Izu

A finals de novembre vam anar la península d’Izu, a Shizuoka. No és un dels millors llocs del país però no hi havíem estat i ens quedava a mig camí d’un i altre.

Izu i els seus principals llocs d’interès

Izu està a una hora de Tokyo i a l’estiu es converteix en un dels punts més turístics de tot Japó. Té bones platges i moltíssims centres termals.

*És curiós perquè marqui el termòmetre zero graus o quaranta a l’ombra, els japonesos omplen els onsen d’igual manera. A l’hivern ve de gust un banyet calentó, però a l’estiu??? Això i les onomatopeies de l’idioma són dues de les coses que se m’escapen d’aquest país.

La sortideta a Izu va començar de forma immillorable. Recollim el cotxe de lloguer i Déu ens regala amb un Nissan papus de color blau.

El MOC i el Nissan

A dia d’avui, puc vanagloriar-me d’haver estat en un Pajero i un Moco. Només falta penetrar en una Laputa…

Partint d’Atami, vam resseguir la costa est fins arribar a Jogasaki. La zona recorda a la costa brava pel tipus de roca, per lo maca que és i per lo malbé que l’ha fet el turisme en alguns punts.

A qui li agradi caminar, a Jogasaki hi ha un caminet bastant xulo de 10 km. Un dels seus punts més fotografiats és Kadokawizaki, un pont suspès a 48 m. per sobre el nivell del mar.

Kadokawizaki

Mirar cap avall des del pont acollonia pero era bonic.

La següent parada va ser Irozaki, a la punta sur de la península. D’allà en destaquen les vistes des del far i el temple d’Iro. Per arribar-hi, la guia recomanava passar a través del parc temàtic ‘Jungle Park’.

-Quin nom més ben trobat, tu. No hi havia ni rastre d’humans i les males herbes feien més de mig metre. Vaja, que és l’enèsim parc temàtic japonès xorra i col·locat enmig del no res que evidentment fa fallida. Per prevenir ‘allanamientos de morada’ hi havia una corda a l’alçada dels genolls i un cartellet de ‘Prohibit entrar. Propietat privada’.

Fent cas omís de la prohibició, vam creuar el parc -això sí, amb una navalla suïssa a la boca per si hi havia algun cacodril per allà perdut. L’única bestiola que trobaríem va ser una parella de despreocupats japonesos al saltar la corda de l’altre costat. Poc es devien esperar que algú els sortís d’allà i la veritat és que es van dur un bon ensurt. Casualitat o no, van entrar al següent vàter que van trobar.

El far d’Irozaki i el camí cap al temple d’Iro

El temple d’Iro no és gens ostentós, ans al contrari. I és que estant en un balcó sobre el mar i amb les vistes que hi ha, no li fa falta.

Després de dinar vam tirar costa amunt cap a Shirahama, una platja de surferos. Tot i ser hivern i fotre un fred que pelava castanyes, n’hi havia més de trenta aprofitant la mica d’onades que feia. Naltros vam aprofitar per fer quelcom que feia temps que no fèiem: descalçar-nos i caminar una mica per la sorra. Als cinc minuts, el fred començava a gangrenar-nos els dits dels peus i vam tocar retirada.

Platja de Shirahama

Aquella nit la vam passar en un hostal a Shirahama per només 1200¥. Increïble. Tres calçotets al Uniqlo costen més. L’habitació era petita, terra de tatami, parets de paper de fumar, una dutxa comunitària i un vàter cada quatre habitacions, però per aquell preu, qui gosava queixar-se?

A prop hi ha Shimoda, una ciutat peque però amb un parell de llocs macos.

El port de Shimoda

Els vaixells negres Perry fan una volta pel port i són la principal atracció turística de la ciutat.

Dintre la ciutat hi ha el canal Perry, també petit però encisador.

-I qui coi era aquest Perry que sortia a tot arreu?

-No, no era el dels jerseis. Aquell era anglès. Aquest era americà i quan Japó tenia els ports tancats, va arribar amb una flota de nou vaixells negres i va “forçar” a negociar l’obertura de ports a l’estranger. De vegades la història és així de curiosa. El què ahir va ser una humiliació, avui és l’atracció del poble.

Per estalviar-nos l’aparcament, vam deixar el cotxe en un centre comercial. I per tapar l’expedient, vam comprar un strap (penjoll-collonada inservible pel mòbil).

Hi havia una dotzena de màquines despenedores d’straps però va ser veure’n una i enamorar-nos a l’instant. Per què? Mireu les fotos i ho entendreu.

No es genial? Una merda blanca fluorescent! Lo més útil quan se’n va la llum.

Curiosament, hi havia dotze colors i el marró no era un d’ells.

El segon dia vam anar a Dogashima, al sud-oest d’Izu. Es tarda una horeta en cotxe des de Shimoda.

Els locals l’anomenen “la Matsushima d’Izu”. El motiu està clar. Els paisatges s’assemblen i Matsushima està considerada un dels tres llocs naturals més macos de Japó. Publicitat ja feta.

Amb el temps, el mar ha anat erosionant la roca i l’ha deixat tan llisa que si no vigiles, rellisques i et fots barranc avall.

Si vols veure-ho des d’una altra perspectiva, tens petites embarcacions que volten la zona. Ara, els tios s’ho cobren. Una hora val un colló, i dues, el carnet de pare sencer. Vaja, que no hi vam pujar però que segurament val la pena. Hi ha coves subterrànies a les que no es pot accedir d’altra manera. Si mai hi aneu, ja em direu què tal.

A l’interior de la península d’Izu hi ha Kawazu, i a Kawazu, Nanadaru ‘els set salts d’aigua’. Un camí els enllaça tots i es fa en mitja horeta a pas d’avi.

El primer i l’últim salt d’aigua del recorregut

Deiadaru i Kanidaru (salt d’aigua del cranc)

Hebidaru i Ebidaru. Respectivament, ‘salt d’aigua de la serp’ i ‘salt d’aigua de la gamba’.

Tots els salts d’aigua tenien nom, però igual que amb les constel·lacions, no vaig saber-li trobar la semblança a ni un. Vosaltres?

Tot i que el camí és una mica per domingueros -està molt arreglat i inclús asfaltat en alguns punts, la veritat és que és un passeig molt agradable. El va fer famós la novel·la Izu no odoru no ko ‘La ballarina d’Izu’.

Al llarg del camí hi ha estàtues recordant passatges de l’obra.

De tornada al poble, vaig veure que tenien gelats de wasabi. Tant em va picar la curiositat que me’n vaig demanar un. Wasabi és aquella mostassa verda que pica un ou i que només tocar la llengua, et dilata les fosses nassals, et fa caure el moquillo, et deixa els ulls ben oberts i la cara de capullo. Ara, com que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, a la següent palillada te n’hi tornes a posar. Amb el temps, t’acabes tornant un ionki i te’l poses a tot arreu.

El principi del calvari

Que els gelats de maduixa no tenen gust a maduixa ho sap tothom. Innocentment, creia que passaria el mateix amb els de wasabi. Cras error.

El gelat era pur wasabi fred i per la vena. Em va agradar tant que no me’l tornaré a demanar mai més. No em vaig poder treure aquell mal gust ni fotent-me després d’una queixalada mig gelat de l’Asuka. Inclús veient l’agonia reflectida en la meva cara, ella no va poder (o no va voler) entendre aquell acte de supervivència desesperada. Ara, no va servir de gaire. Dues hores després encara expulsava els rots més àcids de tota la meva vida. Ni els "macarrons de la mare" ho superaven. De veritat, mai us demaneu un gelat de wasabi. Esteu avisats. Si no em foteu cas, allà vosaltres.

Una mica més al nord de Nanadaru hi havia un altre salt d’aigua: Jorendaru, el més famós de la península. Per veure’l vam haver de baixar unes escales i practicar l’esport nacional: la cua. Això sí, era maco.

A mitja hora més en cotxe, tenim la ciutat de Shuzenji.

Quan hi vam anar, era tardor i el temple estava preciós. Ja us ho he dit mil cops, però de veritat que la millor època per venir a Japó és la primavera o la tardor. És quan el país està més maco, hi ha menys gent pels llocs i els bitllets són més barats.

Shuzenji és famós sobretot pels seus banys termals. El primer i més famós de tots ells és Tokko-no-yu, un bany de peus al centre del poble. Abans estava obert al públic però ara ja no.

Tokko-no-yu

I després, cap a Atami.

Atami la venen com una “ciutat-resort de banys termals”. La realitat és “mil hotels apilonats en un un lloc sense atractiu turístic” i “banys termals d’aigua d’aixeta escalfada”.

Perquè ens entenguem, Atami és el Lloret d’Izu. La diferència és que en comptes d’haver-hi casinos i guiris-gamba amb xancles i alcoholitzats, a Atami hi ha pachinkos i japonesos amb yukata i comes etílics.

Buscant llocs d’interès per matar el mig dia que ens quedava, vam anar a parar al “castell d’Atami”.

No és un lloc històric sinó un hotel construït l’any 1960. L’entrada és la més cara que ens hem trobat mai: 900¥. Ni els castells originals valen tant. Com que’interior era de formigó i les vistes les mateixes que des de fora, vam passar d’entrar.

El que sí ens va agradar d’Atami va ser un parc que hi havia enmig del poble. No en recordo el nom perquè estàvem a l'autobus i quan el vam veure, va ser prémer el botó i baixar a la següent parada.

Faltava poc per la caiguda de fulles i els arbres estaven preciosos.

Després del parc, a dinar i cap a casa.

Que poc que dura lo bo!