Shizuoka

Aquest any, la tornada a la feina no ha estat massa dura, la veritat.

Després de dues setmanes de vacances, va tocar pencar quatre dies i ja era cap de setmana un altre cop. Totes les setmanes haurien de ser així: treballar quatre dies i descansar-ne tres. El món seria més feliç.

L’Asuka, tota enamorada ella, va venir a passar aquests tres dies junt al seu estimat, ce muà. Pobreta, que enganyada la tenim.

El primer dia vam fer l’amor i el segon, un ‘Castle tour’. La nit la passaríem a Shimizu i de camí vam fer aturada a tres castells.

L’Asuka els veu tots iguals i se n’enfot de mi. Tinc un trauma.

Ella no entén perquè m’agraden tant, de la mateixa manera que jo no entenc que a ella li agradi anar de compres. No obstant, va seguir-me amb bona cara i sense queixar-se una sola vegada.

La primera etapa del Castle Tour 2009 era la ciutat d’Okazaki, encara a la prefectura d’Aichi i a una mitja hora en tren des de Nagoya.

Al castell d’Okazaki va néixer Tokugawa Ieyasu, el primer shogun Tokugawa.

Ieyasu va ser una de les tres figures que van dur a terme la reunificació del país a principis del segle XVII. El bafuku (govern militar) Tokugawa duraria fins a la restauració Meiji de finals del segle XIX. Amb l’arribada d’aquesta, s’aboliren els clans feudals (1873-1874) i es cremaren gairebé tots els castells.

El d’Okazaki no en va ser una excepció i només van quedar en peus els seus murs i la seva fossa.

L’Asuka davant la fossa

Al 1959 es reconstruí la torreta del castell d’Okazaki.

L’interior, fet de formigó, alberga un museu amb objectes de l’època.

Creient que el país s’havia de modernitzar, l’emperador Meiji va fer que Japó s’obrís a l’exterior. I per adaptar-se als nous temps va optar per una solució dràstica: un renovar o morir portat a l’extrem. Una de les seves accions va ser carregar-se la gran majoria de castells. Això i la guerra amb els americans fa que a dia d’avui pocs n’hi hagi que tinguin més de cent anys.

Probablement, sense les reformes de Meiji, Japó no seria la segona potència mundial. Però bé, crec que tampoc n’hi havia per cremar els castells. Es pot canviar la manera de fer d’un país sense haver de carregar-se la seva història, no?

El segon castell del dia estava a la ciutat de Hamamatsu -deixaré que sigui el lector qui faci les bromes sobre el nom.

Per un cop, donarem la raó a la costella i reconeixerem que aquest castell sí s’assemblava bastant a l’anterior.

Tokugawa Ieyasu el va conquerir al 1570, i després d’instal·lar-s’hi, el va renovar i expandir.

Aquest petit castell de tres plantes (em pregunto com seria abans de ser ampliat) és també una reconstrucció. L’única part original són, com no, els murs de pedra. La seva col·locació, feta a l’estil nozura-zumi, és caòtica i dóna la impressió que hagi de col·lapsar en qualsevol moment.

Ara bé, que porti segles aguantant guerres i terratrèmols, deu voler dir que tan mal fet no està. De totes maneres, jo per si de cas no m’hi vaig acostar gaire.

Veieu la mosseta amb kimono de la foto?

Anava vestida així perquè era el Seijin no hi (dia de la majoria d’edat, que a Japó és als 20 anys). El segon dilluns de gener, els nois i noies que durant l’any compliran els 20, vesteixen esmòquing i kimono respectivament. A pesar del fred, els carrers estaven plens de jovenets i jovenetes anant amunt i avall.

Personalment, m’encanten els kimonos. Els trobo maquíssims. Ara, el que fa caure de cul a terra són els seus preus: ronden els 700.000 ¥ (uns 5.000 €). És per això que la gran majoria de japoneses no se’ls compra sinó que els lloga per un dia. Tot i així, la broma surt cara, uns 700 €.

Apart d’aquest dia i el de la boda, també vesteixen kimono pel shichi-go-san, que es cel·lebra quan tenen 3 i 7 anys. En aquest cas són més barats i el lloguer són “només” uns 350 €.

Reprenem el viatge…

El tercer i últim castell del dia, també bastant petitonet, està a la ciutat de què cagava, que digui Kakegawa. Des de dalt de la seva torreta vam poder veure el mont Fuji. Tot i estar molt lluny, era el primer cop que el veia sencer i em va fer molta il·lusió.

El castell de Kakegawa té una peculiaritat. A diferència de la gran majoria, aquest encara conserva tot el seu recinte original.

La torreta principal del castell

Sota aquestes línies l'interior del goten, l'edifici on vivia el Daimyo (senyor feudal)

El plànning per l’endemà era deixar castells de banda, visitar un temple i intentar veure el mont Fuji des d’una mica més a prop. La resta del dia, lliure.

Vam començar pel temple Kuno-zan Toshogu.

És molt maco i val la pena anar-hi, però el que ningú m’havia dit és que hauria de pujar 1159 escales carregant la maleta de la senyora.

La fatídica seqüència immortalitzada

Somrient abans de començar…

… a mig camí…

…i amb ganes de llençar la puta maleta barranc avall al moment d’arribar a la porta d’entrada

I ja la conya… el taxi del s.XVI a dalt de les escales. Pobres els que haguessin de pujar totes aquelles escales carregant a hombros el senyor feudal de torn.

Kuno-zan Toshogu és un temple construït per Tokugawa Hidetaka, tercer fill d’Ieyasu i segon shogun Tokugawa. És on originàriament es van enterrar les cendres del seu pare, tot i que més tard es repartissin per varis temples del país.

Deia la guia- a mida que puges les escales, se’t purifica l’ànima. A l’arribar al recinte sagrat de dalt de tot, com molta gent ha pogut comprovar, et pots trobar l’esperit de Tokugawa Ieyasu.

Jo no vaig ser un dels privilegiats. Deu ser perquè de petit em van batejar.

El nou puto amo del país fent-se fotos davant la tomba del seu predecessor.

El temple fou primerament construït amb una barreja d’estils shinto i budista. Més endavant, quan l’emperador va tornar al poder, es van separar les dues religions i les parts budistes del temple van ser remodelades o reemplaçades.

Kuno-zan Toshogu va ser el primer però molts altres temples van seguir el seu estil. Un clar exemple n’és el temple de Nikko, construït pel tercer shogun.

Des de Kuno-zan, hi ha un telefèric que et porta a Nihondaira.

Nihondaira està catalogat com a parc nacional i hi ha camps de te, cirerers, pruners, etc. així com també una bonica vista del mont Fuji. Quan arriba la cosinavera i els arbres estan en la seva màxima esplendor, Nihondaira es converteix en un dels punts més fotografiats del país.

Feia fred, els arbres no estaven florits i hi havia núvols que tapaven la cima del Fuji, però igualment valia la pena.

Mola més la foto amb la meva cara babau, no?

Per acabar d’omplir el fred dia d’hivern, vam acostar-nos a Shizuoka.

Un cop a la capital de la província, vam començar visitant el temple Shizuoka Sengen.

Aquests són els papers de la sort. Els compres per 200 ¥, els llegeixes i després, perquè es compleixi (o millori) la teva fortuna, els lligues al cordill.

En un altre acte de bona Fe japonesa, no hi ha ningú que controli aquests papers. Al costat hi ha una urna on deixar els calers. Si el sopar dels monjos espanyols depengués d’això, em sembla que passarien gana.

El temple amb el bou (esq) i la mula (dreta)

L’excursió acabaria amb una visita a l’emplaçament de l’antic castell de Sumpu. Allà va morir Tokugawa Ieyasu, l’home que es va convertir en l’estrella del nostre cap de setmana. Ens va robar el protagonisme i arreu on anàvem el cabronet ja hi havia passat abans.

Conyes apart, la seva figura està tan venerada perquè Japó era un país sumit en interminables guerres entre diferents clans de senyors feudals. Ell va aconseguir reunificar el país i portar una pau que duraria gairebé tres segles. En aquest temps, el país va avançar molt.

Per acabar el relat, un escrit que vam veure sobre els tres “re-unificadors”:

Preguntats què farien davant un ocell que no canta, ells respongueren:

- Oda Nobunaga: Matar-lo

- Toyotomi Hideyoshi: Obligar-lo a cantar

- Tokugawa Ieyasu: Esperar fins que canti

Els japonesos diuen que això és una mostra del caràcter de cada un i els agrada preguntar-te amb quin t’identificaries.

En el meu cas, la resposta està clara…

Si l’ocell no canta, jo foto el camp, que tinc coses millors a fer.