Pokemon

-Pika Pika.

-Rasca’t fill meu, rasca’t.

Com que no hi ha dos sense tres, anem a completar la trilogia de sèries odiades.

Pokemon

ポケットモンスター(Poketto monsta-)

Pokemon també es va començar a emetre quan ja estàvem una mica més crescudets. Tenia molt d’èxit entre la canalla i jo, personalment, no ho entenia. En aquell moment, creia que era l’edat del pavo la que em feia anar de durillo per la vida i odiar uns innocents dibuixos com aquells. Passat el temps, veig que no. L’edat no tenia res a veure. L’odi no era una cosa temporal de l’adolescència sinó de l’intemporal xorrada que era (i és) aquella merda de sèrie.

Sempre la mateixa història. Uns tius que esclavitzaven els seus monstres i els empresonaven dins d’unes pilotetes. Pobres bestioles! Unes gàbies al zoo els haurien semblat un palau.

Els amos mai els donaven de menjar -em pregunto com sobrevivien?- i només eren alliberats perquè es fotessin a pals amb altres animalons. Després, guanyessin o perdessin, tornaven a la bola de 5 cm. de diàmetre.

Com és que cap protectora d’animals va fotre el crit al cel? Quina diferència hi ha entre això i una lluita de galls? Hòstia, no fotem. Era de lo més cruel.

Lo més patètic de la sèrie i que ja m’acabava de rebentar… els pringats del Team Rocket: la parella de dolents tontets amb el gat. Més que gràcia feien desgràcia.

De tot hi ha a la vinya del Senyor.

Curiositats

Abans de la sèrie de dibuixos, s’havia tret un videojoc. Degut a l’èxit d’aquest, se’n va fer l’anime. I després, pel·lícules, cromos, cartes i un llarg etcètera de productes. Contra pronòstic, l’èxit encara continua.

Una anèdota graciosa és que un episodi de la sèrie va provocar 685 casos d’atacs epilèptics entre els nens japonesos. Sortia un bitxo raro que inundava la pantalla de la tele d’explosions brillants que canviaven de blau a vermell molt ràpidament. Es veu que hi ha una variant de la malaltia que es diu epilèpsia fotosensible que pot afectar inclús a persones que mai l’hagin patit abans. Deu ser la mateixa tàctica que utilitzen els peperos per reclutar simpatitzants perquè em nego a creure que algú amb dos dits de front voti a feixistes i antidemòcrates.

D’aquest fet real se n’enfoten a l’episodi dels Simpson ‘trenta minuts sobre Tokyo’.

L’únic motiu pel qual Pokemon em pot arribar a despertar una certa simpatia, són les crítiques rebudes per part de l’església. Aquella colla de vells retrògrads es queixaven de l’evolució dels pokemons ja que clar, això anava en contra de les ensenyances d’un llibre amb teories tant científiques i irrefutables com és el Gènesis.

Avui ni fitxa tècnica, ni intro, ni res de res.