El viaje de Choldi: Nadal a Canet

Família, amics, Xavi,

Podeu respirar tranquils. Ja torno a ser a Nagoya, la ciutat preferida dels amants de rimes fàcils.

El viatge s’ha fet molt pesat però ha valgut la pena. El record d’aquests dies m’acompanyarà durant molt de temps. Oooohhhh, que maco!

Gràcies a totes per compartir tants moments juntes. Sou les millors!

Havien estat gairebé dos anys sense veure’ns el pèl i em preguntava si hauríem canviat gaire. Afortunadament, no. Tret d’algú més calb i algun altre amb quilos de més, la resta, igual. Dóna goig tornar i veure que les coses segueixen igual.

Bé, de fet, SI hi ha dues coses que em van sorprendre:

1- El Facebook. Qualsevol persona que em trobava, preguntava si tenia aquesta merda. En dos anys s’ha passat de l‘Hola, què tal?’ a l‘Hola, tens facebook?’

Això d‘és per estar en contacte’ és mentida. És una eïna de marujeo i ja està. Per l’únic que es fa servir és per entrar a les fotos de la cosina de.

Per forat negre del temps i utilitat nul·la, ni el tinc, ni el tindré. Posats a perdre el temps, prefereixo mirar porno per internet.

2- El mot ‘perjudicat’. Abans en dèiem borratxo, taja, quina turca que porta, etc. Em va fer gràcia que aquella infinitat de gracioses i subtils expressions hagin reduït dràsticament. Ara l’exclusivitat la té el ‘va perjudicat’.

En tindrà la culpa la globalització? Passarà el mateix amb totes les expressions escatològiques?

Acabarà tothom eixugant-se el cul assentat? O ho farà dret? O potser assegut i per davant?

Déu meu! Més enigmes existencials sense resposta per la col·lecció!

Tornant a l’estada per la terra de les seques amb botifarra, han estat moments molt macos, xerrant, rient, jugant a cartes o senzillament mirant la tele; moments d’estar fins les tantes al bar i l’endemà agafar la bici dient ‘Cristian cabron, l’última sobrava’; declaracions d’amor previ riu d’alcohol, etc etc.

Passat el primer moment de descoloque inicial a l’aeroport de Barna (seria el jet lag, el no saber on estava, o potser la barra lliure de Chivas a l’avió?) l’estada ha estat magnífica. Em sap greu no poder-vos haver vist a tots o no haver pogut passar més estones junts. No és excusa però és que no he tingut temps ni per fer migdiades, que tampoc és a lo que havia vingut.

Cada vegada que veia una cara amiga em venia un orgasme. Haurieu d’haver vist lo enganxosos que estaven els calçotets al final del dia.

Sempre m’he considerat una persona feliç, però més encara en aquests moments en què et sents estimat.

Espero que aquest estat mental que es diu felicitat m’acompanyi durant molt de temps. Perquè realment la felicitat no és una altra cosa que la nostra pròpia percepció, és un camí i no una fi, un viatge i no un destí.

Millor deixem-ho que la cosa ja comença a degenerar en un discurs de perjudicat de bar.

Doncs això, que moltes gràcies a tots per aquests moments junts. Espero no haver causat ninguna disputa conjugal ni ninguna úlcera estomacal.

Fins aviat amics.

Us deixo amb algunes fotos d’aquests dies

Primer sopar amb pa de veritat i embotit del bo.