El fet de viure lluny de la nòvia té moltes coses dolentes, que ara no descobrirem. N’hi ha però, algunes de bones, com per exemple, les retrobades i tot el què aquestes comporten :)
Ota (el poble on viu l’Asuka) està a unes 5 hores de Nagoya, una mica lluny, i aquesta vegada, la retrobada i la cagarada van ser a mig camí, a la prefectura de Nagano.
El cap de setmana va ser un cúmul de maratons, començant per l’escola dels dissabtes: sis hores i mitja de classe per la vena, sense descans. En acabar a les vuit, corrents cap a l’estació per agafar el tren de les vuit-i-deu. Si el perdia, perdia també la resta d’enllaços i no podia arribar a destí. Gràcies a en Déu, no va ser així.
Al ser tard, els últims trens no eren expressos sinó capuccinos, i el trajecte em va portar tres hores i mitja en comptes de les dues que hagués tardat amb un tren ràpid.
De totes maneres, el viatge va ser entretingut. La majoria de passatgers eren normals, uns llegien, altres jugaven a
Apart dels mosquits, es veu que també atrec als sumbats.
El que tenia al costat era graciós; un home gras de trenta-i-tants anys amb una Barbie seient de manera molt digne al seu reposagots. Semblava una reina a la seva trona, mirant complaguda als seus súbdits / súbdit refetó.
I el que em feia saltar tots els tics, s’asseia davant: un tiu esquizofrènic que parlava sol i que no podia parar de moure el cap de cantó a cantó. Em va posar tant nerviós que, tot i estar cansat, vaig intentar distreure’m estudiant japonès. Em podria haver canviat de lloc però no sé, burro de mi, em va saber greu.
Després de la marató de classes i tren, retrobada amb la nòvia i la conseqüent marató… la de dormir, que ja sabeu que en pensa
L’endemà vam matinar per poder agafar el primer bus cap a Kamikochi.
Kamikochi és un parc natural molt maco. Hi ha molts racons xulos i és una zona agradable i senzilla de caminar.
Malauradament, el dilluns era festiu i mig Japó va decidir anar a passar el pont a aquella vall. Comparativament, passejar per les Rambles sembla el més solitari i depriment del món. La majoria del camí la vam haver de fer seguint el ritme de la turba, aprofitant quan no venia ningú de cara per a poder fer avançaments. Tampoc li podíem dir al grup d’avis que acceleressin.
A moments es va fer exasperant. Hi ha parts que són aiguamolls i es camina per sobre dues passarel·les de fusta, una per cada sentit. Anàvem en fila índia a ritme de l’avi que caminava davant.
Un altre malson van ser les cues per agafar l’autobús de tornada. En el moment em vaig cagar en la puta. Ara, m’arrepenteixo de no haver fet fotos o haver grabat un vídeo perquè realment era veure-ho per creure-ho.
La gent no és tonta i si tanta gent va al mateix lloc és perquè s’ho val. Hi ha trekkings de vàries hores que la gran massa de gent no fa i que permeten disfrutar l’entorn amb més tranquil·litat. Nosaltres però, un parell d’aficionadillos, vam fer com la gran majoria i ens vam quedar per la zona “plana” de la conca del riu. Vam seguir el seu recorregut de nord a sud, passant pels estanys de Taisho i de Tahiro.
Taisho-no-ike
Tahiro-no-ike
En alguns punts, el color de l’aigua era increïble.
El final de trajecte era l’estany de Myojin, on uns monjos espavilats han fotut un temple i et cobren entrada.
El punt base d’aquesta sortida fou la ciutat de Matsumoto, el més remarcable de la qual n’és el castell, un dels únics de color fosc.
La majoria de llocs de Japó tenen un plat típic que “has” de provar. En aquesta ciutat era soba (fideus de fajol) i sashimi -carn crua- de cavall. Sé que em guanyaré l’enemistat de la cunyada dient-ho però la curiositat em va poder i ho vam provar. No estava pas malament.
El segon dia vam fer una altra caminada. Aquesta vegada a Utsukushigahara, la traducció de la qual significa ‘esplanada maca’ i on hi ha un munt de vaques que tranquil·lament pasturen i ensenyen el cul.
En un dia sense núvols hi ha una gran vista de 360° a la rodona. La panoràmica és fantàstica i inclús es pot veure el mont Fuji. O això deia internet.
Desgraciadament, el dia estava una mica tapat i no es podia veure gaire lluny. Tot i els núvols i la protecció solar del 50, el guiri albí es va cremar (sic).
Baixant d’Utsukushigahara, ens en vam anar a Nagano, la capital de la comarca i on es van celebrar uns jocs olímpics d’hivern al 98. En mig dia, només vam tenir temps de visitar el centre de la ciutat i el temple de Zenko-ji, que de totes maneres, és l’únic que en remarquen les guies.
Per acabar la sortida, despedida i marató de fum. Tres hores en un vagó de fumadors perquè la resta del tren estava ple.
Després d’aquesta prèvia de vacances, ja estic llest per les vacances d’estiu. I és que avui m’arriben la cunyada i el maromo.
Se’m comportaran? O faran com en Homer?
Coneixent-los, no sé, no sé.
La resposta en un parell de setmanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada