Avui toca un macro-reportatge de la segona visita a Tokyo, la capital japonesa.
Al llarg de la seva història, la ciutat ha patit incendis, terratrèmols, Godzilles, tsunamis, humors amarillos, guerres, mascaretes de Michael Jackson i un llarg etcètera d’epidèmies. L’urbe ha estat destruïda i reconstruïda innumerables vegades, però com l’au fènix, sempre reneix de les seves cendres.
La intenció d’aquest segon viatge no era acabar la feina començada per altres sinó complementar les primeres vacances a Tokyo (malnarrades aquí) i visitar llocs que havien quedat per veure.
L’edifici d’Asahi està a prop de l’estació d’Asakusa i la seva peculiar forma ha donat molt de què parlar. Asahi és una marca de cervesa i l’edifici principal té la forma de tant grat refresc. L’exterior és daurat i té la part superior blanca, com la beguda i la seva escuma. Res a dir. És original i sol agradar a tothom. El petit però ja té més detractors.
Menjar massa wasabi fa treure boles de foc per la boca.
Una altra de les activitats d’aquesta segona visita a Tokyo seria veure una obra de Kabuki (un tipus de teatre japonès).
És una llàstima però l’edifici del Kabuki-za serà enderrocat en menys d’un any. Va ser una bona excusa per entrar-hi.
Tot i no parlar japonès, l’obra es segueix sense problemes. És una experiència interessant i des d’aquí us animaria a fer el mateix; que no us tiri enrere el no entendre l’idioma.
El preu depèn del seient i del número d’actes que vulguis veure. Cada acte és una història curta i independent de la resta.
Nosaltres en vam veure dos, un dels quals tenia un argument si més no sorprenent -Un tiu viola a una noble que viatja en palanquí. Ella s’enamora d’ell i deixa la seva còmode vida per anar-se’n amb tal carinyós mort de gana. Vaja, la típica història d’amor entre violador i violada…
En una hora passaríem de rodejar-nos de rics a fer-ho del vulgo. Aquell dia sopàvem en un bar de Yakitori prop de l’estació de Yurakucho.
A Japó hi ha moltes vies de tren alçades, i aquesta vegada han aprofitat l’espai de sota per posar-hi bars. En ells l’ambient està carregat de fum, alcohol i gent parlant alt i rient. Acompanyant aquesta atmòsfera hi ha el traqueteig dels trens per sobre el teu cap. És interessant perquè contrasta amb l’ambient tranquil i silenciós típic dels restaurants japonesos. Aquí a més pots veure exèrcits de salary-man (tius vestits amb traje) alcoholitzant-se per alliberar l’estrès de la jornada laboral.
A aquell primer dia encara li sobraria una mica de temps que aprofitaríem per acostar-nos a Shinjuku, l’estació més concorreguda de Tokyo. Es conta que cada dia passen per allà més de 5 milions d’usuaris. Entre lo enorme que és, les riuades de gent i la quantitat de sortides i línies ferroviàries que hi ha, és gairebé impossible no perdre’t. Recomanable no anar-hi amb el temps just.
A la vora de Shinjuku hi ha una zona de rascacels, entre els quals destaca el Tocho, maó en català / edifici de l’ajuntament de Tokyo en japonès.
Estic molt orgullós d’aquesta foto. Em va costar molt que sortís bé però crec que és de les millors que he tirat mai. M’encanta la llum i el contrast de colors.
A l’altra banda de l’estació de Shinjuku hi ha el Kabuki-cho, un dels principals districtes d’oci nocturn.
La guia del nacional geogràfic bordava la descripció, i com que el millor que es pot fer davant una gran frase és copiar-la, cito textual: Los japoneses no creen en el pecado.
El barri està ple de hostess bars, on hi ha aquelles senyoretes de companyia que parlen, toquen o follen depenent del què paguis.
Pels carrers hi ha caça-talents que t’intenten enganyar i portar-te al seu bar.
No és un negoci adreçat exclusivament al públic masculí i també n’hi ha uns quants de hosts (senyorets de companyia).
Per a moltes japoneses, el prototipus de bellesa masculina és un ésser asexual. Quan dic això em refereixo a tius amb cara d’adolescents. Això explica els estralls que causo entre les japos. Jaja. És broma. Com us podeu imaginar, l’únic que em menjo són sushis de gambes :)
Si us heu mirat la foto (treta de la vikipèdia) haureu comprovat que la gran majoria de tius tenen trets fins i porten pentinats crepats i maquillatge. No defenso al macho ibérico però és que entre l’estètica d’alguns japonesos i el poc pit d’algunes japoneses, a vegades costa saber què tens davant. Vigileu si no us voleu endur una desagradable sorpresa al llit. Per estar segur és millor seguir la tècnica Son Goku de palpar a qui tens davant.
L’endemà el dedicaríem a veure el Tokyo contemporani. Baixàvem del tren a Harajuku i pàssejavem per Takeshita-Dori, un carrer una miiica concorregut on hi ha un munt d’articles de moda per adolescents.
(Menys mal que cap mala persona es va tirar un pet)
Aquest sardineig en llauna de gent es dóna en alguns llocs de Japó i és per tant interessant de veure. Quan hi estàs enmig no vas on vols sinó on et porta la marabunta. Tardes un quart d’hora en el què normalment faries en un minut i al sortir respires d’alleugerament, però sincerament crec que val la pena viure-ho. És senzillament fascinant veure tal multitud de gent desplaçant-se en els dos sentits, entrant i sortint de botigues, etcètera etcètera.
Molt a prop hi ha un altre lloc famós per les seves gentades: la cruïlla de Shibuya.
Són les imatges que s’han vist a tantíssimes pel·lícules, com per exemple, Lost in Translation, pel·lícula que em desagrada sobremanera.
Semàfor vermell, gent acumulant-se. Semàfor verd, gent creuant en totes direccions.
Serà un tòpic però impressiona veure-ho amb els teus propis ulls. És increïble com el procés es repeteix una vegada rere altra. Al primer moment sembla que hagis enganxat el minut punta del dia. Després de la tercera seqüència t’adones que Shibuya té 1440 minuts punta per dia.
Nota: l’Starbucks des del que es va grabar l’escena de Lost in Translation està sempre ple. Trobar un lloc a la finestra és semblant a fer un
Hachi-ko
L’estàtua de Hachi-ko no és ni gran ni espectacular però és un punt de trobada famós a l’estació de Shibuya. I té la seva història, que diu així:
Un professor d’universitat i el seu gos Hachi-ko es mudaren a Tokyo als anys 20. Cada matí el gos acompanya al seu amo a l’estació i cada vespre el va a esperar. Així fins que un dia el professor pateix un atac de cor, la palma i Hachi-ko és donat en adopció. Però aquest no és el final de la història. D’una manera o altra, el gos s’escapa de casa cada dia i se’n va a l’estació a esperar al seu amo. Es diu que Hachi-ko va viure deu anys més i que ni un sol dia va deixar d’anar a l’estació a esperar al seu amo.
Veritat o fàbula, és una història molt maca.
Voltant per Shibuya vam trobar un carrer que es deia ‘la pujada d’Espanya’. Li diuen així perquè (segons els japonesos) és un carrer típicament espanyol.
Si hi treiem la bandera i el tiu bo de la foto, què més en queda d'espanyol?
Més tard aniríem a Roppongi, una altra zona moderna amb uns quants rascacels. Un d’ells és el Tokyo Midtown.
Al costat hi ha un parc on fa uns mesos va haver un escàndol a nivell nacional. Un dels cantants d’SMAP (un grup de pop japonès) era detingut de nit perquè estava borratxo i cantant en pilotes. Pobret, potser s’havia afegit a la moda de despilotar-se per promocionar algo. Com que ara està de moda fer això...
El fet va tenir una repercussió mediàtica acollonant i l’home va ser matxacat de mala manera. El grup polític que l’havia utilitzat com a imatge per la seva campanya deia que era el pitjor tipus d’ésser humà. A les notícies el món havia deixat de rodar i tothom vaticinava la caiguda de l’ídol. Que surrealista i ridícul era tot plegat, més quan emborratxar-se i caure en estat de mort etílica en qualsevol lloc és un esport nacional. Semblava una maniobra per canalitzar/manipular la gent i fer que hom oblidés temporalment la crisi econòmica. Un il·lusionista et desvia la mirada i en aquell moment et fot el canviasso. Els quatre que manen països amb societats mediocres (com ara Espanya) desvien la mirada de la gran massa social utilitzant el futbol, les revistes del cor o qualsevol altra tonteria. I lo trist és que cola.
En fi, es deia que la carrera d’aquest tiu i l’hegemonia del grup de pop havien arribat a la seva fi. Ell es va disculpar públicament i els fans es van volcar amb ell.
[Nota: La disculpa és MOLT important en la cultura japonesa]
Ara, que deu fer un parell de mesos que va passar, la seva popularitat és potser més gran que abans.
Tradicionalista de mena com és la societat japonesa, jo creia que el pobre home no podria cantar mai més i s’acabaria rajant les tripes sota un cirerer o mirant el mont Fuji nevat. Aquesta vegada els japonesos m’han sorprès agradablement.
L’altre complexe modern de la zona és Roppongi Hills.
Hi ha varis edificis i un museu-mirador a la planta superior del més alt. No hi vam entrar perquè costava 1500 ¥ però ara m’arrepenteixo perquè he sentit que les postes de Sol són espectaculars. A més, al ser un edifici alt dalt d’un turó, també hi ha bones vistes sobre la ciutat.
L'edifici de Roppongi Hills de nit
Cony, no és la mateixa aranya que al Guggenheim de Bilbao?
De nit Roppongi és un districte freqüentat per estrangers i per japoneses en busca de carn exòtica.
De fons
[Nota: Els japonesos valoren molt les rèpliques. Per ells, una còpia d’una cosa té gairebé més mèrit que l’original mateix. Això fa que hi hagi edificis i parcs temàtics d’altres països per tot arreu]
El barri de Roppongi de nit
Pel tercer dia teníem previst anar al mercat de peix de Tsukiji. Era una cosa que em feia molta gràcia ja que les subastes de peix són molt famoses i vària gent me n’havia parlat. Uns d’ells l’Ester i l’Andrés, qui molt amablement m’han cedit les fotos del seu viatge dos anys enrere. Mil arigatos, parella.
La venta de tonyines és la part més famosa i espectacular.
Els compradors s’ho agafen molt en sèrio i comproven tots els detalls abans de gastar-se els calers, que per cert, són molts. És llògic que s’ho mirin tant si pensem en la quantitat de sushis que arribaran a sortir d’un sol peix.
El mestre tonyinero serrant el peixito.
Està a petar de gent i es fa divertit. Ara, els que hi treballen no opinen el mateix i diuen que tant de turista no els deixa treballar. De fet han demanat vàries vegades que la llotja es tanqui al públic, cosa que van aconseguir però que va durar poc. Les autoritats van tornar a obrir el lloc considerant-lo una atracció turística.
Si hi aneu, tingueu en compte dues coses:
1- A les 7 del matí la majoria de peixos ja s’han venut. És recomanable matinar i poder gaudir de l’espectacle al 100%.
2- Vigileu amb els tractors que arrosseguen els palets de peix. Els seus conductors tenen fama de tenir mala llet i no parar ni desviar el seu camí si algú es creua. Aneu en compte doncs, que seria molt trist morir atropellat per un palet de tonyina.
L’edifici és el que surt darrera l’Asuka, qui deia estar fent el peix.
Nosaltres no vam poder entrar perquè els dies festius nacionals està tancat. És una altra cosa que ens queda pendent.
El costat del magatzem està ple de peixateries i restaurants. El peix és molt fresc (i car) i a qualsevol hora del dia hi ha gent menjant.
A la vora hi ha el jardí de Hama-rikyu, un dels únics llocs verds macos de Tokyo. Inicialment era el jardí privat dels Tokugawa. Amb la reforma Meiji va ser donat a la família imperial. Finalment va ser cedit al govern de Tokyo al 1952.
El verd del jardí contrasta amb els rascacels de darrera i converteix al paisatge en una imatge freqüentment pintada per artistes joves.
En un dels estanys del parc hi ha una illeta amb una casa de te. És un lloc excel·lent on relaxar-se i disfrutar de l’entorn mentre prens un te, cerimònia inclosa.
El dolç que acompanya el te varia segons la temporada.
Després visitaríem un altre jardí, el Kyu-shiba-rikyu, que no està malament però que no es pot comparar amb el Hama-rikyu.
Al costat hi ha el moll de Takeshiba, des d’on surten vaixells en diferents direccions, una d’elles Asakusa, on volíem anar. El problema és que l’inútil que ens va vendre els bitllets ens va enganyar i ens va fotre en un barco a Odaiba, una illa que està bé però que ja havíem vist en la primera visita a Tokyo. La incompetència de la senyoreta ens va fer arribar tard a la cita amb en Biel.
Odaiba. L’edifici de Fuji TV (esq) Rainbow bridge (dreta)
Quan per fi ens vam retrobar amb l’altre canetenc -la primera vegada en una terra amb temperatures suportables per l’ésser humà- vam visitar el museu metropolità Edo-Tokyo, una bona opció per un dia de pluja. No sóc gaire de museus però la veritat és que aquest és força interessant. Parla de l’història / cultura d’Edo-Tokyo i hi ha un munt de materials, maquetes i reconstruccions.
Per fora, l’edifici em recorda als catxarros aquells de l’imperi contraataca.
Al costat mateix hi ha l’estadi i el museu de Sumo, però no hi vam poder entrar perquè tanquen a les 4 de la tarda. De totes maneres, no hi havia cap torneig, que és lo que fa més gràcia ens feia veure.
L’endemà volíem matar el mig dia restant amb un passeig pel centre de Tokyo, però el vam haver de suspendre perquè va tornar a ploure. L’únic que vam poder veure va ser Nihonbashi.
Nihonbashi és el punt des d’on sortien les 5 carreteres històriques de Japó a l’època Edo. Avui en dia és una mostra més de la convivència (acertada o no) d’elements tradicionals i moderns al país del Sol naixent. El que es veu que passa per sobre a la foto és una autopista.
-Fi del relat i de les vacances-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada