Reprenem l’acció amb la nova parella de tortolitos a casa de l’enigmàtic i polifacètic Vil·laret. Dues persones i un ascensor, serà la famosa caixa d’amor?
PART XIII. UN FINAL INESPERAT
...pitjaren el botó de la planta -5, resaren tres avemaries i un parenostre i li demanaren a en Déu que s’apiadés d’ells. I just al moment de dir Amén, l’ascensor parà. Ja havien arribat!
Només obrir-se la porta, veieren que allò era un antre de depravats. Hi havia cadenes, cuir, pilotetes de goma i altres objectes sexuals penjats del sostre, que per cert, estava enguixat de color rosa i tenia pintats escenes eròtiques dels osos amorosos. Així de malaltissa era l’ambientació d’aquella horripilant estança.
Mentre miraven cap al fons de l’habitació, van poder divisar una taula de tortures amb una silueta estirada al capdamunt, que per la cara que feia, semblava no passar-s’ho gaire bé. S’acostaren i com era de preveure, la figura no era un altre que el pobre Johnnie Walker. Estava blanc, pàl·lid. A punt de defallir.
Li donaren un parell de bufetades amb l’excusa de despertar-lo. Quan ho féu, aquest els digué somiquejant i amb un fil de veu m’han tallat el rabo, cosa que ràpidament anaren a comprovar. Doncs sí, era cert. Efectivament ja no en tenia. A partir d’aquell instant, a pixar assentat. Buenu mira, així ja no hauria de preocupar-se en apuntar. Però això careix d’importància, el que sí en té és qui diantres podia ser l’autor d’aquella bogeria?
I de sobte, dos segons d’apagon (que vol dir que la llum es va apagar per un instant. Bé, si molt m’apureu, dos) un llamp, seguit d’un tro i per últim una maquiavèlica riallada.
Fou llavors quan s’obrí la porta de l’ascensor, i de dins, rere una cortina de fum i uns quants rat-penats (mursiélagos en castellà) sorgí el maleït doctor Vil·laret, amb una olla gegant, un cullerot i un rabo escapçat -també gegant malgrat estar in repos- que hi surava. Era el del yankee.
Abans que pogués reaccionar, en Kai sentí un fort cop al cap que li féu perdre el coneixement. Es despertà i es trobà encadenat amb la mateixa postura que l’americà impassible. Només amb una diferència, ell encara no era un castratti. Un tenor potser, però un castratti encara no. Mirà cap a un costat i l’altre i no aconseguí veure a la seva princeseta d’ulls clars. Un terrible pesar li travessà l’ànima, i quan ja duia una estona plorant el que creia ser la pèrdua de la seva estimada, passà quelcom increïble: aquella mala puta aparegué agafada de la mà de
I és ara quan el narrador ha d’interrompre els aconteixements i relatar una història:
De jovenet, el Doctor Vil·laret havia estudiat a la facultat d’Amsterdam de medicina. Durant la seva estança, havia conegut a un professor increïble, un tal Merc, per qui sempre havia sentit una barreja d’admiració i profund amor. Aquest doctor, de moral més que dubtosa, ràpidament el contractà i li mostrà els experiments en què estava treballant anal sòtan del seu laboratori. Molts havien fallit, però ara en tenia un entre mans que semblava ser correcte. Semblava no tenir errors. El que buscava no era una altra cosa que la que molts alquimistes busquen: la joventut eterna. Després de molts i molts anys de proves errades i amb la intuició que aquest cop l’encertaria, decidí de fer de conillet d’índies ell mateix, amb l’ajuda del seu deixeble, l’aleshores jove i imberbe doctor Vil·laret.
L’experiment però, tenia una condició sine quano: per aconseguir l’eterna joventut, havia de sotmetre’s a una operació de canvi de sexe (convertir-se en una dona de cap a peus). I per a mantenir-se jove, encara una altra condició: havia de menjar cigales, tantes com pogués; i com més grosses fossin, millor, ja que la quantitat d’arrugues que apareixien al rostre era inversament proporcional als km. de cipotes ingerits. Un parxe però, era xupar nabs i tragar-se la corregud. Però clar, això només servia per vicioses puix que no tenia gaire efecte, l’únic que s’aconseguia era una veu més melosa, menys de camioneru.
Després de veure com el seu sensei s’havia convertit en senseia, decidí emigrar a l’Índia amb la seva nòvia de llavors, una holandesa que també estudiava medicina. Un cop allà es casaren i obriren una consulta, negoci amb el qual es guanyaren la vida per un temps. El pobre metge encara trasbalsat pel delicat i compromès assumpte del seu mestre, li féu el salt a la seva dona. Un cop amb una pobra índia mare de set nenes que havia anat a la consulta perquè li feia mal el txirri després d’anar amb bici. I un altre cop amb una dona americana que estava de viatge de bodes amb el seu marit, un multimilionari texà, propietari d’una empresa de caves.
Quan la dona s’assabentà d’aquests afers, marxà de volta cap al seu país. Estava embarassada però no li digué res al seu marit. De fet, decidí tenir el fill, però mai se’n va voler fer càrrec. Només néixer el va tirar a un cubell d’escombraries.
Suposo, observadors lectors, que sabeu qui són aquests tres personatges. No són ni més ni menys que els nostres tres protagonistes. I com ho veieu: tots són fills del mateix pare. I és que de vegades la realitat supera la ficció.
El doctor, sumit en una depressió, escrigué al seu antic mestre, el doctor Merc, i aquest l’anà a veure. Ara s’havia convertit en una nimfòmana que es feia dir Meggy!!!
TXAN. TA-TA-TA-TXAN -això és música clàssica emprada per emfatitzar la sorpresa.
Aquest (o més ben dit, aquesta) l’ajudà a canviar de sexe, i fou llavors quan es va fer infermera i es va fer dir Valerie. Més tard es convalidà el títol de medicina, i al fer-se doctora, es canvià de nou el nom per l’actual, Xena.
Feia temps que per una discussió sobre qui feia més feines de la casa, qui era que no feia servir l’escombreta del vàter i per què es comprava tanta caaarn, s’havien separat. Xena, la doctora honoris causa havia perdut la pista a la també doctora Meggy. Per qüestions d’atzar, ara s’havien retrobat i no semblava que s’anessin a separar fàcilment.
I just després d’explicar-vos un breu resum d’aquesta estranya parella, és quan apareix a l’escena el qui faltava pel duro, el nostre geperut, l’heroi de tots els deformats del planeta Terra, en Louis Van de Kul, acompanyat de l’alcalde de Turka, en Xa-Vi-Lin l’alcohòlic...
L’alcalde, que a més era president del club de fans d’en Freddy Mercury i que esperava que arribés cada carnaval per vestir-se de dona, proclamà: Visca l’amor lliure. Avall les operacions. Tot això té un motiu, que potser algun dia podreu llegir en una hipotètica futura saga, que d’escriure’s, portaria el nom del seu protagonista.
Doncs aquest gay naturista es treié un oozi que duia a l’esquena i ametrallà sense pietat al parell de delinqüents. Evidentment, moriren a l’instant.
Els salvadors deslligaren a en Kai i a en Johnnie. A aquest el van haver d’ingressar i fer-li transfusions per la gran pèrdua de sang que havia patit. Per estalviar temps, en Louis, sabent que era un yankee kabron però que era germà seu, s’oferí voluntari per donar-n’hi de la seva. De sang, clar; de la tranka va dir que ni parlar-ne. El que va passar i els doctors no havien tingut en compte, és que en Johnnie no tenia per costum prendre drogues.
El seu cos no tolerà l’alt grau d’estupefaents que duia a la sang l’holandès errant. Li agafà una sobredosi i morí a la taula d’operacions. Això sí, com que ell mateix no sabia si se’n sortiria, prèviament havia fet un testament, lliurant tota la seva herència a en Kai i a en Louis, els seus germans de sang, els nous i únics parents que tenia.
Can Vil·laret fou cremat, i el lloc rebatejat com a El Cau del Dimoni. Fou un emplaçament on ningú anà durant molt de temps, fins que uns nens decidiren passar de les supersticions populars i anar a fumar porros. Els nens moriren en estranyes circumstàncies, i des de llavors ja ningú més s’hi acostà, ja que el bo de l’alcalde alcohòlic decidí de muntar-hi una seu pel PP, per si la maledicció Ju-On es repetia, que ningú trobés a faltar a les víctimes.
This is the end
My only friend…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada