de l’emperador va donar a llum i això fou un motiu d’alegria pels japonesos, qui hauran de mantenir a un altre xupador de bote que els hi fotrà bona part dels impostos.

Aquesta es casà un any abans, al 2005, un dels motius per a què el caràcter escollit fos ai ('amor'). També va donar la casualitat que vàries persones amb el nom Ai van aconseguir èxits personals. Un tercer motiu és que hi va haver bastanta criminalitat infantil, atribuïda a la falta d’amor que havien rebut.

A l’esquerra, “vida”. A la dreta, “amor”. Són imatges d’un monjo pintant els kanjis al temple Kyomizudera, un dels més famosos de Kyoto.

Aquest any, el poble japonès no estava per hippismes i el caràcter escollit no té masses connotacions positives.
Itsuwari significa engany, mentida o falsetat.

- I què els ha dut a fer aquesta elecció?
Per començar, un gran nombre d’enganys i estafes en tots els àmbits.
Primerament, l’alimentació.
Fujiya, una famosa empresa de reposteria ha estat utilitzant llet amb la data passada per a elaborar els seus pastissos de crema.

Un altre cas: una important fàbrica de galetes va falsejar les dates de caducitat dels seus productes. Un cop ja havia passat la data, van canviar l’etiqueta per una de nova i els van tornar a posar a la venta.

Malauradament, no foren casos aïllats. Es van destapar més de deu casos d’empreses de renom fent quelcom similar: fàbriques de carn, restaurants tradicionals,…
Totes elles van haver de demanar perdó públicament, pagar una forta sanció econòmica i tancar fàbriques durant uns mesos.
El segon kanji més votat està relacionat amb el tema. Significa ‘menjar, aliment’.

Un altre motiu per a què ‘mentida’ hagi estat el kanji escollit, és que l’actual campió de sumo, el yokuzuna Asashoryu s’excusés de participar en uns compromisos de l’associació de sumo justificant una lesió. Després, va sortir un vídeo grabat a Mongòlia, el seu país natal, on se’l veia jugant a futbol sense cap mena d’impediment físic. Només li faltava fer xilenes a l’home.
Això va emprenyar moltíssim, sobretot als més ancians, més tradicionalistes i principals seguidors d’aquest esport.

Va ser castigat i molta gent volia retirar-li el títol i deportar-lo, cosa que el va fer caure en una forta depressió. Tanmateix, sembla que les coses s’estan arreglant i me n’alegro pel bé de l’esport. Apart de la força, és sorprenent l’agilitat d’Asashoryu.
Espero que el yokozuna hagi après dels seus errors. La canya que li ha fotut la gent li ha suposat una cura d’humilitat. El mateix hauríem de fer amb els futbolistes: baixar-los d’una vegada del pedastal on estan pujats.

I en últim lloc però no menys important, un altre engany.
A l’intentar informatitzar els registres, l’actual govern va perdre moltes dades de cotització de la Pensió Nacional. Per intentar subsanar la negligència, van demanar als perjudicats que portessin els rebuts. Però clar, qui és que guarda els rebuts dels últims 10 anys?
La cagada ha estat valorada en uns 50 milions i la gent s’indignà amb la mala gestió del govern i la incapacitat d’arribar a una solució satisfactòria.
Aquest i altres motius: situacions laborals precàries, un major distanciament entre els estrats socials, casos de ministres corruptes, (…) han provocat una creixent desconfiança en vers el govern. La popularitat del partit baixà en picat. El resultat va ser la dimissió del president Abe (foto), elegit menys d’un any enrera i successor de Koizumi, el carismàtic líder de melena blanca, fan de l’Elvis i famós per les farres que es muntaven amb l’homòleg americà, en Jorge Matorrales Jr.

L'ex primer ministre Koizumi amb les ulleres de Sol de l'Elvis

Amb la dimissió, s’ha intentat rentar la cara i redreçar el rumb del partit, al poder des del final de la segona guerra mundial.

Doncs bé, segons la meva opinió, Itsuwari (mentida, engany, falsetat) seria el Kanji MUNDIAL any rera any. No és el què fan TOTS els polítics? En especial aquells que diuen repartir democràcia pel món i l’únic que busquen és importar capitalisme? (controlat per ells, clar)

Enganyar, deixar d’informar o ocultar part de la informació… no és el què fan moltes empreses? No estan tots els estudis de fàrmacs i de sanitat manipulats? No serà que es retoca el resultat per a què surti com vol l’empresa, que es qui paga? Esquizofrènia o realitat? Cada qual que pensi… per si mateix si us plau.

A nivell personal, el kanji que he escollit per mi és Michi, que significa camí.
Un significat literal és ‘carretera, autopista’ però evidentment no em refereixo a aquest. L’he escollit com a concepte de destí, a veure si em ve un momento de lucidez i m’ajuda a aclarir aquest gran interrogant.

I a tots vosaltres, us desitjo que tingueu molta Fuku (bona sort) tot l’any.

I per la Maria i en David, el kanji Ko (criatura), a veure si em fan tiet d’una vegada ;-)

Cap d'any

Shogatsu (any nou) és probablement la festivitat més important del calendari japonès.

Les empreses tanquen tres dies (de l’1 al 3 de gener) que no sembla massa si ens ho mirem amb la nostra mentalitat, però que un país com Japó tanqui barraca tres dies –i ja sabem com les gasten quan fan vagues- vol dir que s’agafen aquesta festivitat molt en sèrio.

Abans, l’u de gener era un dia normal i corrent ja que Japó seguia el calendari lunar xinès. L’any 1873, després de la restauració Meiji, es canvià al calendari gregorià (el “nostre”).

Avui en dia, final d’any / inici del nou està carregat de tradicions, que intentaré explicar el millor que sé. Si no us agrada, o ho busqueu a la wikipedia o us la piqueu amb dues pedres.

Comencem pel què més els agrada a l’Evarist i a en Ronaldo, qui tenen dues coses en comú: aquesta falera per tragar i la panxa.

LA DIETA

És tradicional que les famílies -que també s’acostumen a reunir i passar les festes junts- mengin Osechi el dia de cap d’any. N’hi ha qui compra els ingredients i cuina, i n’hi ha qui ho compra ja tot preparat. Ambdós són honorablement acceptables.

L’Osechi és el menjar tradicional de cap d’any i consta de petites quantitats (collonadetes) de coses diferents, cadascuna amb el seu significat.

· Toshi-koshi soba (Fideus de fajol): Com són els fideus? Allargats, no?...El simbolisme està clar: es demana longevitat.

S’han de menjar tots els què s’hagin cuinat abans d’any nou. Si no s’acaben, es diu que porta mala sort econòmica.

· Datemaki (truita dolça amb triturat de gamba o de peix). És per desitjar que l’any nou ens porti molts dies auspicis.

· Kamaboko (una mena de premsat de peix). Tradicionalment la pasta es feia alternant vermell i blanc, els colors de la bandera del Sol naixent. El seu significat és festivitat, celebració.

· Kazunoko (huevas de arenque). ‘Kazunoko’ vol dir literalment ‘numerosos fills’. Així doncs, és el desig d’una descendència numerosa. O molts intents d’engendrar-los, vaja, que és la part més divertida.

· Konbu (un tipus d’alga). Aquí el simbolisme és etimològic. El nom de l’alga està relacionat amb la paraula ‘yorokobu’, que significa alegria.

· Kuro mame (mongetes negres). Apart de mongeta, ‘mame’ també vol dir salut. És per demanar salut per l’any que vindrà.

· Tai (besuc). Està relacionat amb la paraula ‘medetai’ i simbolitza un esdeveniment auspici. Semblant al significat del datemaki.

· Tazukuri (sardines dessecades amb salsa de soja). Tazukuri vol dir també algo així com ‘fer camps d’arròs’. En el passat era utilitzat com a fertilitzant i per tant, simbolitza el desig d’una collita abundant. Pels catalans el simbolisme de fertilitat és la figura del caganer (o la merda) i pels japonesos és la saldina.

El menjar pot variar de regió a regió però aquest és bàsicament el menú tradicional amb significat. Com que això només omple mig queixal, especialment si s’és de vida, també es mengen altres coses, tradicionals o no. Alguns altres plats típics són la sopa Ozoni (amb base de miso i algues) o una pasta de moniatos amb castanyes.

A la foto, podem veure un home picant per preparar pasta d’arròs, a partir de la qual se’n fa Mochi, el pastís típic de cap d’any.

Com a beguda, es sol veure Otosu (un vi dolcejat d’arròs).

LA TELE

De la mateixa manera que a Espanya hi ha els programes especials de cap d’any, a Japó també hi són. Per cert, quins temps aquells de Martes y Trece, eh? Jo era petit llavors, i sense jartar-me a cava, em fotia uns farts de riure increïbles. No sé què passaria si ho mirés ara però. Potser cauria el mite com amb tantes altres coses a les què m’havia enganxat llavors (Oliver i Benji, Pressing Catch, Sensación de vivir, etc).

El programa més vist de tots és de carrer el Kohakutagassen, on actuen els artistes més populars de J-POP (pop japonès) i enka (música tradicional). El programa és llarguíssim, de 7 a 11.30 aproximadament.

http://www.youtube.com/watch?v=NCObDD-Nn2M

Aquest angelet no és una cantant de J-pop precisament. Però és que la mossa és la mostra que la globalització no només comporta coses dolentes. Davant dels vostres ulls, Maria Ozawa, una perfecta mescla de gens orientals i occidentals. Benaurat sigui el mestissatge! I benaurat sigui en Xorx, qui us en proporciona un parell d'imatges i un vídeo.

EL TEMPLE

És tradicional anal temple durant un dels tres primers dies de l’any; molta gent fent-ho a les 0.00 del dia 1. Joya no kane és una campana que sona 108 vegades, ja que segons les doctrines, 108 són els mals existents (baixes passions o debilitats humanes).

Per sort, els japonesos no tenen la costum de menjar raïm o beure cava amb les campanades. La turca o indigestió seria sonada. Ni en Marquex en els seus bons temps l'igualaria.

De les 108 campanades, 107 es toquen a l’any vell i l’última a l’any nou, per començar l’any purificats. Llavors hom fa una pregària (salut per la família, aprobar un examen, la wii, que aquella noia em faci cas, …).

Amb l’Asuka vam anar a un temple de Hakodate on hi havia una gentada. Bé, de fet, com a tot arreu suposo. Vam haver d’esperar mitja hora sota una tempesta de neu. Va ser molt maco, si, però una experiència molt refrescant, també.

Després de resar (o fer-ho veure), tothom a comprar impulsivament amulets i paridetes vàries. Hi ha noséquants estands venent amulets de la sort, paperets que et diuen la fortuna, i com no, les típiques parades amb menjar i beguda, que després d’una estona sota la neu, la veritat és que s’agraïen.

Com no podia ser d’una altra manera, segons els japonesos és tradició fer-ho TOT. Així doncs, vam començar comprant un Omikuji (oracle), un paperet que et diu la fortuna i que evidentment va ser bona (em pregunto si mai n’hi ha cap que digui que pillaràs). Després de lligar el paperet a un cordill perquè es compleixi la predicció, vinga, a deixar-nos la pasta amb uns amulets a preu d’or. En el meu cas, només me’n van aconseguir colar un, el gall, que és l’horòscop xino pels nascuts l’any 1981. No us podeu imaginar la quantitat d’amulets que hi arriba a haver: per la sort, per la salut, …

Hi ha molta gent que es manté en peu tota la nit (i n’hi ha que fins i tot pugen una muntanya o se’n va a la vora del mar) per a veure la primera sortida de Sol de l’any (hatsu-hinode), que és representatiu per tot l’any que vindrà.

El primer dia de l’any és un dia d’alegria i si volem començar l’any amb bon peu, no ens hem d’estressar ni enfadar. Si estem conduint i la nòvia no sap llegir un collons de mapa, cosa que posa dels nervis (..no fotem), hem de respondre amb un somriure, aparcar a una cuneta gelada, posar el freno de mà, els quatre intermitents, intentar relaxar-nos i trobar la puta carretera en dos segons. Tant costa llegir un mapa?

DECORACIONS
Durant festes, els barris i portes de cases, comerços, bancs, etc. estan decorats amb Kadomatsu, un ornament fet amb branca de pi, bambú i pruner. És diu que porta molta sort. Tot un detall que un banc et robi els calers però et desitgi sort.

POSTALS D’ANY NOU
Abans d’acabar l’any, els japonesos tenen vàries coses a fer. Una d’elles és netejar la casa i la roba per entrar nets a l’any nou.

Una altra és que si a occident hi ha la costum d’enviar postals de Nadal, a Japó hi és d'enviar Nengajo (o postals d’any nou). Els japonesos s’ho prenen molt en sèrio i se n’envien moltíssimes. En general, familiars i amics. Una casa en pot arribar a enviar unes 100! Per tal d’estalviar-se la feinada, tot i ser més car, algunes cases se les fan fer a una imprenta. Els qui tenim un poder adquisitiu més baix ho fem a mà.
El format varia moltíssim i molts cop hi ha representat l’horòscop xinès de l’any nou.

Correus japonès no és una xapussa com a Espanya. És una empresa sèria, ràpida i competent . I una mostra n’és el següent:
Les oficines de correus donen un plaç d’uns dies per a què la gent enviï les postals de cap d’any. A mida que les reben, les van emmagatzemant i amb un servei especial, les reparteixen TOTES el dia 1.

Si hi ha hagut alguna defunció a la família en el transcurs de l’any, aquesta enviarà cartes als hipotètics enviadors (qui n’hagi enviat els anys anteriors) demanant que per respecte al defallit, no enviïn Nengajo.

Doncs això és tot honorables amics,

Akemashite Omedeto Gozaimas
(Bon any nou)