Hakone

‘Quien la sigue, la persigue’ i ‘a quien madruga se le arruga’. Al final vam poder veure el mont Fuji.

Ara, no us penseu que va fer un dia espaterrant. Ni molt menys. Va ser veure’l i just després el cel es va tapar. A partir de mig matí començaria a ploure i ja no pararia en tot el cap de setmana.

Esquema de la zona de Hakone. El tercer intent de sortida va ser la vençuda.

Owakudani és una zona volcànica a l’est del mont Fuji amb fumeroles i pous de fang bullint. Com tot lloc volcànic, desprèn aquella olor sulfurosa tan peculiar. I com tot lloc volcànic a Japó, venen ous cuits amb l’aigua o el vapor del lloc. Ja havia menjat els d’alguna altra zona, però aquests tenien la closca negra i em feia gràcia provar-los. El problema és que els venien en mitges dotzenes i a la dona no li feia gràcia. Em vaig quedar amb les ganes però mira, potser viuré dos anys més.

Continuem.

Per arribar a Owakudani, has d’agafar un tren des d’Odawara, transbordar a Hakone-Yumoto, fer deu minuts de tren cremallera des de Gora i finalment pujar a un telefèric.

Fotos des del telefèric en època de tardor (era el principi del canvi de color de les fulles)

Tant de transbord em va semblar una mica conyàs, la veritat. Prefereixo assentar el cul i no haver-me d’aixecar a haver de lluitar amb una àvia amb crosses per un seient cada quinze minuts. Ara, les guies i els densha-otakus ho veuen diferent. Segons ells, ‘tens l’oportunitat de pujar a quatre mitjans de transport diferents’. Uaaaa, quina passada.

Nota cultural

A Japó hi ha tants tipus de trens i tants friquis-de-tren que aquest col·lectiu de poca feines tenen nomenclatura pròpia: densha-otaku.

A les llibreries i als konbinis pots trobar revistes que parlen única i exclusivament de trens. A Japó, en comptes de monopoli ferroviari, hi ha diverses companyies. Cada companyia cobreix una o més línies i cada línia té els seus propis trens. Dintre la mateixa línia també hi ha varis tipus de tren, depenent de si és local, exprés, ràpid, etc. Alguns d'aquests friquis es saben tots els noms de memòria i el seu objectiu a la vida és pujar a cadascun d'ells almenys una vegada.

Fotos d’Owakudani

Continuem amb els norimonos (transports) …

Des d’Owakudani vam agafar un altre telefèric fins a Ashiko (el llac Ashi). Allà pujaríem a un vaixell pirata (Déu meu, calia que fos pirata?) que ens portaria a l’altra vora del llac.

-A qui et penses que li estàs fotent la nòvia, pringat?

A mig camí va començar a ploure i ens vam quedar sense la foto típica del mont Fuji reflectit al llac.

Fotos des del vaixell

Després de dinar, vam passar per una antiga duana del camí de Tokaido, un “punt d’interès històric”, entre cometes. El que hi havia era una reconstrucció bastant mal feta amb quatre ninots dins. Gens recomanable.

De camí cap al temple de Hakone, hi ha el Hakone detached palace. Té un jardí prou maco, bones vistes al llac i al Fuji en dies clars, i uns escalons de pedra on trencar-se la crisma en dies de pluja.

Temple de Hakone

En aquest arbre vénen a pregar les dones embarassades

‘Pànic’ de Choldi-san, 2009

I per acabar, vam fer un tros del Kyukaido, l’antic camí de Tokaido que unia Edo i Kyoto. El problema és que plovia i les pedres relliscaven moltíssim. El passeig es va convertir en un esport de risc i un enfotre’s l’un de l’altre amb cada relliscada.

Em pregunto com s’ho feien temps enrere per viatjar per aquella carretera amb carros o calçant aquelles espardenyes que duien als peus.

El què sí és cert és que va ser molt maco. Al bosquet ja disfrutable de per sí sol, s’hi van afegir la tranquil·litat de ser els únics babaus que caminàvem sota la pluja i la boira mística que no deixava veure si darrera el marge hi havia algun ós afamat.

I després, dutxa calenta a l’hotel i botellon al karaoke, que hi ha costums que no s'han de trencar mai.